Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El dilema de la candidatura unitària

Els independentistes no són un col·lectiu homogeni, sinó que poden arribar a diferir molt en les seves fílies i fòbies polítiques

Qualsevol anàlisi desapassionada sobre el que ha passat durant els dos últims anys a Catalunya hauria de reconèixer l'èxit sense matisos que ha recollit el moviment independentista al carrer. Malgrat això, fer actes multitudinaris no comporta inherentment ser una opció majoritària entre la ciutadania. I és que, en realitat, no és fàcil saber què opina una societat mesurant l'èxit de les protestes al carrer, ja que sempre queda el dubte de què és el que pensa aquesta famosa “majoria silenciosa” que decideix quedar-se a casa. És per aquest motiu que el moviment sobiranista necessita urgentment deixar enrere la protesta i entrar en una nova fase que li permeti comprovar d'una vegada per sempre si realment té el suport de la majoria dels catalans.

L'instrument indicat per a aquesta fi és, sense cap dubte, la convocatòria d'un procés electoral. Descartada l'opció d'un referèndum o consulta, al Govern de CiU no li queda més remei que usar l'empara legal d'unes eleccions ordinàries per facilitar que els catalans expressin el seu suport a la independència. Però, realment poden unes eleccions autonòmiques ser útils per demostrar que l'independentisme és majoritari a Catalunya? Hi ha dubtes més que raonables. Els estudis de ciència política demostren que els ciutadans, quan decideixen el seu vot en unes eleccions, ho fan motivats per nombrosos factors. En efecte, el vot està condicionat, entre altres elements, per la simpatia que ens genera un candidat, per l'adhesió a unes sigles determinades, pel grau d'acord amb el programa electoral o per la voluntat de castigar (o premiar) la gestió del govern sortint.

Realment poden unes eleccions autonòmiques ser útils per demostrar que l’independentisme és majoritari a Catalunya?

És per aquest motiu que no és fàcil interpretar per què la gent acaba votant una candidatura o una altra, ja que la seva decisió està condicionada per molts factors. La convocatòria d'eleccions només pot operar com a plebiscit si dels seus resultats es desprèn de manera inequívoca que existeix un suport majoritari a la independència. Com més més dubtes hi hagi sobre el que realment estan expressant els catalans amb el seu vot, menys serviran les eleccions com un aval que l'independentisme és majoritari a Catalunya.

En aquest sentit, la creació d'una candidatura unitària a favor de la independència podria ajudar al fet que les eleccions fossin veritablement plebiscitàries. Però, per a això, aquesta candidatura unitària hauria de complir almenys tres requisits, alguns dels quals és altament improbable que siguin acceptats pels partits polítics.

Una candidatura unitària només pot ser útil si és asèptica

El primer lloc, la candidatura hauria d'estar desposseïda de les sigles i els logos dels partits que li donen suport. Amb la finalitat d'evitar confusions sobre què s'està votant, la papereta hauria de mostrar únicament i de forma clara “candidatura del sí (a la independència)”. En segon lloc, a la llista d'aquesta candidatura unitària no hi hauria d'haver polítics o personatges famosos. La simpatia o l'animadversió que genera un candidat determinat pot condicionar de manera significativa el vot dels ciutadans. I en tercer lloc, la campanya i el programa electoral no haurien de contenir cap mesura d'acció de govern més enllà de declarar el suport a la independència i el compromís de convocar noves eleccions immediatament.

Aquests tres criteris ajudarien a configurar el que podríem anomenar una candidatura asèptica, desposseïda d'elements que podrien diluir la interpretació que els ciutadans estan expressant una preferència inequívoca per la independència i no per altres qüestions.

En definitiva, una candidatura unitària només pot ser útil si és asèptica. Deixeu-me que posi un exemple de per què. Segons l'última enquesta del CEO, al voltant d'un de cada quatre independentistes valora negativament la gestió del Govern de la Generalitat. Així doncs, si Artur Mas aparegués a la llista (incomplint el segon requisit), no seria descartable que alguns votants independentistes deixessin de votar aquesta candidatura pel rebuig que els genera el president i la seva acció de govern.

Els independentistes no són un col·lectiu homogeni, sinó que poden arribar a diferir molt en les seves fílies i fòbies polítiques. En aquest sentit, qualsevol candidatura unitària que contingui elements que generen divisió (com ara líders polítics recognoscibles o un programa electoral per a la següent legislatura) pot diluir la claredat a l'hora d'interpretar els resultats com un suport inequívoc a la independència. Si el sobiranisme realment vol convertir unes eleccions autonòmiques en un plebiscit ha de proposar una candidatura unitària el més asèptica possible. En cas contrari, molts no podrem evitar pensar que es tracta d'una candidatura al servei d'altres finalitats, algunes de les quals poc tenen a veure amb la independència de Catalunya.

Lluís Orriols és doctor per la Universitat d'Oxford i professor de Ciència Política a la Universitat Carlos III de Madrid.