Selecciona Edició
Connecta’t
TRIBUNA

La dependència

La gestió dels nostres recursos provoca una cultura d'autoresponsabilitat

El debat sobre el futur d'Euskadi i Catalunya continua marcat per una absència total d'entesa entre les parts. El diàleg i l'acord entre institucions i partits que ha caracteritzat la recent consulta sobre la independència d'Escòcia sembla que s'hagi produït en un altre continent i en un altre moment històric totalment allunyat del que es viu a Espanya.

No és la nostra intenció utilitzar aquest article per criticar els que rebutgen el dret del poble català o del basc a decidir el seu futur, sinó intentar explicar a l'opinió pública espanyola per què les nostres societats rebutgen una relació de dependència respecte a l'Estat espanyol. Aquesta perspectiva permet substituir el debat sobre els avantatges i inconvenients de la independència —que tots desconeixem—, per un altre de més aclaridor sobre els costos de la dependència —que tots coneixem—per al poble català o el basc.

La situació de dependència actual està directament relacionada amb el model de país que podem construir. Ho hem vist clarament a Escòcia. Els països que, com Catalunya, no tenen capacitat recaptadora i pateixen la limitació permanent d'altres instruments centrals de l'autogovern (polítiques socials, educatives o culturals), depenen de les decisions estratègiques que es prenguin a Madrid. Catalunya, avui dia, no pot decidir amb llibertat com fer front a l'actual situació de crisi global i no pot invertir els recursos generats dins del país per dissenyar polítiques públiques que qüestionin el model neoliberal que està imposant el Govern del Partit Popular.

Com hem après a Euskadi durant les últimes dècades, la gestió dels nostres recursos genera una cultura d'“autoresponsabilitat” en la qual el nostre benestar depèn de les decisions que prenem nosaltres mateixos. Si treballem molt, si invertim en coneixement avançat i innovació tecnològica i social, en un model de desenvolupament humà sostenible, en lloc d'esperar al fet que arribi un “canvi de cicle” extern, les coses ens aniran bé. Per contra, si no ho fem bé, no podrem culpar Madrid. Resulta fonamental aturar-se un moment i pensar les implicacions que té un canvi de paradigma d'aquestes característiques en tots els àmbits: polític, econòmic i social.

La situació econòmica del País Basc era desesperada quan va reclamar l'autogovern

S'acostuma a dir que és fàcil parlar d'autoresponsabilitat quan un territori és ric i les coses li van bé, però cal recordar que quan Euskadi va reclamar i va engegar l'autogovern, la nostra situació econòmica era desesperada. S'havia desmantellat tota la nostra estructura productiva relacionada amb la indústria pesant, els Governs socialistes apostaven per abandonar la manufactura i defensaven allò que “la millor política econòmica és la que no existeix”. Per si no fos poc, teníem un problema obert de violència i terrorisme que allunyava moltes possibilitats d'inversió exterior. Malgrat aquesta situació (malauradament no hi ha gaires exemples internacionals en què això s'hagi capgirat), Euskadi va saber crear un veritable moviment de transformació socioeconòmica basat en la col·laboració publicoprivada, que avui dia s'estudia a prestigioses universitats internacionals a través de l'Agirre Lehendakaria Center.

El més rellevant per al debat és que vam poder desenvolupar aquesta intervenció gràcies a les nostres pròpies decisions. Les coses ens podrien haver anat malament, podríem haver fracassat en el nostre intent de reindustrialitzar el país a través de la manufactura avançada i els nous models de gestió impulsats per l'economia social. Podríem haver acabat sent un desert industrial, com tants altres territoris que es van deixar convèncer per la panacea dels serveis. Ara estaríem pagant religiosament a l'Estat espanyol pels serveis que presta a Euskadi sense poder generar els recursos per fer-ho. Estic segur que no se'ns hagués condonat cap deute i que avui es recordaria amb escarni com ens vam atrevir a prendre una decisió tan arriscada.

Tradicionalment, es justifica la necessitat de prendre les decisions a Madrid per garantir la solidaritat territorial. Però la realitat és que els recursos generats per l'Estat no s'han invertit a crear un model socialment sostenible. A més de les taxes d'atur i pobresa, Espanya ja és el segon país més desigual de la Unió Europea i no crec que es pugui atribuir aquesta realitat al concert econòmic basc. La solidaritat no depèn d'un model centralista, sinó de com es construeix una cultura de respecte a la dignitat de les persones i a les seves expressions col·lectives, com es generen els recursos de manera més eficient i com es distribueixen posteriorment. Gairebé ningú esmenta que Euskadi és una de les societats més igualitàries de la Unió Europea i paga cada any un percentatge del seu PIB a la solidaritat intraterritorial dins de l'Estat espanyol.

Un altre exemple de la inversió en solidaritat és la llei que garanteix uns ingressos bàsics a tota la ciutadania i que tant debat està generant en la política espanyola recentment. Doncs bé, Euskadi va engegar un sistema universal d'aquestes característiques fa 20 anys i, avui dia, l'única força política que ho vol suprimir és el PP. És inacceptable que facin onejar la bandera de la solidaritat per justificar la indissoluble unitat de la pàtria quan els recursos generats per l'Estat es reparteixen a través de targetes black. Volem poder decidir el nostre futur i no ser depenents per construir un país millor, més solidari.

Construir el nostre model només pot fer-se respectant el dret a decidir

Tots estem condicionats per les decisions europees, però a dia d'avui les qüestions centrals segueixen estant en mans dels Estats nació. No pot ser que Espanya estigui disposada a cedir sobirania amb altres Estats de la Unió Europea i rebutgi fer el mateix amb Catalunya o Euskadi. L'única raó per justificar aquesta dinàmica és que no ens reconeix com a iguals, sinó com una cosa inferior, depenent. Creieu-me quan us asseguro que no fem aquesta afirmació amb ànim de desqualificar, simplement intentem constatar una evidència.

En un context de canvi històric tan important com el que es viu a escala global, Euskadi i Catalunya no poden ni volen ser dependents de l'Estat espanyol. Volem construir el nostre propi model de desenvolupament humà sostenible i només pot fer-se des del respecte al dret a decidir de la nostra ciutadania. Des d'aquesta base, aspirem a construir les millors relacions socials, econòmiques, culturals i polítiques amb els pobles que volen formar part de l'Estat espanyol… i ho aconseguirem, som insistencialistes.

Juan José Ibarretxe Markuartu va ser president del Govern basc. Ara dirigeix l'Agirre Lehendakaria Center.