Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Lluna calenta

Heu vist l’última pel·lícula de Vicente Aranda, del 2009, que passa durant el judici de Burgos?

Així es titula l’última de Vicente Aranda, que tenia 83 anys quan la va estrenar, el 2009, i de la qual no en sabia absolutament res. Ni que existia. I és una llàstima, que per sort té remei, el cine, com els llibres, no caduca així com així. Ara, que només tindrà remei la cosa si el Texas la recupera a Barcelona en la seva cartellera imprescindible de reestrena. ¿Com és possible que fem com si no existís? Una pel·lícula que passa a Burgos el 1970, en els dies que van des de la vista a la sentència del procés contra dirigents d’ETA que aquell any va donar fama internacional a la ciutat castellana i va anunciar que, encara que semblés impossible, el franquisme era igual de bèstia i alhora no les tenia totes.

Eren les 00.30 de la matinada d’un dissabte quan la va emetre TV3. No acostumo a veure pel·lis per la tele tan tard en divendres, com a molt puc començar un DVD que, si caic de son, poso en pausa. Però, aquella nit, si volia veure allò del tot desconegut per a mi, m’havia d’esperar, a veure de què anava l’últim Aranda, un director que he anat seguint des de la per a mi enlluernadora Fanny Pelopaja (1983). No sols no em va decebre en cap moment, ni un ni mig, sinó que em va treure la son i el cansament fins a ben entrades les hores del nou dia. En un moment i tot, vaig mirar alarmada cap al finestral de casa, en un gest incontrolat de joventut, com si hi hagués d’entrar la policia a detenir-me per mirar aquella cinta, quan vaig sentir dir a un dels personatges: “Els d’ETA són els únics que estan fent alguna cosa contra Franco”.

Ho heu sentit dir mai, en una pel·li?

Aranda és Aranda i no s’està per sentimentalismes ni menys encara per complaences antifranquistes, ni setanta ni quaranta anys després. Aquí, cap protagonista masculí és com te l’esperes. Ni el poeta fugit del cau per fàstic i avorriment històrics (diguem-ho així, no és un exiliat polític) i treballa a la Unesco, ni el vell professor republicà i comunista, ni l’inspector de policia. Només elles, les dones, són clares, sense falsies ni duplicitats, com sempre en Aranda. Una posada en escena sòbria, potser la més sòbria que li recordo, en què brillen els actors: Eduard Fernández, Emilio Gutiérrez Caba, José Coronado i, entre les dones, Thaïs Blume, una Monica Bellucci d’ulls blavíssims, de 25 anys, que dóna vida a una reencarnació irònica de la novícia Viridiana de Buñuel, una mossa ardent i escalfabraguetes, filla del republicà borratxo, que, com Viridiana, representar l’Espanya franquista violada (aquí pel poeta que ve de París) mentre la Història va fent, els canvis dels 60 en el film de Buñuel, el judici de Burgos en el d’Aranda una dècada després.

Com és possible que una pel·lícula del 2009, que tracta d'uns moments històrics que gairebé no han estat posats en escena, pràcticament no s'ha estrenat?

Torno al principi. ¿Com és que una pel·lícula del 2009, que tracta d’uns moments històrics que gairebé no han estat posats en escena, ni en novel·la ni en teatre ni en cine ni en tele, més enllà d’alguns documentals, llibres i reportatges de poc o molt valor, obra d’un director de llarg recorregut, que la fa als 83 anys, en la primera dècada del segle XXI, pràcticament no s’ha estrenat i quasi ningú no l’ha vista?

La pregunta és tan llarga que es respon sola. Suposo. En tot cas, servidora, no en té exactament la resposta. Sí, ja ho sabem, al cine li passen moltes coses, i al cine català com a l’espanyol, n'hi passen encara més, de coses dolentes. Però no n’hi ha prou amb això, com a resposta. Aquesta cinta se la va produir Aranda amb la seva esposa i muntadora, la gran Teresa Font, i dos socis més, Nano i Rodolfo Montero, aquest últim premiat en diferents edicions dels Goya. Es va presentar al festival de Valladolid i li va caure el pèl, el públic no li va donar suport, segons les poques cròniques que consten a les hemeroteques. Malament pel públic, francament, no la va encertar ni gota. Pel demés, ni una crítica he trobat, ni un comentari. Aranda la va defensar com un cavaller medieval a la seva ama, amb veritats sense adorns: l’esquerra no vol recordar que un dia va donar suport a ETA, i no és ben rebuda tampoc una violació que esdevé relació carnal, tèrbola, duradora.

Ho diria d’una altra manera. Vicente Aranda és un descastat cinematogràfic i encara no n’entenc bé les raons, que algú les expliqui, sisplau. En l’Escola de Barcelona ha deixat films significatius com Fata Morgana (1965). Ha estat col·lega del Joaquim Jordà guionista, amb qui va col·laborar a Cambio de sexo (1976) i la saga del Lute, va descobrir Victoria Abril... Ha estat, és, un director sòlid, amb un món personal i reconeixible, de llarga trajectòria malgrat impediments i travetes. Per què el deixem de banda?

Ni idea, la veritat. A parer meu Aranda és imprescindible. Però potser sí que té raó quan diu, en un llibre americà del 2002 sobre cinema espanyol: “Ens hem convertit en els nostres propis censors i tot el que volem és oblidar, callar, no dir res.”

 

Mercè Ibarz, escriptora i professora de la UPF