Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Elaborar el pujolisme

Si volem continuar endavant no es pot passar de puntetes sobre el pujolisme

La famosa —i incomprensible— carta de Jordi Pujol del juliol passat va provocar un impacte considerable en tres nivells. Els electors fidels que l'havien votat sempre, que haurien considerat pecat abandonar-lo per una altra opció, que aplaudien cegament les seves prèdiques i que l'identificaven amb el país, van quedar avergonyits, atordits, incrèduls, profundament dolguts. A les elits empresarials, polítiques i mediàtiques de Catalunya es va entendre que s'obria una porta que ja no es podria tornar a tancar i ningú gosava imaginar quantes estances hi havia al darrere. Que al voltant de la família Pujol passaven coses greus era sospita estesa i hi havia rumors molt diversos sobre l'extensió de la trama. El que ningú no s'esperava és que fos una declaració del president la que fes passar la qüestió de les clavegueres on política i diners es barregen a l'escena pública. I una pregunta s'imposava: com pot ser que si tothom ho sabia, i fins i tot estava escrit en llibres i articles, hagués tardat tant a arribar al Parlament i la justícia?

Els que de lluny o de la vora podien sentir-se implicats van passar alguna nit sense dormir, Convergència va comprendre la debilitat dels seus fonaments i es va començar a plantejar canviar d'edifici abans que caigués, i en el món independentista va entrar el temor als efectes desmoralitzadors de la desmitificació dels anys del pujolisme. Fora de Catalunya es va donar per fet que el cas Pujol era el final del procés sobiranista i van començar a acomiadar-se'n abans d'hora.

Va passar l'estiu. I la mobilització de l'Onze de Setembre es va produir com si el cas Pujol estigués amortitzat. La gent va sortir al carrer com si res no hagués passat. Ni un sol senyal ni a favor ni en contra de l'expresident. I encara que la seva compareixença parlamentària, on Pujol va aparèixer amb tots els trets d'Ubu Rei, va revifar el debat, el 9-N, quan l'expresident va anar a votar va ser rebut amb la més absoluta indiferència. Com si es volgués apartar aquest calze, com si es pretengués enviar-lo al bagul de la història.

Cíclicament, alguna notícia judicial o parlamentària (la creació de la comissió d'investigació) torna a fer sortir el cas Pujol a portada. I amb la mateixa cadència, torna a desaparèixer. Malgrat que continua condicionant la vida política. No és aliena a l'obsessió del president Artur Mas de la llista única suprapartidària la voluntat de fer desaparèixer Convergència i provocar així la mutació en un altre partit sense que se sàpiga gaire com ha estat.

Perquè el passat no ens ofegui cal fer-lo aflorar, i més quan forma part del nostre present

Entre la voluntat d'oblidar el pujolisme, en nom de la nova etapa del país, i el seu rebrot judicial o parlamentari, el cas Pujol va camí de prendre la forma d'un Guadiana que surt a la superfície i s'amaga permanentment. Però el pujolisme ha estat el model de govern durant més de dues dècades i, per tant, les seves petges estan presents a la Catalunya actual. I seria terrorífic que quedés enterrat a la foscor de l'inconscient col·lectiu. Aquestes càrregues, si no s'afronten, si no es fa net, acaben retornant i condicionant l'avenir del país. La història d'Espanya ens ensenya molt bé les conseqüències de no afrontar el passat. Sigui quina sigui la perspectiva de futur de Catalunya, si volem continuar endavant no es pot passar de puntetes sobre el pujolisme. Cal clarificar tot el que calgui en el terreny judicial i cal assumir les responsabilitats polítiques pertinents, però també cal tenir sense por els debats polítics i culturals necessaris sobre les conseqüències d'aquest peculiar model de patrimonialització i repartiment del poder. És cert que l'independentisme és en una part important una reacció contra el sistema tancat de poder del pujolisme. Raó de més encara perquè la independència no s'utilitzi com a coartada per tapar les misèries d'aquella època i enviar-la a l'oblit. Catalunya ha d'elaborar aquest període de la seva història si no el vol arrossegar indefinidament. Les ruptures en la història no existeixen, mai no es comença de zero, però precisament per això, perquè el passat no ens ofegui, cal fer-lo aflorar, i més quan forma part del nostre present.