Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El xantatge de BCN World

El més greu de tot aquest lamentable espectacle és la submissió de la política a l'economia menys productiva

De projecte de país a fiasco de país. Així pot acabar el projecte BCN World. De moment, el termini que tenia Veremonte, l'empresa promotora, per executar l'opció de compra dels terrenys de La Caixa on s'han d'ubicar els casinos ha vençut sense haver-se formalitzat. La societat havia de dipositar 277 milions i no ho ha fet. I ha comunicat que no farà cap més moviment fins que no conegui el contingut del pla director urbanístic que ha de fixar aspectes com el volum edificable o les alçades. D'això se'n pot dir, sense por d'exagerar, xantatge. Una manera d'obligar l'autoritat urbanística a plegar-se als requeriments del promotor. Què més demanaran quan hagin aconseguit el que ara demanen?

De moment, la Generalitat ja ha hagut de sortir a salvar l'operació mitjançant un acord entre l'Incasòl i La Caixa pera  la reserva dels terrenys. Diu que aquesta operació no costarà ni un duro al contribuent. Només faltaria. Veremonte ha tingut gairebé tres anys l'opció de compra sense deixar anar ni un euro. La Generalitat diu que ho fa per evitar moviments especulatius amb els terrenys que podrien arribar a fer impossible el projecte. Ja se sap que la voracitat dels mercats pot ser inesgotable. Però això que no tindrà costos està per veure. De moment el projecte ja ha costat a la ciutadania una part de les expectatives d'ingressos públics, ja que la primera exigència dels promotors va ser una modificació de la tributació del joc. I no qualsevol modificació. Amb la reforma que es va aprovar al gener, la fiscalitat del joc va passar del 55% al 10%. Una rebaixa que, òbviament, beneficia tot el sector, inclosos els casinos que ja funcionaven a Catalunya i que se suposa que eren perfectament rendibles malgrat pagar un impost del 55% sobre els beneficis. La diferència suposa una quantitat important, que la Hisenda catalana deixarà d'ingressar, mentre que als serveis públics com la sanitat o l'educació continuen les penúries i retallades.

El més greu de tot aquest lamentable espectacle de submissió de la política a l'economia menys productiva és l'opacitat en què s'estan fent tots aquests moviments i negociacions. No es coneixen les exigències de Veremonte, ni els detalls del que la Generalitat està disposada a concedir. Probablement ens ho trobarem fet, com a decisió final d'un tripijoc paradigmàtic d'una manera de governar molt poc transparent.

Quan la relació entre política i economia s’inverteix alguna cosa més que la dignitat política s’ha perdut

O no ens ho trobarem, perquè també és possible que el projecte se'n vagi finalment en orris. L'actitud escadussera de la promotora a l'hora de facilitar informació no permet albirar quines són les seves intencions i tampoc quines són les seves autèntiques possibilitats financeres. Però la flaire no és bona. Així va començar el fiasco d'Eurovegas a Madrid: quan va arribar l'hora de desembutxacar els diners, el promotor es va fer fonedís. Les enlluernadores expectatives que havia aixecat el projecte es van apagar de cop. I el govern que havia guanyat la partida de la ubicació en una subhasta a la baixa amb la Generalitat que el mateix Sheldon Adelson va propiciar es va quedar amb un pam de nas. Al magnat del joc li havia deixat d'interessar el projecte malgrat que havia claudicat a totes les seves exigències. Poques vegades hem assistit a un exercici de misèria política com la peregrinació de consellers i polítics de Madrid i Barcelona al quarter general del magnat a Las Vegas. Quan ja era clar que Adelson s'inclinaria per Madrid, el Govern es va treure del barret el conillet de BCN World. I fins i tot va presumir que el nou projecte era millor i tenia menys costos socials. Al final, no ha estat tan diferent.

Quan la relació entre política i economia s'inverteix, quan són els promotors dels projectes els que fixen les regles del joc i s'atreveixen fins i tot a condicionar el legislatiu, alguna cosa més que la dignitat política s'ha perdut en el camí. S'ha perdut poder real, capacitat de decisió. I s'ha entrat en una perillosa espiral perquè quan més cedeix, més es debilita el govern que permet que s'enceti la dinàmica. Si el sector del joc aconsegueix imposar les seves condicions, per què no hauria de fer el mateix qualsevol que vulgui invertir a Catalunya?