Coronar l’Eixample

S’han donat a conèixer a la premsa les obres per afegir àtics sobre terrats de l’Eixample barceloní. Fa uns anys van tenir cert èxit les anomenades remuntes i es van coronar moltes cases de veïns amb resultats globalment desgraciats. Encara es poden veure remuntes mogudes purament per l’especulació, que expressen la seva avarícia amb voladissos més enllà del pla de façana i amb composicions que res tenien a veure amb la casa sobre la qual es disposaven, i per extensió amb la ciutat que les acollia. Ara una empresa, La Casa por el Tejado, rescata aquesta idea tractant de fer aquella feina de forma més raonada i com un projecte pensat globalment per a la ciutat.

La imatge d’una grua posant cases prefabricades sobre els terrats és verdaderament diferent que la de veure créixer una obra dia a dia sobre el terrat. En aquest cas, les cases arriben quasi acabades amb grans camions i les enlaira una grua. Són construccions realitzades amb materials lleugers que donen sentit a la idea d’una casa col·locada al terrat d’un edifici, tan sols cal esperar que el vent no hi acabi produint problemes estructurals. La novetat d’aquest enfocament sobre les remuntes és que ara és una empresa qui preconitza un sistema que s’ofereix als propietaris d’edificis a l’Eixample, tot observant les finques que encara permeten l’edificabilitat com un conjunt singular de solars en altura on poder construir a partir d’un sistema prefabricat.

És, per tant, una idea diferent de l’habitual projecte d’arquitectura, ja que aquí el projecte suposa el disseny, en certa mesura, del producte i del negoci; l’arquitectura està, per dir-ho així, inclosa en la proposta. El cas, òbviament, fa pensar, i hauria de fer pensar a les escoles d’arquitectura, que en les simulacions de projectes dels diferents cursos mai inclouen el disseny del negoci, cosa que és un oblit que ja no té justificació. Un plantejament com aquest té la seva raó de ser en una observació àmplia del projecte, no fixant-se en un cas sinó en tots els casos, com aquest. El projecte no es pot separar d’una certa visió de pla de conjunt per a tota una àrea de la ciutat. Aquest em sembla un fet remarcable, més enllà de la solució concreta.

La distribució dels

Les solucions que es poden veure tenen al meu entendre unes plantes de distribució comercials, que en certa mesura contrasten amb l’ambició i l’enfocament del projecte global i contenen certs tòpics del mercat immobiliari: cuina-menjador, zones de dormitoris i sales diferenciades, dormitori tipus suite, etcètera, però també és cert que els inquilins acabaran per utilitzar-les a la seva manera i, qui sap, potser millorant el disseny de partida. Contrasten en definitiva amb les plantes habituals de distribució dels habitatges de l’Eixample, tan versàtils encara avui, i s’acosten més als habitatges resultants de dividir un pis de l’Eixample en dos.

Les façanes que es poden veure són diverses, però respiren un aire comú fruit del procés constructiu i fan pensar en com fer que les parts superiors dels edificis interpretin allò que eren fins ara. Crec que era Josep Pla qui observava que, mentre que l’Eixample era molt similar i regular mirant les plantes baixes i les façanes, bastava d’enlairar la vista per veure la personalitat de cada casa. És evident que no podem reclamar una interpretació literal i banal d’aquesta observació, però no ens deixa de fer pensar en la idea d’un enrasat igualitari per la part superior de les cases de l’Eixample.

Però deixant de banda aquestes qüestions, és interessant veure una operació com aquesta en el seu conjunt, molt millor que la desgraciada solució de deixar dempeus les façanes de l’Eixample per construir de nou a l’interior, perquè senzillament el més valuós d’aquesta gran àrea de la ciutat no són les seves façanes, sinó la tipologia edificatòria. Un projecte com el que ens ocupa torna a portar a l’actualitat l’Eixample barceloní i ens permet veure encara la seva vàlua actual. No fa gaire, en una reunió d’experts sobre habitatge, se’ns convidava als presents a opinar sobre com havia de ser la casa del futur, pensant en un escenari d’aquí deu o quinze anys. La reunió tenia lloc en un pis de l’Eixample que potser tenia 90 o 100 anys. Els constructors d’aquells edificis no crec que es plantegessin construir la casa del futur, però és ben cert que les successives generacions segueixen dotant l’Eixample de futurs magnífics. La casa del futur ja és aquí, i des de fa molts anys, per cert.