Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Més espiats i més insegurs

Sense terrorisme i amb xifres decreixents d'inseguretat, quin sentit té vigilar les comunicacions sense control judicial?

Després de la votació dijous passat de l'anomenada "llei mordassa", en els propers dies és possible que es reformi la Llei d'Enjudiciament Criminal per permetre que la policia realitzi escoltes de les telecomunicacions sense autorització judicial, entre altres coses. Amb aquesta proposta s'obre la porta a la punxada de converses telefòniques, missatges, correus electrònics i ús d'Internet des de mòbils i ordinadors de tots els ciutadans, sense la prèvia autorització d'un jutge, i només caldrà notificar-ho 24 hores més tard. Actualment això només és possible legalment en el cas d'actuacions terroristes o de bandes, i en totes les altres instàncies la intercepció de les comunicacions a través del sistema SITEL o de cavalls de Troia informàtics requereix una autorització judicial prèvia. S'ha de demostrar que hi ha indicis creïbles, perquè espiar els ciutadans representa una intromissió irreversible de la intimitat si finalment la persona en qüestió no ha comès cap delicte.

Però parlar de l'espionatge massiu de les comunicacions després de Snowden obliga a reconèixer que en molts països les capacitats i la tecnologia d'espionatge s'utilitzen de manera irresponsable i sense cap mena de control democràtic o judicial. Gràcies a Edward Snowden, l'exempleat de la CIA que el 2013 va revelar l'existència del programa PRISM de l'agència d'intel·ligència nord-americana, avui sabem que els serveis secrets d'aquest país rastregen i arxiven dades de les comunicacions que es produeixen a tot el món, a través de la intervenció directa dels cables de comunicació o gràcies als permisos que els donen empreses com Google, Microsoft, Apple, Facebook, Dell, CISCO o Huawei. Com a conseqüència, avui som una mica menys ingenus sobre què significa espiar al segle XXI. I tenim motius per pensar que igual que la Gran Bretanya disposa de la seva versió pàtria del programa PRISM, és probable que les punxades, les portes del darrere i els rastrejos extrajudicials també siguin la norma al nostre país. Amb la reforma de la Llei d'Enjudiciament Criminal o sense.

Ens enfrontem a un perill fins i tot més gran que perdre la nostra intimitat

Hi ha una qüestió que va més enllà de les garanties democràtiques i les qüestions ètiques: per a què serveix interceptar les comunicacions? Hi ha cap certesa sobre l'impacte d'aquests sistemes de vigilància massiva sobre l'eficiència i l'eficàcia de la policia i els serveis secrets? A l'observador racional se li planteja una pregunta ineludible: després d'haver posat fi al terrorisme i quan les xifres d'inseguretat ciutadana baixen de manera sostinguda al nostre país, quin sentit té apostar per la intercepció de les comunicacions? Quins problemes volem solucionar que no es puguin solucionar mitjançant processos garantistes?

És raonable témer que certes polítiques sobre l'ús de les tecnologies segueixin una lògica que no té res a veure amb la responsabilitat, la transparència i la bona praxi. Témer que els nostres governs pretenguin legalitzar una obtenció de dades que no respon als interessos ni de la ciutadania ni de les forces policials i instàncies judicials encarregades de proporcionar-nos la major seguretat possible. Témer que estiguem posant en risc la privadesa de tothom sense que ningú, en cap lloc, sàpiga per què.

Si això és així, ens enfrontem a un perill fins i tot més gran que perdre la nostra intimitat. Si els governs segueixen abusant de les seves capacitats tecnològiques i de les dades personals de la ciutadania, més persones adoptaran mecanismes d'anonimització i encriptació de les seves comunicacions a través d'eines com Tor, Tails, PGP, Enigmail, Cryptocat o qualsevol de les que apareixen en un món en què la ciutadania cada vegada desconfia més, amb raó, de les institucions públiques i de les grans empreses que gestionen dades.

Aquest escenari posa sobre la taula una paradoxa que no podem defugir: un món de comunicacions secretes és un món més insegur. Les policies democràtiques depenen de la capacitat d'interceptar les comunicacions quan hi hagi motius per fer-ho. És desitjable que davant d'indicis raonables un jutge pugui dictar la intervenció de telèfons i ordinadors. Però si l'ús irresponsable d'aquesta capacitat porta que la gent adopti massivament mesures de protecció individuals, les intercepcions legítimes seran cada vegada més difícils. Les xarxes anònimes i encriptades es convertiran en la norma, i el món serà un lloc menys segur. Com Ícar, alguns volen volar a prop del sol sense adonar-se que les ales que porten són de cera, i pel camí aconsegueixen que els defensors de l'espionatge legítim no tinguin més remei que recomanar l'ús d'eines d'autodefensa i encriptació. No es pot repicar i anar a la processó.

Tenir carta blanca per espiar i espantar amb l'aprovació de mesures que desprotegeixen espais tan íntims com les comunicacions pot donar a les forces de seguretat una efímera sensació de control. Però a mitjà termini sabem o hauríem de saber que estem sentenciant precisament allò que diem que volem protegir. Així doncs, no sacrifiquem privadesa en pro de la seguretat: sacrifiquem privadesa, seguretat i potser fins i tot la possibilitat de reconstruir relacions de confiança entre els ciutadans i aquells que diuen que ens representen.

Gemma Galdon Clavell és doctora en Polítiques Públiques.