Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Jugadors d’avantatge

En les 10 eleccions autonòmiques que hem tingut, CiU i ERC han aconseguit una sobreprima d'entre 3 i 11 escons

Mai com ara, amb unes possibles eleccions al Parlament de Catalunya que alguns pretenen convertir en un succedani de referèndum d'autodeterminació, havia emergit amb més força l'enorme frau polític que suposa que Catalunya encara no tingui una llei electoral pròpia, incomplint així flagrantment el que estableix l'article 31 de l'Estatut d'Autonomia del 1979. No deixa de sorprendre que alguns partits polítics que es lamenten matí, tarda i nit que el Govern espanyol impedeixi als catalans exercir el desgastat dret a decidir no vegin cap contradicció en el fet de no haver decidit durant més de tres dècades sobre alguna cosa per a la qual estaven facultats, ningú els posava cap mena d'obstacle i, a més, era un imperatiu legal lliurement autoimposat i confirmat per la ciutadania catalana.

L'estranyesa s'esvaeix per poc que s'observin els resultats que s'han derivat de funcionar amb un règim electoral preestatutari i teòricament provisional. Com que els principals beneficiats d'aquesta anomalia legal són els que han gaudit del poder de forma gairebé ininterrompuda durant aquests més de 30 anys, s'entén que no hagin tingut el més mínim interès a complir amb un mandat d'aquest Parlament la condició sobirana del qual tantes vegades s'invoca en relació amb altres qüestions que a alguns ens poden semblar menys rellevants que aquella que estableix les regles per les quals es regeix la representació política dels ciutadans, un dels pilars fonamentals de qualsevol sistema democràtic.

Val la pena recordar que CiU i ERC van aconseguir la seva actual majoria absoluta amb un 44,40% dels vots, i encara els van sobrar tres escons

Quin motiu podrien tenir els dirigents de CiU per modificar una normativa electoral que els ha permès guanyar en nombre d'escons les deu eleccions autonòmiques celebrades des del 1980, fins i tot quan –com el 1999 i el 2003– va ser el PSC el guanyador en nombre de vots? I quin motiu tindrien els d'ERC, segona força en escons malgrat que eren la tercera en vots el 2012? Òbviament, cap. Aquesta situació, de baixíssima qualitat democràtica, es converteix en pur avantatgisme polític si es pretén aprofitar per derivar d'unes eleccions autonòmiques unes conseqüències que van molt més enllà de la simple elecció de diputats per configurar majories amb les quals es pugui governar el país.

Convé parar una mica d'atenció als resultats de les 10 eleccions autonòmiques que s'han celebrat fins avui. Amb l'excepció de la primera, el 1980, la suma de CiU i ERC sempre ha donat majoria absoluta d'escons, encara que només en quatre ocasions ho va ser també en vots. Des de l'elecció del 1999, aquesta majoria absoluta d'escons no ho ha estat mai en sufragis. En les deu eleccions, la suma conjunta de diputats de les dues formacions polítiques ha tingut una prima d'entre 3 i 11 escons sobre el que els hauria correspost en un repartiment estrictament proporcional. Onze en aquesta legislatura. Sense cap prima, CiU i ERC haurien de sumar només 60 diputats al Parlament actual, a vuit per tant de la majoria absoluta.

Al Congrés dels Diputats passa una cosa semblant –amb resultats electorals perversos a favor històricament del PP i el PSOE– per la combinació de la llei D'Hondt amb l'existència de moltes circumscripcions que trien molt pocs diputats. En les eleccions al Parlament, la desviació es produeix no tant pels efectes de la llei D'Hondt com per un repartiment del nombre d'escons entre les quatre províncies que preval fortament a les tres menys poblades, amb més pes de les àrees rurals i predominantment nacionalistes. En les eleccions del 2012, per exemple, es va escollir un diputat per cada 46.141 habitants a Barcelona, 30.284 a Tarragona, 28.844 a Girona i 20.036 a Lleida.

Un vot a Lleida val, doncs, més del doble que a Barcelona; a Girona i Tarragona, una vegada i mitja més. Aquest desaforament ha beneficiat sempre CiU i ERC, amb dos efectes fonamentals: garantir als primers el gairebé monopoli del Govern i de la seva Administració, i ajudar a construir la deformada imatge d'una societat catalana aclaparadorament nacionalista.

Ara la cosa és més greu. Tot i que Artur Mas no ha deixat de repetir des del 2012 que el procés d'independència s'havia de fer amb grans majories, ja s'anuncia que amb una majoria absoluta al Parlament (per tant, d'escons?) n'hi hauria prou per donar per convalidada la independència per part de la ciutadania catalana. En aquest cas, val la pena recordar que CiU i ERC van aconseguir la seva actual majoria absoluta amb un 44,40% dels vots, i encara els van sobrar tres escons.

Per més que s'obstinin alguns partits i alguna associació que s'apropia sense rubor de la representació nacional, és més que dubtós que unes eleccions al Parlament siguin acceptades per ningú fora de Catalunya (ni per molts dins) com un plebiscit sobre la independència. Si, a més, per cantar victòria es compten diputats i no vots, estarem davant d'una trampa pròpia de tafurs del Mississipí.

Francisco Morente és professor d'Història Contemporània a la UAB.