Dubto, doncs ‘ortego’

No deixa de ser simptomàtic que amb pocs mesos de diferència hagin sortit al mercat dos llibres de primers auxilis lingüístics que incorporen el concepte “dubte” al títol: Proudubtes.cat, de Marcel Fité, a Barcanova (dins la utilíssima col·lecció El català portàtil) i Tots els dubtes, de Rudolf Ortega, a RBA. Que el parlant català és el més dubitatiu del planeta és cosa més que sabuda, però tinc seriosos ídems que l’estratègia tradicional d’afrontar aquest problema sigui eficaç. Aquella que apliquen, per exemple, molts programes de ràdio, allò de “En català no hem de dir tal sinó pasqual”, inspirada en els millors hits de la periodista Montserrat Minobis. Si hem de jutjar per la inseguretat col·lectiva creixent, és obvi que aquesta estratègia de l’esparadrap no funciona.

Per això és lloable que RBA s’hagi decidit a unificar en un sol tom els dos tincundubtes publicats sota el segell de La Magrana el 2008 i 2010 amb l’entranyable subtítol d’El petit llibre del català correcte. Més enllà de la comoditat i les lleus millores incorporades, la gran virtut de Tots els dubtes (ara subtitulat Una gramàtica del català a l’abast) és que no paralitza el lector amb aquella solemnitat de la prosa diccionarial que l’acaba acomplexant (‘això del català és molt raro’, ‘no en sabré mai prou’, ‘sempre hauré d’estar mirant diccionaris’…).

Ortega ha bregat tota la vida a la trinxera, els mitjans de comunicació, i està avesat a resoldre qüestions no sempre senzilles amb eficàcia i claredat. Eficàcia perquè l’usuari (el periodista, el redactor ocasional d’un text, el lector d’un llibre de llengua sòlida…) necessita una solució vàlida, que funcioni, i claredat perquè el corrector no ha de perdre mai de vista que s’adreça a gent que no li són iguals. I aquí m’allargo: una de les causes de la mala anomenada que té el gremi del filòleg és que sovint es presenten amb aquella solemnitat que deia, amb una encarcaramenta que dificulta la comprensió del missatge. L’antídot contra aquesta distància que, en el fons, no fa sinó perjudicar la llengua és saber ensenyar a pescar: no solament t’explicaré per què no has de dir “Aquest afer olora malament” sinó que et revelaré un truc perquè no se t’oblidi mai més que es diu “fa mala olor”, o “fa pudor (de socarrim)”. I Ortega ens ho diu amb una prosa llegidora, hi posa exemples actualíssims (sempre té el diari del dia a davant) i ho embolica amb un titolet llaminer que sembla ben bé en Joan Solà rediviu, amb aquella traça per fer semblar senzilles les coses que no ho són. Tant que fins i tot han enxampat gent llegint les seves micropeces pel gust de llegir-les, sense haver dubtat ni res.

Ser llegidor no és virtut infusa. És com el tiqui-taca guardiolesc, cal entrenar-se molt per ensortir-se’n. Però també cal una altra cosa: estar enamorat d’allò que fas. Si Ortega no tingués passió per la llengua (i per la gent que la parla) no solament no s’hauria molestat a recollir aquest mig miler de dubtes sinó que segurament tampoc es dedicaria a altres fronts gramaticals més subtils, com la seva última dèria: simplificar la norma de la dièresi. Ho podran comprovar en un recull que la mateixa editorial publicarà aviat, a principis de l’any vinent. I veuran que fer teòrica sobre la dièresi pot ser una lectura ben agradosa, per un motiu molt simple: perquè s’entén.