Selecciona Edició
Connecta’t
EDITORIAL

Una nova era

El pragmatisme d'Obama i Castro obre la via de la normalització entre els EUA i Cuba

Fins ahir, la guerra freda no havia conclòs al Carib. L'històric anunci de l'obertura del procés de normalització de relacions entre els EUA i Cuba va ser fet en paral·lel pel president nord-americà, Barack Obama, des de Washington, i el cubà Raúl Castro des de l'Havana. Després de mig segle llarg de desacord, Obama va parlar de “tallar l'àncora del passat, perquè és completament necessari per aconseguir un futur millor”. L'inquilí de la Casa Blanca, en la recta final del seu mandat, vol que aquesta decisió formi part del seu llegat per a la història.

Era conegut que un hipotètic alliberament d'Alan Gross —empresonat a Cuba des del 2009 sota l'acusació d'activitats contra el règim— significaria un canvi en la relació entre Cuba i els Estats Units. Però no estava clara la magnitud d'aquest canvi; i molt menys que el seu alliberament estigués inclòs en un paquet negociador que cubans i nord-americans discutien des de fa un any i mig, amb una última etapa en la qual hi ha hagut un mediador que s'ha revelat fonamental per a l'acord: el papa Francesc. A més de Gross, un nacional cubà —“l'agent d'intel·ligència més important que hem tingut a Cuba”, en paraules d'Obama— ha estat retornat a Washington, que al seu torn ha lliurat a l'Havana tres cubans detinguts als EUA.

Així s'inicia un nou capítol entre les dues nacions, però la decisió no només canvia la història de l'últim mig segle. Potser canviï la del mig segle que ve. Obama va anticipar que la societat civil cubana ha de participar en la cimera de les Amèriques l'abril vinent a Panamà, de la mateixa manera que hi contribueixen els grups de les altres nacions de l'hemisferi. La possibilitat que això desencadeni canvis polítics transcendents a Cuba és difícil de predir. Però sens dubte es tracta d'un anunci que els dissidents cubans hauran rebut amb esperança.

Hi ha, a més, una important derivada continental: els canvis no només tindran repercussió a l'illa del Carib. El Govern del veneçolà Nicolás Maduro —el principal suport del qual internacional és, precisament, Cuba— ja deu haver avaluat les implicacions per a la seva pròpia —difícil—sostenibilitat. El context que podia suposar per a Cuba el suport al chavisme acaba de canviar dràsticament. D'altra banda, els qui al Congrés dels EUA demanen sancions contra funcionaris veneçolans seran escoltats més atentament a la Casa Blanca. El resultat pot desembocar en un augment de l'aïllament internacional de Maduro i el seu Govern.

La porta s'ha obert; ara arrenca un recorregut de resultats incerts. L'aixecament de l'embargament, per exemple, necessita un vot al Congrés dels EUA, on l'oposició republicana és majoritària. Mentrestant, ja es posen en marxa mesures com l'increment de la cooperació econòmica, el turisme, el comerç i les telecomunicacions i l'enviament de remeses a la illa. En un gir de cent vuitanta graus en la seva política des del 1961, la Casa Blanca també proposarà la revisió de l'estatus de Cuba com a nació que afavoreix el terrorisme. El que Obama ha proposat al Congrés és començar a avançar cap a l'aixecament de l'embargament, al qual es va referir de manera autocrítica i evocant la frase d'Albert Eisntein, quan va dir: “No podem esperar que, fent sempre el mateix, el resultat sigui diferent”.

Al començament de la seva Administració, el 2009, Obama va dir que el seu Govern no donaria lliçons als altres estats americans i va assegurar que volia escoltar i dialogar d'igual a igual. Probablement, la seva decisió sobre Cuba sigui un gest fonamental per fer aquestes paraules plenament creïbles al sud de Rio Grande i a la resta del món.