Selecciona Edició
Connecta’t

Trobat un gen ‘aprimador’ que converteix la grassa dolenta en bona

Un mecanisme cel·lular reprograma els adipòcits perquè cremin energia

Controlar a voluntat aquest interruptor serviria per activar la pèrdua de pes

Els experts busquen noves vies per combatre la pandèmia d'obesitat.
Els experts busquen noves vies per combatre la pandèmia d'obesitat.

Els intents de trobar la pastilla miraculosa contra l'obesitat fa dècades que col·leccionen fracassos. A Espanya, per exemple, tan sols hi ha un fàrmac autoritzat per aprimar, l’Orlistat, que evita parcialment l'absorció de cèl·lules grasses a l'intestí, “i no funciona gaire bé”, comenta Francesc Villarroya, del Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa (CIBER) de Fisiopatologia de l’Obesitat i la Nutrició. Això explica l'expectació de la indústria farmacèutica davant les troballes relacionades amb l’anomenada grassa bona (també coneguda com a beix), un teixit capaç de cremar calories i eradicar els dipòsits de grassa nociva que no es va identificar en persones fins al 2009. L'objectiu que persegueixen cada vegada més grups d'investigadors consisteix a descobrir els interruptors moleculars que activen aquestes propietats aprimadores en el cos per controlar-los a voluntat amb un fàrmac.

L'últim descobriment relacionat amb aquests estudis arriba d'un grup de la Universitat del Sud de Dinamarca. I té a veure amb un d'aquests interruptors. Els investigadors han descobert un mecanisme a través del qual les cèl·lules grasses de color blanc, les nocives, es converteixen en les de color beix, les bones, les que cremen els dipòsits adiposos mentre consumeixen les reserves de calories. La clau es troba en un gen mestre, el KLF11, que codifica un factor de transcripció capaç de reprogramar la cèl·lula i capgirar-la del tot. “Hem demostrat que la seva intervenció és necessària perquè es produeixi aquesta transformació”, apunta Susane Mandrup, una de les autores de l'estudi que publica la revista Genes&Development.

Cèl·lula adiposa humana usada en la investigació.
Cèl·lula adiposa humana usada en la investigació.

Els investigadors van recórrer a un fàrmac antic contra la diabetis del tipus II (rosiglitazona) que ja s’ha retirat del mercat. El van administrar in vitro en cèl·lules adiposes convencionals i van observar com es transformaven en grassa beix. Ho feien gràcies a l'activació del gen KLF11, un gen mestre que controla l'expressió d'altres gens. A uns els posa a treballar, per exemple, als responsables d'augmentar el nombre de mitocòndries en els adipòcits (les cèl·lules grasses nocives). Aquests orgànuls són els motors que aporten energia a la cèl·lula, de manera que el seu increment és sinònim d'un consum de calories més elevat. A d’altres, els encarregats d'expressar les característiques de la grassa nociva, els inhibeix.

La troballa obre la via per dirigir-se directament al KLF11 i activar la conversió dels adipòcits en grassa beix. “És un bon candidat com a diana terapèutica contra l'obesitat", comenta Francesc Villarroya, autor de diversos treballs sobre grassa marró.

El medicament utilitzat no serviria com a fàrmac per perdre pes. Es va retirar pels efectes secundaris que provocava. I, a més, el fàrmac no actua directament en el mecanisme cel·lular: es produeix una cadena de processos fins que s'activa el gen. Malgrat això, més que el camí triat per estimular l'activitat de la grassa beix, que no és l'idoni, el més rellevant de la recerca és que ha aconseguit arribar a la destinació desitjada: identificar quin botó cal pitjar (en aquest cas, el gen KLF11) per reprogramar la cèl·lula i cremar matèria grassa.

Altres investigadors han recorregut a vies diferents per activar les facultats aprimadores del teixit adipós beix. Un dels procediments més eficaços descrits fins ara s’ha aconseguit amb les catecolamines. Però aquestes hormones, a banda d'activar la grassa marró, també interfereixen en el sistema nerviós simpàtic, cosa que provoca, entre altres efectes col·laterals, l'alteració del ritme cardíac. L'equip de Villarroya ha comprovat de quina manera altres hormones, com la irisina, que es genera amb l'activitat física, actua sobre la grassa marró. I treballa en el possible ús de la FGF-21, que també redueix els nivells de glucosa.

Però l'objectiu ideal no és tant actuar on comença el procés, sinó en el punt final de la resposta metabòlica. És a dir, en un interruptor específic que engegui l'efecte aprimador sense provocar danys col·laterals. Potser aquest mecanisme ideal és el gen KLF-11. Ara només cal saber-lo activar sense alterar cap altra funció de l'organisme.

 

MÉS INFORMACIÓ