Més ocells a El Bosch que al bosc

Ens hi acostem a poc a poc, no fos cas que la cacatua aixequés el vol. Prevenció inútil perquè l'au no volaria mai: estava pintada. És el costum d'observar ocells, que et fa moure sigil·losament, encara que estiguis al Museu de Prado.

Efectivament: érem un singular grup de birdwatchers –jo fins i tot portava el meu petit telescopi i la meva guia de camp– consagrats a l'estrany passatemps de buscar aus en els quadres de la gran pinacoteca. Aus tan misterioses com els saborosos francolins que apareixen en diversos bodegons (ja no n'hi ha a Europa) o l'enigmàtic kiwi que es pot veure a El carro de fenc d'El Bosch i que simplement és impossible que sigui aquí. O com l'esmentada cacatua de la tela de Francesco Rossi La Mare de Déu, el Nen i dos àngels o La Sagrada Família del papagai; Rossi no sabia diferenciar una cacatua d'un papagai, que és una cosa que passa a molts pretesos bons birdwatchers, i aquí no parlaré d'Evelio P., aquest consumat creador d'oriols, encara que el cor se me n'hi va.

A la lògica pregunta de com podia a mitjan segle XVI el pintor Rossi conèixer les cacatues, que resideixen a Australàsia –i mira que és lluny–, els especialistes apunten que probablement les van portar a Espanya alguns mariners portuguesos o fins i tot de la flota d'Elcano. He dit especialistes i aquests experts tenen nom i cognoms: es tracta de Joaquín Gómez Cano, Gerardo Orellana i Juan Varela, autors de l'esplèndid llibre Las aves en el museu del Prado, editat per Seo / Bird Life el 2010, el qual documenta tots els ocells reproduïts en els quadres de la pinacoteca i que és la base de la simpàtica i insòlita experiència de birdwatching al mateix museu.

Aquest dilluns vaig tenir el privilegi de participar en una de les sortides ornitologicopictòriques que guia Gómez Cano per les galeries del Prado. Ho vaig fer després d'haver viscut una intensa jornada al Congrés Espanyol d'Ornitologia que es va desenvolupar a CaixaForum Madrid. Vaig assistir a unes quantes sessions i a un dinar durant el qual em van explicar –entre plats– l'al·lucinant cas d'un científic que aconsegueix esperma de les àguiles fent que tractin de copular amb ell (en desconec el procediment exacte, però probablement és estrany i dolorós). Després al Prado vaig pensar molt en aquest esforçat individu, que té una entrevista, davant els quadres del suplici de Tici de Tiziano i de José de Ribera –al gegant li devora les entranyes un àguila per haver intentat seduir una amant de Zeus– o les diverses pintures del rapte de Ganimedes.

L'avantatge de fer birdwatching en un museu és que no corres els perills consubstancials al medi natural. Allà fora hi ha insectes, serps, arenes movedisses, indígenes hostils, a més de les mil i una petites incomoditats com les ortigues, els esbarzers i la meteorologia adversa. Convé no oblidar que el gran Audubon solia portar tomahawk. Un cas extrem dels riscos del birdwatching (i de mala sort) és el de David Hunt, cèlebre observador i guia, atacat i mort per un tigre el 1985 al Corbett National Park, al nord de l'Índia, quan estava abstret tractant de fotografiar un ocell. Jo per si de cas no deixo mai d'estar alerta. Fins i tot al Prado, que té els seus propis perills en forma de zelosos vigilants de sala, capaços de donar-te un cop si portat per l'instint intentes fotografiar els tucans de pit blanc de L'oïda de Rubens, per posar un exemple.

Dels 8.031 quadres que han revisat els autors de l'estudi sobre el Prado, hi apareixen aus en 729 (de 136 espècies diferents). Entre els grans pintors destaquen per pintar molt bé ocells els Brueghel, Rubens i El Bosch. De fet és més fàcil veure ocells en El Bosch que en el bosc.

El passeig va començar amb l'observació dels ocells més vells del museu, les àguiles d'un fresc de l'ermita soriana de sant Baldiri. Jo ja m'havia despistat del grup atret per unes ales, però era un àngel.

Després d'aturar-nos a diverses sales, la dedicada a El Bosch va oferir grans observacions. Com l'esmentat kiwi que no hauria de ser aquí, ja que quan el pintor va morir encara faltava un segle i mig per al descobriment de Nova Zelanda, el seu hàbitat. La hipòtesi és que o El Bosch tenia una màquina del temps o va pintar un ocell al·lucinatori que per casualitat va resultar exacte al kiwi. El més curiós de Hieronymus és que tant s'inventava aus estrafolàries com les pintava amb una exactitud que riu-te'n tu de la guia Collins. Amuntegats davant el tríptic d'El jardí de les delícies després de pugnar amb un grup de coreans, els birdwatchers ens dediquem a identificar ocells. I havia de tot!: un picot verd com el que vaig veure fa poc al meu jardí (empassa't aquesta, Evelio!), una carbonera esplèndida, una cadernera i un blauet sensacionals, una puput amb la cresta desplegada, un gaig amb una baia al bec…. En total unes 60 espècies. El que cal caminar per veure això a fora.

El recorregut va continuar amb observacions molt productives en quadres de Hans Baldung, Cranach el Vell, Fra Angelico (el colom de l'Anunciació). A la sala de Goya vam fer el numeret passant de llarg de mamelucs i afusellaments (si estàs per ocells estàs per ocells) i ens vam aglomerar davant un gall dindi mort. Velázquez en té pocs, així que vam anar de pressa. Davant la Sagrada Família de l'ocellet de Murillo ens vam haver d'aturar: debat sobre si l'ocellet que oprimeix el Nen Jesús és una cadernera o no. Vaig fer servir el telescopi però no queda clar.

Gómez Cano ens va convidar a descobrir espècies en la sèrie d'Els cinc sentits de Rubens, gran pintor d'aus –vegeu l'Èol que il·lustra aquesta pàgina (l'altra foto és un birdwatcher amb dos exemplars de reis lloro, valen la pena) i marqueu a la llista el picot, el blauet, el faisà…–.

Els ocells s'apilotaven a la meva retina. Allò era una fredeluga? Què fan Adam i Eva amb un guacamai? “Algú veu la gallina pintada de Guinea en aquest quadre de Tiziano?". Senyor, jo, senyor! Es feia fosc al museu. Estava empatxat d'ocells pintats. Atabalat. Em va agafar una tristesa inusitada. En realitat, aquestes no eren les meves aus. Les meves necessiten el cel i no estan tancades entre marcs daurats i condemnades a una immobilitat eterna. Els meus ocells són d'aire i batre d'ales, de cants, d'olor a camp i paisatges en moviment. Al museu hi havia moltes aus però totes estaven en silenci, mortes. Vaig sortir d'allí com qui fuig d'un cementiri. Un cel blau enorme com mai han pintat ni Tiziano ni Constable ni el mateix Hiroshige s'estenia sobre el meu cap. Alguna cosa fugaç va travessar davant la meva mirada. Mai m'havia fet tan feliç veure un pardal.