Selecciona Edició
Connecta’t
TRIBUNA

Hi ha una altra vida per als partits

Han d'anar a la recerca dels millors i deixar anar el llast de l'endogàmia

Hi ha personatges de la política que només per aparèixer a la televisió justifiquen amb la seva barra tan reconeixedora que la ciutadania no es fiï, encara que sempre és injust generalitzar. És un desistiment fatalista assumir que la classe política representa la societat pel camí de mínims i no de màxims. Hi ha de tot, certament. Substancialment, passa que els partits polítics, a semblança de la societat espanyola en general, encara no creuen en la meritocràcia. Com si fossin sistemes parasitaris sobreviuen espècimens arribistes tan explícits que ha de passar alguna cosa en els partits perquè subjectes amb tanta desvergonyiment deixin de tenir el seu lloc en el cim.

No pot exigir-se a ningú, ni a cap societat, que els millors facin un pas endavant i prenguin part en la vida pública. I, sens dubte, uns quants ja l'han fet. Amb tot, són els partits polítics els qui han d'anar a la recerca dels millors, per convèncer-los que la cosa pública els mereix. És difícil que un empresari de qualitat accedeixi a incorporar-se a la política mentre els casos de corrupció es concatenen de tal manera que acaben formant un panorama unicolor. De la mateixa manera, les joves generacions que s'interessen pel bé comú tampoc no faran un pas endavant si abans han de sotmetre's als filtres de les organitzacions juvenils dels partits, que són, amb excepcions, un hàbitat per a aprenents de conspirador que s'han vinculat a un sistema sense garanties de qualitat, alhora de fàcil accés al poder i les seves rodalies.

Fins i tot pels qui considerem necessari el sistema d'estabilitzadors que és el bipartidisme actual, cap partit polític és etern. Fullejar un diccionari de partits polítics resulta una lliçó tant d'escepticisme com d'evaporació de somnis i projectes històrics. Se suma al rovell de la ideologia i a la postmodernitat política que ho ha relativitzat tot, fins a l'extrem de convertir els populismes en un absolut. La Transició democràtica va crear, fins i tot amb improvisacions, una nova classe política per amalgama dels reformistes del règim, la política d'oposició i personalitats de la vida social que van ser tan decisives en aquella etapa d'impacte que avui uns quants consideren infamant. Però la veritat és que els partits han anat dedicant-se a l'endogàmia, a l'opacitat i, en ocasions, han tolerat circuits de corrupció sistematitzada.

Per renovar els partits es parla molt d'eleccions primàries, de canvis en el sistema electoral. Es legisla, hi ha més normatives. El que no es fa és gran política. En baronies que no fa falta nomenar, personatges d'aspecte patibulari impedeixen l'accés a la política a ciutadans que voldrien participar en la vida pública. És un efecte semblant al de la llei econòmica de Gresham: la moneda dolenta acaba expulsant la moneda bona. Per això per a la regeneració dels partits polítics no n'hi ha prou amb noves normes: el que fa falta és una voluntat de ferro. Si al final de la cadena de control intern no hi ha ningú amb prou determinació per tallar caps, tot quedarà en res. Més descrèdit de la política, més populisme.

La Transició democràtica va crear, fins i tot amb improvisacions, una nova classe política

El paradigma digital pot ser que sigui d'utilitat per donar naturalesa de xarxa al que ara com ara són partits jeràrquics, però per a aquest objectiu fa falta prendre decisions convincents, exemplars, potser, dràstiques. En aquests moments, ja no n'hi ha prou amb escenificar. Hem passat del xocdel futur al xoc del present i, no obstant això, els partits polítics semblen de motlle vuitcentista o una patologia arcaica de la conspiració. Per contra, és sabut que ja no són els més poderosos els que sobreviuran, sinó els que millor sàpiguen adaptar-se al canvi incessant. A semblança de Silicon Valley, seria profitós alliberar el potencial creatiu dels ciutadans que pensen en vida pública en la solitud dels seus garatges. Això pot representar una nova inventiva institucional, més enllà dels tics de la vella política. Per què ha de ser impossible si circulem en AVE, connectem amb la ciberesfera i hem convertit tantes empreses autònomes en un clúster creatiu?

Per a una osmosi natural entre la societat i els partits polítics són els partits els que haurien de fer un primer pas. Cert: és difícil navegar i al mateix temps estar en dic sec. Els calendaris electorals i l'endiablada seqüència d'imprevistos de tota mena minven la capacitat de perspectiva dels líders per obstinar-se en aquestes neteges internes i molt més si no se sap el que hi pot haver sota les catifes i als armaris.

És més: per tenir algun resultat no n'hi ha prou amb trucar el comptaquilòmetres ni amb personalitzar la carrosseria. És necessari revisar a fons el motor, els filtres, les bugies, el reglatge de fars. Complementar-ho revisant la capacitat òptica del conductor no sobra mai. És que hi ha algú aquí?

Valentí Puig és escriptor.