Selecciona Edició
Connecta’t
PUR TEATRE

El somni d'una nit de tardor

La comèdia més popular de Shakespeare es representa al TNC, en versió de Joan Sellent

Una escena d''El somni d'una nit d'estiu' al Teatre Nacional de Catalunya.
Una escena d''El somni d'una nit d'estiu' al Teatre Nacional de Catalunya.

Joan Ollé està en ratxa. Després de les estupendes posades de Doña Rosita la soltera i La plaça del diamant, ha tornat a encertar de ple amb El somni d'una nit d'estiu, que ofereix el TNC en excel·lent versió catalana de Joan Sellent. Crec que Ollé encerta perquè el text no se cenyeix a un “concepte” general, com massa vegades sol passar, perquè El somni d'una nit d'estiu és una de les obres més canviants de Shakespeare. No ha forçat la clau humorística; no s'ha oblidat del dolor ni de la màgia. Predomina, al meu entendre, una certa tonalitat tardorenca, tal vegada filla de la maduresa: una mirada malenconiosa, més sàvia, més comprensiva. Així, ha vist els amants més nens, els còmics més vells, els reis de la nit més cansats.

Ja el text arrenca convuls, sota el signe d'un doble conflicte. Els reis d'Atenes s'estan a punt de casar, però l'amazona Hipòlita va ser botí de guerra de Teseu (Pere Eugeni Font i Victòria Pagès, impecables), i el futur matrimoni sembla fill de l'Estat i no de l'amor. D'altra banda, el conseller Egeu (Enric Majó, una mica baix de volum) amenaça de matar la seva pròpia filla perquè vol casar-se amb un altre mosso, contravenint els seus desitjos: realment sembla que estiguem a les portes d'una tragèdia. Hi ha algunes arestes en el dibuix d'aquesta arrencada, contrapesades per l'enginyós gag d'un cupido giratori, al qual segueix un formidable cop de teatre: la troupe d'artesans desplega un teló curt i Puck, estirant una soga, fa que el bosc entri literalment en escena. Sebastià Brosa ha creat un món subterrani i nocturn, un laberint d'arbres nus, enllaçats per escales de mà. A la dreta, el pianista Dani Espasa toca les seves delicadíssimes composicions, que s'alternen amb passatges de Manos Hadjidakis. Aquests troncs sense fulles, aquestes escales aèries, aquest piano incongruent i aquesta lluna ubérrima em transporten a un dels mons de cap per avall que va pintar Chagall, un territori de l'inconscient alliberat al qual escaparan els quatre amants: Hèrmia (Clàudia Benito), Demetri (Guillem Motos), Helena (Laura Pujolàs) i Lisandre (Albert Prat).

Tampoc van gaire bé les coses al regne de les fades: descobrim que Oberon havia estat amant d'Hipòlita, i Titània ho va ser de Teseu, i tots dos es barallen per un nen que ha passat al seguici d'ella.

En mans de Ollé, la Titània que interpreta Mercè Aránega està prop de la delicada Merteuil de Quartet, de Heiner Müller, perruca Pompadour inclosa, i Lluís Marco compon un Oberon que sembla sortit del “teatre sota la sorra” de Lorca: una criatura lunar i trista, de rostre daurat i fúria fatigada, que insta l'embolic de Puck però pateix per les desgràcies que l'error del seu bufó està a punt de provocar. M'encanta el moment en què Oberon i Puck (Pau Vinyals) contemplen, invisibles, el conflicte de Demetri i Helena com si es tractés d'una representació: el teló vermell que emmarca la seva disputa, les frases que el follet sembla saber-se de memòria. No coneixia Vinyals i ha estat una radiant revelació. Em va recordar un jove Puigcorbé, flexible com un ballarí, amb un gran ritme verbal i una dicció molt clara fins i tot en els passatges més accelerats. Amb la gran boca del Joker i les inquietants maneres del mestre de cerimònies de Cabaret, el seu perfil té també una mica d'Elegua, el déu burleta de les situacions difícils en la santería del Carib.

Els joves amants són dibuixats com a nens que s'enamoren per primera vegada, que no comprenen el que estan sentint

Crec que Ollé ha volgut dibuixar els joves amants com nens que s'enamoren per primera vegada, reflectint el trastorn de qui no comprèn el que està sentint. Lisandre i Demetri són més criatures als seus ulls: per això vesteixen pantalons curts i quan s'enfronten ho fan amb espases de fusta. Hèrmia i Helena són, com sol passar, (una mica) més adultes. Trastorn em sembla una paraula adequada: la passió en Shakespeare sempre és font d'elevació i caos al mateix temps; el desig, voluble i poques vegades correspost, resulta ser amb freqüència una construcció mental. Els quatre intèrprets serveixen molt bé aquesta dualitat: percebem la gràcia de l'endiablada situació però també les sacsejades del rebuig.

I aquí arriben els còmics, aficionats eterns, que apareixen amb el seu carro (una furgoneta, en aquest cas) de l'antiga farsa, que recorden els animals tristos del Magic Circus i tenen un ressò de la companyia familiar de Fanny y Alexander. Ells són, tradueixo, Tascó (Joan Anguera), Troca (Xicu Masó), Flauta (Oriol Tramvia), Perola (Xavier Soler) i Xerrac (Eduard Muntada), ridículs i alhora commovedors, nova dualitat, en la seva obstinació de fer el millor que puguin una funció condemnada al fracàs. Joan Anguera és el director, i té una escena preciosa, quan presenta Píram i Tisbe davant el seu reial auditori com un narrador ambulant, suportant amb extrema dignitat les rialletes iròniques dels quatre joves, que semblen haver oblidat que els seus intercanvis amorosos van ser molt més grotescs. No costa sentir Shakespeare parlant per boca de Teseu quan els defensa: el bard sempre va estar a favor dels còmics, i Ollé també, com cal. Anguera toca el violí de roda i Soler desplega el seu acordió, i amb aquesta música sembla entrar un vent antic de rutes polsoses, una llum noble i crepuscular que banya l'estampa d'aquests supervivents d'un món humil i artesanal, condemnat a l'extinció.

Ens anem apropant al final de l'espectacle i m'adono que encara no he parlat d'un personatge tan sobtadament central com Troca (Bottom, a l'original), del qual Xicu Masó realitza una veritable composició, meravellosament graduada. En la primera part serveix un personatge en la línia d'un Gassman rústic, amb una supèrbia deliciosa perquè no arriba a ser inaguantable, i aquest encant continua bategant quan es transforma en ase i dialoga amb les fades en una de les escenes més captivadores del teatre de Shakespeare. Al principi qualificava d'excel·lent la versió catalana de Joan Sellent, que manté l'alternança de prosa i vers. Amplio el qualificatiu: és excel·lent perquè és nítida, fluïda, entra per l'orella i dansa sobre l'escena. També cal aplaudir l'imaginatiu vestuari de Míriam Compte i la il·luminació, matisada i poètica, de Lionel Spycher, etern copain del director.

El somni d’una nit d’estiu (El somni d'una nit d'estiu). De William Shakespeare. Director: Joan Ollé. Intèrprets: Joan Anguera, Mercè Aránega, Clàudia Benito i Dani Espasa, entre d'altres. Teatre Nacional de Catalunya. Barcelona. Fins al 31 de gener del 2015.