Selecciona Edició
Connecta’t

Detingut a Madrid el líder d’una secta per nombrosos abusos sexuals

Miguel Rosendo tractava de reviure una agrupació que va néixer a Pontevedra

Miguel Rosende, després de la detenció a Collado Villalba.
Miguel Rosende, després de la detenció a Collado Villalba.

La Guàrdia Civil va detenir aquest dijous en un xalet de Collado Villalba (Madrid) Feliciano Miguel Rosendo da Silva, fundador de l’Orde i Mandat de Sant Miquel Arcàngel, acusat d'abusos sexuals i apropiació de béns. Juntament amb ell va arrestar Marta Paz, una monja d'aquesta agrupació religiosa catòlica ubicada al municipi costaner d’Oia, al sud de la província de Pontevedra. L'organització va gaudir del favor eclesiàstic fins que, el març passat, les denúncies d'abusos van fer que el bisbe de Tui-Vigo la desmantellés. L'operació és conseqüència d'una denúncia presentada davant el jutjat de Tui per les famílies de 14 adeptes.

Rosendo va abandonar Oia però es va endur a Madrid diversos fidels, segons van denunciar públicament dimecres familiars dels afectats, que van demanar una “resposta contundent” de l’Església a les activitats de l'orde, refundada com Els Fills de Serviam i que pretenia reprendre les activitats a la localitat madrilenya, sense permís. Els seguidors de Rosendo van relatar abusos sexuals, “neteges espirituals”, comunions a través del semen “purificador” del líder, i tràfic de sobres amb diners destinats a obres socials que al final anaven a parar la seva butxaca.

Entre els denunciants hi havia Carlos Paz, pare de l'arrestada. En assabentar-se de les detencions l'endemà, inclosa la de la seva filla, va confiar que els investigadors només volguessin “aclarir alguna cosa” i creia que “les monges [d'aquesta orde] no poden tenir res a nom seu”.

La notícia dels arrests va ser rebuda amb ambivalència per altres familiars dels encara fidels a Rosendo. Temen que s’enroquin i el converteixin en màrtir. “No sabem com reaccionaran, no m'agafen el telèfon”, es preocupava José Manuel Lima, que va tenir una relació molt estreta amb el fundador: una de les seves filles està casada amb el fill de Rosendo i l'altra anava camí de convertir-se en mare superiora de l'orde. Lima recorda com el fundador el va captar, amb la seva dona, als noranta, quan Rosendo regentava un herbolari a Vigo, en què feia consultes com a vident. “Són moments de la vida en què tens problemes. Primer juga a escoltar-te, després et va convencent de coses. Quan aconsegueixes sortir penses: ‘Com vaig poder ser tan ximple!’, però és que no t'adones de com hi vas caient. Cal estar dins per saber-ho”. Lima diu que va vendre el seu pis, va deixar la feina i va acabar en el cercle íntim de Rosendo, al xalet d’Oia, o “les Parets de Jerusalem” com l’anomenaven els fidels. Va acabar d'home dels encàrrecs, peó o jardiner, segons fes falta. Una altra de les afectades, que prefereix no donar el nom, es mostra més esperançada. “La detenció és necessària. Ara hem de veure com continuen els esdeveniments i si li concedeixen la llibertat sota fiança”.

De portes enfora el tracte era afable, però a l'interior s'adoptaven molts dels estereotips en els comportaments que s'associen als grups sectaris. Res de fer ombra al líder, que quan s’enfadava humiliava els seus coreligionaris. “Ell ho anomenava ‘ensenyaments”, rememora Lima. “Et renyava davant de tothom, et recordava totes les coses dolentes de la teva vida, et deixava com un drap brut. I després treia la guitarra i calia cantar com si no hagués passat res”.

L’ira de Déu la podia desencadenar fins i tot un comentari graciós durant un partit de futbol. “Vaig cantar un gol del Barça en un partit amb el Madrid i ja va començar… I ara diu que és de l’Atleti”. Amb tot, Lima estava en el cercle íntim del guia, que convivia amb altres matrimonis amb fills i els miguelians, com es coneixia als que havien promès castedat.

En aquesta categoria s'inscrivia Olalla Oliveros, actriu que va renunciar als focus per seguir el “pare Miguel”. Després de la defenestració del fundador, va decidir seguir fidel a la diòcesi.

Lima va començar a distanciar-se de Rosendo a mesura que les discussions es van tornar més freqüents. Però perdre el favor del líder era nefast. “Si ell esbroncava algú, tots havíem d'estar enfadats”. Va venir l'ostracisme i l'expulsió, amb totes les connotacions del desterrament. Va acabar arruïnat i sense possibilitat de veure la filla ni les dues nétes. Ara espera recuperar-les. “Queda la pitjor part”, va assenyalar Lima, en referència a la seva lluita i la de la seva dona per recuperar els seus éssers estimats. “Tant de bo que això serveixi per obrir-los els ulls a elles, i també a altres famílies que no han volgut o no han pogut sumar-se a aquesta lluita”, va dir.

400 adeptes vestits de blau i groc

Als veïns d’Oia (Pontevedra) els cridava l'atenció que els integrants de la secta fossin persones de nivell cultural elevat i maneres exquisides, segons relata l'alcalde del municipi, Alejandro Rodríguez. “Va ser una sorpresa per a tothom”, declara sobre les activitats fosques de l'agrupació.

Com que no eren originaris del lloc i no buscaven protagonisme, els seguidors de Feliciano Miguel Rosendo da Silva no cridaven l'atenció, tot i que ja des de fa més d'una dècada els coneixien com “la Secta”. L'apel·latiu, més intencionat que desconfiat, va sorgir després d'un episodi que va passar fa 15 o 20 anys, una Setmana Santa especialment freda. L'orde va representar La Passió al camp de futbol municipal i l'actor principal va romandre impassible en calçotets. “Des de llavors, són la Secta”, explica l'alcalde, que recorda com les comissions de festes apreciaven que l'orde es prestés a cantar gratuïtament a les festes.

Rosendo va arribar a congregar al seu voltant uns 400 incondicionals que, vestits de blau i groc, mostraven especial fervor en els actes multitudinaris. Van cridar l'atenció durant l'agonia de Joan Pau II, el 2005, quan van anar a Roma a cantar sense descans sota la finestra del Papa. Van tornar a tenir èxit amb la cançó Síguele, tonada guitarrera que eixordar els madrilenys amb motiu de la visita de Benet XVI durant la Jornada Mundial de la Joventut del 2011. Els adeptes es reconeixien pels colors o, quan anaven de paisà, o per la salutació “bona petjada”, en referència a les trepitjades del líder darrere de la divinitat.