“Reestructurar el deute posaria en perill l’estalvi dels ciutadans”

Quan Jens Weidmann llegeix el que la premsa del sud d'Europa publica sobre ell, no es reconeix. El president del poderós Bundesbank se sorprèn davant dels que el descriuen com el pèrfid alemany oposat sempre a mesures que ajudin la resta d'Europa. És precisament l'intent d'explicar les seves idees el que el porta a rebre EL PAÍS, La Repubblica i Le Figaro a la seu del banc central alemany a Frankfurt.

Weidmann (Solingen, 1968) desgrana amb temps i bon humor els seus arguments, però al mateix temps es mostra inflexible: ni el Banc Central Europeu (BCE) ha de prendre mesures addicionals per lluitar contra el perill de la deflació ni Alemanya s'ha d'involucrar més, com li reclamen organismes internacionals, per tirar del carro europeu. Des de les finestres d'aquesta planta 13 s'albira la nova seu del BCE. És un bon lloc per observar de prop el que fa el president de l'organisme, Mario Draghi, enfrontat amb Weidmann per la mare de totes les decisions per a un banquer central: si fa un pas més enllà de les mesures conegudes i es llança a la compra massiva de bons.

Pregunta. Draghi diu que no necessita unanimitat. Pot el BCE prendre decisions contra la voluntat d'Alemanya?

Resposta. Al Consell de Govern, a tots ens interessa prendre decisions per consens. Però és evident que no és obligatori. N'hi ha prou amb una majoria simple. En la reunió del desembre, tots vam acordar no prendre decisions de més importància.

P. Però no hi ha una pressió per actuar ràpidament?

R. Jo no la veig, i està bé que la política monetària no actuï sota pressió. Preveiem que la inflació a l'eurozona pujarà a l'1,4% a finals del 2016. Les baixes taxes d'inflació actuals, que probablement cauran encara més, són degudes a la important caiguda del preu de l'energia, que funciona com un petit pla d'estímul. Seria molt diferent si hi hagués una espiral negativa de preus i salaris. Ara com ara, la política monetària no ha de reaccionar.

“A tots els membres del BCE ens interessa prendre decisions per consens”

P. Draghi vol que el BCE compri bons i vostè no. Hi ha marge per a un acord?

R. No hi ha aquesta idea de "Weidmann contra Draghi". En una unió monetària, la compra de bons porta aparellada una sèrie de problemes. Els seus beneficis ara no serien més elevats que els costos. És preferible veure primer l'efecte de les mesures ja adoptades i observar com evolucionen els preus a la zona euro.

P. Però si l'objectiu d'inflació del 2% no es compleix durant un període perllongat, no suposa un risc per al prestigi del BCE per no complir el seu mandat?

R. L'Eurosistema ha de salvaguardar l'estabilitat de preus. Però no cal aconseguir l'objectiu del 2% en tot moment. Abans havíem estat per damunt i ara estem per sota. Per a mi és crucial que l'estabilitat es mantingui a mitjà termini. Les previsions apunten a una recuperació del creixement feble però persistent, que augmentaran al seu torn les taxes d'inflació.

P. Però el BCE acaba de rebaixar les previsions d'inflació.

R. Té raó, i no m'ho prenc a la lleugera. Però no oblidi el paper que exerceix el preu del cru.

P. Hi ha risc de deflació a la zona euro?

R. Hem de distingir entre una deflació perillosa i una inflació negativa temporal. Això últim pot obeir a la forta caiguda del preu del petroli. En alguns països, a més, el procés d'adaptació de les seves economies atenua les pressions inflacionàries. Però són ajustos necessaris perquè es recuperin. És l'exemple d'Espanya, que comença a collir els fruits de les seves reformes i la confiança d'inversors i consumidors augmenta.

P. Alemanya va emprendre als anys setanta una compra de bons com la que vostè critica ara. Per què el Bundesbank pot fer-ho, però el BCE no?

R. Hi ha diferències notables. Llavors no hi havia una unió monetària. Alemanya tenia un deute públic inferior al 25% del PIB i la sostenibilitat de les seves finances públiques no estava en qüestió. I encara que les compres van tenir un volum reduït, el Bundesbank no va trigar a reconèixer que aquesta compra va ser un error.

P. La Comissió Europea, l'FMI, els Estats Units... Tots demanen a Alemanya que gasti més per assegurar el creixement. Pot ser que tots estiguin equivocats i només Alemanya tingui raó?

R. Alemanya ha de fer més per assegura el creixement, però no necessita un programa passatger sense efectes duradors.

P. No impulsaria també l'economia nacional?

“En països com Espanya, la caiguda de preus forma part de l’ajust necessari”

R. En la situació actual, un programa d'estímul no seria ni apropiat ni útil. És falsa la idea que un estímul alemany podria impulsar tota l'eurozona. L'efecte a la resta dels països seria molt limitat. Que Alemanya inverteixi a renovar els seus ponts no millorarà substancialment la situació a Espanya o Itàlia.

P. El BCE sembla la institució europea més forta. Si no fa el pas Draghi, qui el pot fer?

R. La política monetària s'ha de prendre de debò el seu mandat i respectar els límits. Els bancs centrals no són un Govern paral·lel. I la resposta als problemes d'Europa no pot ser donar sempre més poders al BCE.

P. El BCE ha de vincular la seva política monetària a les reformes estructurals dels països?

R. Aquesta connexió em sembla problemàtica. La tasca del Consell del BCE no és dissenyar la política econòmica.

P. Però el BCE sí que ha imposat condicions als Governs dels països en crisi, com la famosa carta que Jean-Claude Trichet va enviar el 2011 a Espanya i Itàlia.

R. Per garantir l'estabilitat financera i de preus, demanem als països que adaptin les seves economies a la unió monetària i s'atinguin a les regles fiscals.

P. França posposa al 2017 l'objectiu de dèficit del 3%. Li sembla creïble?

R. L'anunci que no complirà no enforteix la credibilitat de les normes. Hauria esperat una resposta més clara per part de la Comissió Europea. Fer l'efecte que les regles són negociables és molt negatiu.

P. Lloa les reformes engegades a Espanya, però el deute públic creix i els objectius de dèficit semblen difícils de complir. Necessita Espanya mesures externes que millorin la seva situació?

R. No és la tasca de la política monetària castigar o recompensar els Governs. Les reformes empreses per Espanya van en el seu propi interès. Els efectes positius triguen a veure's, com va passar a Alemanya fa 15 anys.

“Els beneficis de la compra de bons no serien més elevats que els costos”

P. Què opina del nou partit Podem, que defensa una auditoria del deute per veure quina part cal pagar i quina no?

R. Deixar de pagar el deute no és un símbol de fortalesa. Suposaria riscos molt importants que perjudicarien l'economia i que podrien tallar l'accés al mercat de capitals. Si els bancs locals tenen una gran part del deute públic, perillaria també la solvència del sistema financer i els estalvis dels ciutadans. A més, si un país decidís no pagar part del deute, seria difícil que rebés la solidaritat de la resta de països.

P. Com reaccionarien Berlín i Frankfurt a un triomf de Podem?

R. Molts partits busquen vots amb idees euroescèptiques o populistes. La millor resposta és oferir perspectives fiables i explicar les accions del Govern. No hi ha receptes simples o dreceres per aconseguir més creixement i menys atur. Aquestes idees són perilloses, ja que sovint condueixen a una major decepció.

P. Al sud d'Europa creix un sentiment antialemany, a qui s'acusa de posar límits i regles a tothom. Què n'opina?

R. La crisi de la zona euro ha fet que els països sota programa sentin que se'ls governa des de fora; i que els països prestadors temin assumir el cost de decisions preses per altres. És responsabilitat de tots contrarestar aquestes idees.