Carlos Barral, editor per casualitat
Carlos Barral tenia 61 anys en morir, el 1989 El seu nét, també editor, traça aquí la figura del seu avi
Espanya ha estat bressol de grans editors. Molts han hagut d'esquivar esculls, com la falta de paper en la postguerra o la censura franquista. En les situacions més adverses sempre han estat allà, amb més vocació que voluntat de negoci. A Jaume Vallcorba, José Janés o Javier Pradera no se'ls rendirà mai prou homenatges ni ocuparan el lloc que mereixen en la cultura del nostre país.
En el cas de Carlos Barral (1928-1989), com en part en el cas de Pradera, el seu record com a editor queda a més diluït en les altres facetes literàries. Carlos Barral, de la mort del qual es fa aquest mes 25 anys, deia sempre que era editor per casualitat, i negava d'aquesta manera —i amb coqueteria— qualsevol vocació editorial de caire comercial o industrial. Va voler ser més poeta, més memorialista i fins i tot més mariner que editor. No obstant això, i encara que li pesi, la seva tasca com a editor és, sens dubte, la que ha deixat més pòsit i ha fet més per la sempre xacrada cultura espanyola. Tot i això, les seves desventures empresarials i la potència del seu personatge que tot ho engolia han desdibuixat els seus papers fins i tot en el petit i endogàmic sector editorial, que, possiblement per la seva naturalesa presentista, tendeix a encegar-se avui pel que ja s'havia fet abans.
De fet, el més recurrent els últims anys són els esments a diverses versions d'un fet que mai no es va produir: el rebuig per part seva de Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez, que, per cert, ell mateix es va encarregar d'aclarir en una carta a Juan Goytisolo el 1979. Segons Barral escriu, mai no va arribar a llegir el manuscrit i, per ser més exactes, mai no el va tenir a les mans. No es va quedar en cap taula ni va esperar tot un estiu que en traguessin la pols. Jo mateix vaig tenir ocasió de preguntar-ho a García Márquez per assegurar-me’n davant tantes versions diferents. Si no ho va desmentir amb força abans, em temo, és per l'escassa importància que donava als èxits editorials i —altre cop, la coqueteria— perquè assemblar-se a André Gide (que va rebutjar, aquest sí, A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust) li semblava millor que ser el gran editor que va ser però que mai va reconèixer que era.
És incontrovertible que Barral va obrir finestres amb l'edició dels autors del que s'ha anomenat el boom llatinoamericà. Però va anar molt més enllà, va entendre la literatura en espanyol com una unitat amb múltiples tradicions i va bastir ponts pels quals avui, tants anys després, segueixen transitant moltíssims editors, des dels més petits fins als ingents conglomerats editorials. Va apostar sempre per Amèrica i va apostar sempre per ser a Amèrica. Aquests dies, en una de les crisis més greus que ha tingut el sector del llibre a Espanya, molts editors sobreviuen gràcies als lectors americans, travessant portes que uns quants, però especialment Barral, van obrir en èpoques molt més adverses.
"El que diran a Madrid!"
Tenia 61 anys i era un cos cansat. Carlos Barral acabava d'escriure una llarga carta al llavors president del Senat, Juan José Laborda. Ja no estaria a l'Alta Cambra. Per fer dues passes (exactament dues passes), aquell home havia de fer alguna parada; amb la carta a la mà, franquejada, va fer aquest trajecte des de casa seva fins a la bústia de davant. Es va asseure, va dir que anava a escriure un poema, i amb dificultat es va dirigir a la bústia. Llavors va fer que entrés la carta a la ranura, i al mateix temps va deixar anar un riure metàl·lic, aquella alegria de Carlos Barral. I va cridar al mig del carrer: "El que dirien a Madrid si sabés que a la bústia Madrid es diu Provincias!". Aquella mateixa tarda va acordar amb EL PAÍS escriure crítica literària, a la seva manera. En va prometre dues, una sobre Gabriel Ferrater i una altra sobre Félix de Azúa. Va morir dies més tard. I va deixar prova escrita que ja havia assumit la tasca. (Tant de la carta a Laborda com dels textos que va començar a escriure per a aquest diari hi ha constància en el llibre que temps després va publicar l'editorial del seu amic Mario Muchnik).
Però el mèrit de Barral com a editor transcendeix de molt el fet d'haver apropat literàriament els dos territoris i no és menys important l'aposta per l'alta literatura europea, llavors aparentment inviable, i avui imprescindible. La veritat és que Barral va entendre l'edició com un acte intel·lectual, i no comercial, i com un diàleg permanent. Així, la creació del premi Formentor, que ell mateix va definir com “una mena de societat de nacions de l'alta literatura” responia al mateix esperit que les col·leccions dels seus diferents projectes editorials.
En definitiva, Carlos Barral va consolidar en la nostra tradició editorial la figura de l'editor humanista i va elevar, sense voler-ho, un ofici ja digne. Segurament mai no deixaré de sentir les referències displicents sobre la seva gestió empresarial. Ell explicava, no sé si és invenció seva, que un dia un inspector d’Hisenda li va demanar el llibre de comptabilitat i ell va replicar que mai l’havia editat. Aquesta era la seva forma de renegar del que ell no va voler ser: “un botiguer de llibres”, però, encara que ell hagués volgut ser recordat per la seva gorra marinera, pels seus poemes o per les seves memòries la veritat és que Carlos Barral és un dels fonaments del que som avui. I no em refereixo a un sector industrial, em refereixo a nosaltres, perquè no seríem els mateixos i no llegiríem el mateix, que en aquest cas és el mateixa, si l'atzar no hagués fet que aquell jove entrés a treballar en una empresa que publicava llibres de text i mapes, i decidís, amb l'ajuda de molts d’altres, convertir aquella petita editorial en un torrent cultural que va regar els camps en què encara conreem, això sí amb més matusseria, tots els editors que, vint-i-cinc anys després de la seva mort, intentem creuar els ponts que va deixar bastits.
Malcolm Otero Barral és editor de Malpaso i nét de Carlos Barral.
