Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Amistat

De Joan Barril destacaria el fantàstic poc sentit comú, la capacitat crítica i la creativa irresponsabilitat

Joan Barril.
Joan Barril.

 In memoriam

Per què he estimat tant Joan Barril? No resulta fàcil ser original en ocasions com aquestes. I segurament és en tràngols com aquests quan les innegables virtuts literàries d'en Joan, que tants llorers i elogis va rebre, se'm fan més necessàries. La barreja de sentit comú i de poesia. De presumir saber-ho tot i de voler aprendre sempre. Hem tingut la gran oportunitat de viure junts, amb tants altres amics i coneguts, moltes transicions. I de viure-les amb la sensació d'aprofitar-les. D'experimentar i descobrir. De controlar i de sentir vertigen. Ell era un mestre en l'art d'escriure, de mostrar imatges i sensacions amb paraules. De vegades, podia semblar barroc. Que es deixava portar més per l'artifici de la seva pròpia melodia escrita que pel contingut estricte. Però ell era molt conscient que el seu valor diferencial era aquest. No pretenia ser ni el pensador més profund, ni el periodista més informat, ni el presentador més incisiu. Era conscient de la seva gran capacitat d'absorció i d'empatia. Feia sentir-se còmode a qui s'asseia al seu costat. Tant, que en ocasions ell mateix era conscient que podia caure en el defecte que Woody Allen va descriure a Zelig: apropar-se tant a qui l'acompanyava que acabés convertint-se en una còpia d'aquest mateix personatge. Però aquesta aproximació no era superficial. En Joan sabia moltes coses. Tenia una gran capacitat de retenció de noms, dates, llocs i imatges. Això li permetia saber i mostrar saviesa. Tots dos ens acusàvem de ser més devoradors de contraportades que lectors conscienciosos. En Joan era posseïdor d'una intel·ligència ràpida i intuïtiva. I a mi sempre em va meravellar la seva capacitat d'orientar-se en l'embolic de novetats literàries i assatgístiques. Escollia bé. I això ja és tot un mèrit.

El paisatge que anàvem travessant no li acabava d’agradar

Han estat 45 anys de companyia mútua. Amb moments extraordinaris i d'altres menys memorables. Com passa en tots els combois vitals en els quals estem ficats. Ell ha estat sempre al meu vagó de tren, del qual ha anat entrant i sortint gent. I des del qual hem anat veient passar estacions, dictadures i versions de democràcia. De vegades asseguts molt junts. De vegades en seients menys propers. Però sempre al mateix vagó. Últimament el veia una mica desconcertat pel que anava passant. El paisatge que anàvem travessant no li acabava d'agradar. I es veia menys capaç, per exemple, d'entendre la gràcia que d'altres vèiem en l'esfera digital. Com sempre, era brillantment intuïtiu per ser contraintuïtiu. I molt abans que d'altres ja ens va advertir del “costat fosc” de la revolució tecnològica.

En política era accidental, encara que no oblidava orígens i barricades. Més atret per la simbologia i la poesia de l'acció política que per les claus explicatives o per casar-se per sempre amb uns o altres. En això, com en la seva pròpia vida, va preferir arriscar que acomodar-se. Els amics el vam anar acompanyant, amb més o menys aquiescència, en les seves diferents opcions vitals i familiars. En el fons els amics et toquen i no els tries. I mi em va tocar Joan Barril un afortunat per a mi matí d'octubre del 1969, quan me'l vaig trobar en una aula de la Facultat d'Econòmiques que ell visitava per veure un col·lega seu de l'Escola Alemanya. Des d'aquell dia no vam deixar de veure'ns i d'aprendre l'un de l'altre, sent, com ell diria, “més gots que fonts”. Els que l'estimen o l'admiren, parlen de la seva moderació, de la seva “bonhomia” i calidesa. Jo hi afegiria el fantàstic poc sentit comú, la capacitat crítica i la creativa irresponsabilitat. Tot un personatge. El meu amic.

MÉS INFORMACIÓ