Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Jordi Solé Tura com a periodista

L'articulisme de Solé hauria de ser revisitat i reeditat. És actual i no desmereix del seu paper com a “pare de la Constitució”

Falta des de fa cinc anys. I des de fa encara més temps, pocs escriuen com ell ho feia: “El diumenge 12 de desembre, dia de les eleccions a Rússia, a les set del matí corria per les gelades carreteres de l'estepa del Don en una camioneta desmanegada...”. Així iniciava en aquest diari una anàlisi sobre l'era postsoviètica, el 24 de desembre del 1993.

El fill dels forners de Mollet va ser un resistent dels de debò, dirigent comunista, professor de Dret Polític, mestre de rebels, assagista d'èxit envejat, pare de la Constitució del 1978, diputat socialista, ministre, membre de l'Assemblea del Consell d'Europa, de la Convenció per a la Constitució Europea... Jordi Solé Tura ha estat totes aquestes coses i moltes més, però sobretot un activista sense doble cara, un polític honest, un intel·lectual decent i un home digne.

I també un periodista singular, en la gamma de l'anàlisi i l'opinió. La seva escriptura clara, travada i sempre concloent era deutora almenys d'un triple origen.

Es devia a la seva experiència de radiofonista des de l'emissora vermella per antonomàsia quan se'l va empènyer a l'exili. A la seva capacitat analítica, que li va permetre convertir-se en un acadèmic brillant, però planer, un dels primers sense complex d'aterrar en lletres menors, com les del periodisme. A la seva necessitat vital de comunicar per suscitar reflexió, reacció, acció. Per això l'articulisme de Solé bé mereix ser revisitat, tant potser com el seu paper en la fabricació de la Constitució (vegeu l'excel·lent lliçó de Miquel Roca a Textos per la Democràcia, 3, Mollet, 2014). I això és el que ha iniciat la Casa Gran del seu Mollet natal, marmessor que va instituir un premi a tesi, celebra actes, i lluita per desacreditar la dita segons la qual ningú és profeta a la seva terra.

L’eficàcia narrativa interpretativa de Solé arrenca de la seva curiositat universal i la seva visió del món gairebé com “un escenari de batalla”

L'eficàcia narrativa interpretativa de Solé arrenca de la seva curiositat universal i la seva visió del món gairebé com “un escenari de batalla”, com va apuntar en l'aniversari el professor Pere Vilanova. Una escena farcida d'hostes que avancen i retrocedeixen, flancs desprotegits i objectius de llarg termini, tensions internes de cada litigant, relacions de forces en perpètua volatilitat, victòries pírriques i derrotes sense pal·liatius. I entre els protagonistes hi ha sempre bons i dolents, encara que mai els titlli de tals.

Per això hi ha un fi fil conductor entre els llargs escrits d'actualitat que va publicar a El Noticiero Universal a principis dels setanta (agrupats a Política internacional y conflictos de clases, Laia, 1974) i els dos centenars d'articles que va treure a la llum a EL PAIS durant un quart de segle decisiu, entre el 1978 i el 2003.

Aquells buscaven il·luminar la situació interna a través de l'anàlisi de països interposats, i enllacen amb les altes cotes que el periodisme internacional va aconseguir per aquesta raó a Barcelona en les raneres de la dictadura. Encara que vist des d'avui s'aprecien afectats pels límits de l'utilitarisme militant, cadascun d'aquests textos conté algun suggeriment d'interès, inclosos aquells –sobre la crisi del petroli, per exemple– que l'autor es reconeixia menys còmode.

Els articles publicats en aquest diari, i que mereixerien una edició crítica de conjunt, versen sobre temàtiques més heterogènies, i aguanten millor que bé. Com que sobre gustos no hi ha disputes, és legítim destacar tres famílies de textos.

Una és la que aborda l'actualitat o l'obsolescència de l'Estat nació i de la sobirania nacional, un debat clau per a la qüestió territorial. I per a l'europea. El 1973 Solé afirmava que “els marcs nacionals encara no han estat desbordats ni tampoc és de preveure que ho siguin a curt termini” (Política internacional...). El 1985 subratllava que “l'única possibilitat que les actuals nacionalitats puguin aguantar bé l'impuls de la integració europea [...] és que reforcin el seu paper en els Estats actuals (Nacionalidades y nacionalismos en España, Alianza, 1985).

I deu anys després rebelava “la reafirmació del vell nacionalisme i la reivindicació del concepte tradicional de la sobirania com l'exercici d'un poder propi i exclusiu, aïllat de la resta dels països i capaç de solucionar per si mateix, en solitari, els problemes del nostre país i les relacions amb l'exterior”. Atenció, epígons de la naftalínica escola montserratina que mai li va perdonar la crítica als poderosos propers: no es referia en aquest cas al nacionalisme català, sinó... a l'espanyol (El fletán y el patriotismo, 9 de maig del 1995).

Un altre excel·lent grup d'articles, molts dels quals anticipatoris, relaten i desentranyen la caiguda de l'imperi soviètic i la vacil·lant transició liberal dels països de l'Europa oriental que tan ben va conèixer. I que desemboquen fluidament en les anàlisis sobre la Unió Europea, l'Europa política i la defensiva, els seus límits i la seva capacitat d'integració, la seva arquitectura jurídica i les seves societats desconcertades, però encara vibrants en vigílies de la gran crisi.

Podeu visitar el web, o pressionar perquè aparegui una antologia raonada. Ja ho està rumiant alguna bona gent de Mollet.