Selecciona Edició
Connecta’t

Carlos Barral, l'editor que va matar la cultura oficial

Barral va convertir Barcelona en la capital editorial internacional d’Espanya

Carlos Barral (1977).
Carlos Barral (1977).

Potser al món de l’edició fou un dels pocs àmbits on no hi hagué Transició a Espanya sinó una obertura que fregava la ruptura; va ser relativament aviat, a la Barcelona dels anys 50, i, en el cas de personificar-la, podria batejar-se amb el nom de Carlos Barral i el segell Seix Barral: moria la cultura oficial llibresca gràcies al model d’editor culte, humanista, charmant en la forma i en el fons, ben connectat a l’estranger, per tot això el més citat i reverenciat de la història recent de l’edició a Espanya. I, en canvi, avui “segurament ningú li donaria feina”, comenta el seu nét Malcom Otero Barral, just quan fa 25 anys de la mort de l’avi que han arribat davant d'un silenci només trencat per uns actes senzills a Calafell, la seva pàtria espiritual.

“A la família no hem estat mai dels que estan tota l’estona reivindicant, però és cert que ni el sector editorial li ha fet mai cap gran acte de reconeixement públic, ni la Generalitat que li va concedir la Creu de Sant Jordi el 1983, ni la ciutat de Barcelona que ni tant sols li ha donat el nom a un carrer”. No és cap atac de megalomania familiar el que argumenta el destinatari dels X poemas para el nieto Malcom, que el també poeta va escriure el 1985. A la inopinada desaparició el 12 de desembre de 1989 --per un “incidente corporal”, com ell hauria batejat la seva mort per aneurisma d’horta abdominal tot manllevant-ho del títol d’un dels seus poemes--, l'alcalde de la ciutat del moment, Pasqual Maragall, va dir d’ell que havia estat “una de les 15 o 20 persones que han influït en un grau més elevat en la història de la ciutat”.

Barral, recorda Otero, “va ser editor per casualitat, un lletraferit que va agafar l’empresa familiar per convertir-la en una editorial literària; ara mateix és un figura romàntica d’un sector que es regeix per altres paràmetres, bàsicament econòmics”. Sí, una mica l’atzar, sempre: “Señorito barcelonés de clase media”, com va descriure’s, Carlos Barral (Barcelona, 12 de juny de 1929) estudià Dret a una Universitat de Barcelona on pels passadissos s’anava creuant amb uns tals Jaime Gil de Biedma, Alberto Oliart, Josep Maria Castellet, Alfonso Costafreda i Manuel Sacristán, entre d’altres. La majoria formaran el gran pal de paller de l’Escola de Barcelona i alguns com Castellet acabaran al “quarto dels savis”, “cova de pols afectuosa o asfixiant” de l’editorial on, malgrat que no hi volia treballar com confessava als companys universitaris, hi acabaria aterrant la tardor de 1950, tot just acabada la carrera, amb prou feines cinc anys després de la separació de les arts gràfiques de l’editorial a Gráficas Seix i Barral Hermanos. “Sóc un home de lletres convertit en editor per circumstàncies familiars”, confessà a Castellet. El pare havia mort i la mare li havia demanat que s’hi posés. Així comencen a vegades, també, els mites.

Pasqual Maragall va dir d’ell que havia estat “una de les 15 o 20 persones que han influït en un grau més elevat la història de la ciutat”.

Faria cas a la mare, Barral... a la seva manera. Castellet, però també Gabriel Ferrater i els germans Juan i Luis Goytisolo, serien des de llavors assidus a la “casa fosca”, com ell mateix va batejar la seu de l’editorial, al carrer de Provença, 219 de Barcelona. José María Valverde i Antonio Vilanova es sumarien a un comitè on ja hi havia el cultíssim i repressaliat Joan Petit, juntament amb Oriol Martorell i Enric Bagué. “Entràvem al matí tard, cap a les 11, fins a l’hora de dinar, i a la tarda plegàvem també una mica tard, cap a quarts de vuit; era un horari estrany però ja ens anava bé, tot funcionava una mica així”, recorda avui Montserrat Sabater, secretària de Barral als anys 60 i de qui la primera imatge que en recorda era “la d’ell i Luis Goytisolo, tots dos vestits amb pantalons i camises de color caqui i el cabell molt curt...No, no feien la mili, anaven així i jo em vaig pensar que eren germans”.

Era difícil arribar més d’hora perquè algunes reunions del consell editorial, ben regades amb ginebra Giró (més econòmica que el whisky) es celebraven al mateix pis particular de Barral o al de Jaime Salinas, que Barral havia incorporat, en unes tasques mai del tot ben definides de “secretari general”, a l’empresa per intentar millorar la productivitat dels tallers.

El diagnòstic era clar i, per tant, el remei a aplicar, també: Barral creu que aterra en una “editorial en embrió”, encara “fantàstica i preprofessional”, amb “un fons que representava una considerable inversió de rendibilitat molt baixa”. Al segon dels seus llibres de memòria que publicarà a partir de 1975, Los años sin excusa, explica que una de les seves primeres maniobres fou “intentar convèncer els Seix que em deixessin transformar una col·lecció d'nformació curiosa i general, la col·lecció Estudio, que havia creat el meu pare pensant en les biblioteques escolars que ara no existien, en una biblioteca literària i humanística”. Dels dos arguments, un era sòlid i l’altre estava explicat amb el punt de seducció que sabia tenir Barral. Suficient: Estudio anava perdent quota de mercat i hi havia, segons el patró del vaixell Capitán Argüello, intrèpid conqueridor marí real i editorial, un nínxol de mercat format per malaltons de la bona (i alta) literatura, assedegats per anys de silenci i abandonament i autoritarisme editorial fruit de la Guerra Civil.

El jardinet va quallar en la col·lecció Biblioteca Breve, que va acollir els llavors imperants corrents de realisme social i el famós boom llatinoamericà que en molt bona part ell mateix va ajudar a construir. Si Alain Robbe-Grillet (per la banda del nouveau roman) i els autòctons renovadors Luis Martín Santos i Juan Marsé eren els seus trumfos, Mario Vargas Llosa seria la clau de volta de la tercera pota: el 1962, per La ciudad y los perros, li atorgaria el premi Biblioteca Breve que l’editorial convocava des de 1958, any que guanyà Las afueras de Luis Goytisolo. Sis dels 13 premis que s'otorgarien fins al 1972 recaurien en escriptors sud-americans. Entre ells no hi seria Gabriel García Márquez, que al final va acabar entrant en la juguesca del mateix Barral, que feu córrer que havia deixat sense llegir el manuscrit de Cien años de soledad pel despatx per contrarestar el rumor que corria pel gremi que no li havia agradat i que el refusà; hi havia una variant a la de l’oblit: que esperava confirmació d’un misteriós telegrama per tancar el tema.

“Jo mai vaig veure que arribés el sobre a l’editorial”, recorda avui Sabater. I el mateix Gabo va negar, molts anys després, haver-lo tramès. El que sí que era veritat, sembla ser, és que Barral havia rebutjat algun llibre anterior de Gabo; li agradava molt més l’estil de Vargas Llosa, de qui se'n va fer un bon amic (s’enviaven cartes en un català de broma des que el peruà va fer pública la seva admiració pel Tirant lo Blanc) i a qui, fins i tot, li deixà estar-se a la seva casa de Calafell durant un mes mentre enllestia La casa verde (és “une bête à écrire”, va dir a un amic explicant-li les hores que dedicava a l'ofici). Vargas Llosa li va voler tornar l’amistat tot regalant-li un petit tigre americà que va fer portar del Perú i que morí al poc temps d’arribar a terres catalanes.

Les regles van canviar del tot i el 1977 ho deixava córrer

Mentre escoltava al seu equip més que llegir informes o originals, Barral va reforçar la seva amistat (i el fet de parlar alemany, francès i italià) amb editors internacionals com Heinrich Maria Ledig-Rowohlt, Giulio Einaudi o Claude Gallimard, amb els quals, a base d’intercanvi de parers i coneixements, va anar farcint un catàleg de somni (Svevo, Gombrowicz...) i les renovadores trobades i premis Formentor (García Hortelano, Semprún...) i l'Internacional de Literatura (Borges, Beckett...). Sí, Barral havia fet de Barcelona la capital editorial internacional d’Espanya. “Va agafar el timó d’una nau arriscada en la qual vam viatjar-hi tots”, resumiria Castellet.

Tenia temps, a més, d’escriure. Des del 1952, amb Las aguas reiteradas --pròleg de Metropolitano y poemas (1957)--, començava la seva carrera poètica, d’una desena de llibres. Encara seria més bon memorialista, amb el tan mític com inexacte fris compost per Años de penitencia (1975), Los años sin excusa (1978) i Cuando las horas veloces (1988, premi Comillas). Només hi haurà una novel·la, Penúltimos castigos, i alguns llibres en català, com ara Catalunya des del mar i Catalunya a vol d’ocell.

La resistència inversemblant d’aquell cos esprimatxat es traduïa en una presència notable en les nits de la Barcelona de la Gauche Divine, tot i que no era tant assidu del Bocaccio (“un local que va voler ser garatge de les matinades intel·lectuals”, va escriure), com del Boliche de la Diagonal.

Tant generós (va cedir els drets del seus autors a una joveníssima agent Carmen Balcells, amb la qual treballà dos anys la seva dona Yvonne Hortet) com sentit (va sortir plorant de casa de Beatriz de Moura desprès d’una forta discussió amb José Donoso, poc temps després es reconciliaren), el seu món al voltant d’un segell modern que sacsejava el panorama literari s’ensorrà: Víctor Seix, el cervell comercial de l’editorial i l’home que amortia els nervis que provocava a l’empresa familiar la política de Barral i els xocs amb les estructures de l’Estat (un director general d’Informació va recomanar a Barral que passés una temporada a l’exili) moria atropellat per un tramvia a la Fira de Frankfurt de 1967. Poc desprès Salinas, fart del caos inherent al personatge (“amb aquest llibre hi perderem; amb aquest ja hi guanyarem”, li deia Barral) i temptat per la madrilenya Alianza, també deixava la casa.

Barral ho faria tres anys després. Començava a topar amb l’iceberg dels nous temps editorials: la maximització de guanys i balanços a càrrec dels continguts literaris i editorials. Potser per això buscà la distribució i va participar el mateix 1970 en la constitució de Distribuciones de Enlace, a partir del seu nou segell Barral Editores, amb Edicions 62, Laia, Cuadernos para el Diálogo, Fontanella, Anagrama, Lumen i Tusquets). Se n'adonà més el 1973, quan només als tres anys d’haver-la creat va haver de deixar entrar a l'accionariat de Barral Editores, amb un 51%, la gent de l'editorial Labor, el Banco Urquijo i Explosivos Riotinto. Les regles van canviar del tot i el 1977 ho deixava córrer (oficialment, va ser tancada el 1979), com li passà a Seix Barral. Els encants del faune Barral (clàssica imatge d’ell amb barbeta, flauta i peus de punta, estirat a la platja, evocant el ballarí Nijinski) semblaven no funcionar en els moments-clau. “Amb els amics i la gent familiar era encantador i davant de la gent que no el coneixia tant adoptava un posat de pedant per marcar distància, més que res; però el que va passar en els dos casos és que li va fallar la mà esquerra perquè va estar sempre mal aconsellat: creia que tenia més poder per ser l’editor que era i menystenia els enemics interiors i això li va fer perdre les seves empreses dues vegades”, apunta Sabater, que a Barral Editores ja feia tasques de cap de producció.

Seria precisament estant a Barral sota l’ègida de Labor que un dia li comentà a Salvador Clotas: “Franco es morirà i nosaltres hem de decidir-nos per alguna cosa”. Desenganyat, ja d’alguna manera de retirada de l’ofici malgrat dirigir des de 1981 a Argos-Vergara la Bibliotheca del Fénice i fent balanços de vida des de les memòries, el 1982 surt escollit senador per Tarragona pel PSOE i acaba essent membre del Parlament Europeu. Com a editor, ja gairebé ha acabat. “Empreses com les meves ja no són factibles fa temps, requerien programes a llarg termini, no rendiments immediats i això avui ja no ho fa ningú”, resumia el 1989.

“Va ser un visionari de l’edició en castellà, entenent que la d’aquí i la de l'Amèrica Llatina són una tradició única; i després remarcant el paper de l'editor, que és el que porta el lector i no a l’inrevés: és ell qui proposa el seu catàleg i imposa la seva voluntat al mercat; va crear la figura de l'editor humanista a Espanya”, conclou el seu nét. Sembla que fos ahir. Els anys han passat veloços sense Barral.