Selecciona Edició
Connecta’t
DICTADURA BRASILERA

El Brasil fa recompte i mostra els crims de la seva dictadura

La Comissió de la Veritat divulga el seu informe definitiu amb 434 víctimes i 377 acusats

Brasil recorda i mostra els crims de la seva dictadura.

Un informe aterridor d'unes 1.300 pàgines, elaborat per l’anomenada Comissió de la Veritat al llarg de gairebé tres anys per un equip d'experts, fet públic ahir, dimecres, fa recompte, mostra i dóna fe dels pitjors crims comesos durant la dictadura brasilera, des del 1964 fins al 1985. Parlen les víctimes, els torturats, als quals penjaven d'un pal nus mentre els aplicaven descàrregues elèctriques fins que perdien el sentit. I parlen els torturadors, els assassins: “Ell, per dir-ho d’alguna manera, ja estava mort, senyor. Patia. No vull que pensi que sóc un santet, però en el fons va ser un tret de misericòrdia el que li vaig disparar”, diu un d'ells.

L'informe comptabilitza 434 víctimes mortals o desapareguts i dóna els noms i cognoms de 377 responsables, entre caps d’Estat, policies, metges i militars acusats de crims contra els drets humans, 191 dels quals encara viuen. També desfilen els testimoniatges dels que van acabar confessant després de pallisses de dies i van delatar els companys i els que van aguantar els cops i les amenaces i no van obrir la boca; dels que van perdre els fills i els que es van quedar orfes. La mateixa Dilma Rousseff, la presidenta recentment reelegida i poc procliu a deixar-se endur en públic per records foscos, va ser torturada en una cel·la de São Paulo quan tenia poc més de 20 anys: “Recordo molt bé el terra del bany, de les rajoles blanques, de la crosta de sang que s'anava formant. Les marques de la tortura formen part de mi, jo sóc això”.

Els experts de la Comissió de la Veritat conclouen que els culpables, emparats per una amnistia dictaminada el 1979 han d'encarar les conseqüències dels seus actes. Però experts legals repliquen que això serà poc probable, ja que una sentència del Tribunal Suprem Federal del 2010 avala que aquesta amnistia s'ha d'aplicar tant als crims comuns com a les tortures.

Així que el més segur és que la pena més gran que puguin rebre els botxins és la d'aparèixer en aquest volum infame, al costat dels testimoniatges espantats de les víctimes, incapaces majoritàriament d'oblidar. En qualsevol cas, el Brasil ha reescrit, des d'ara, la seva història més recent i més amarga i la deixa plasmada per sempre en un volum oficial definitiu del qual ningú no podrà prescindir a partir d'ara.

L'informe és esborronador s'obri per on s'obri. L'apartat sobre violència sexual s'inicia amb el testimoniatge d’Isabel Fávero: “Al tercer o quart dia d'estar empresonada vaig començar a emmalaltir, estava embarassada de dos mesos i vaig avortar. Sagnava molt, no tenia com netejar-me, usava paper higiènic, i ja feia pudor, estava bruta, així que penso, no, tinc gairebé la certesa que no van violar-me, perquè m'amenaçaven constantment i els feia fàstic. (…) Segurament va ser això. Ells s'enfadaven en veure'm bruta, sagnant i fent pudor, i això els enrabiava més encara, i em pegaven més encara”.

Karen Keilt va ser portada a la força al costat del seu marit pel Departament Estatal d’Investigacions Criminals de São Paulo a mitjan maig del 1976. Tots dos van ser alliberats al juliol després del pagament de 400.000 dòlars. Anys després va emigrar als Estats Units. Aquest és el seu testimoniatge: “Van començar a pegar-me. Em van lligar al pal i em van deixar penjant. Em van fer descàrregues elèctriques. Al pit, al mugró… Em vaig desmaiar. I vaig començar a sagnar. Sagnava per tot arreu. Pel nas, per la boca. Estava molt malament. Llavors va venir un dels guàrdies, em va portar en una de les cel·les i em va violar. Em va dir que era rica, però que tenia el mateix cony que la resta de les dones. Era un paio horrible”.

"Al tercer o quart dia d'estar empresonada vaig començar a emmalaltir, estava embarassada de dos mesos i vaig avortar"

Isabel Fávero, víctima de la dictadura

Per Karen, com per moltes altres víctimes d'aquesta mena de violència, una vegada alliberades, el suïcidi es va tornar una sortida del laberint psicològic en què els torturadors els havien ficat. “Quan vaig tornar a casa, en la primera setmana, vaig intentar matar-me. Això era al juliol, a l'hivern de São Paulo. Vaig prendre’m els medicaments, vaig sortir del llit i em vaig ficar a la piscina. No volia sobreviure de cap manera. Rick em va sentir i em va salvar. Però ell va començar a beure. Va beure, va beure, va beure. Molt. Es va tornar alcohòlic. Mai no es va recuperar de la tortura”.

De vegades, el pitjor càstig és el que un s’enduu per sempre dins seu en sortir de la caserna o de la cel·la. Una jove de 19 anys, que no vol donar el nom, va ser detinguda a Rio de Janeiro i relata que va ser torturada dues vegades. Una pels botxins. Una altra, per si mateixa, tota la vida, perquè no va ser capaç de resistir i va delatar un company. “Vaig sortir d'aquí destrossada en la meva dignitat. Em sentia responsable pel patiment d'aquell que, per les meves paraules, aconseguides sota coacció, havia anat a la presó. Al cap d’uns anys vaig saber que va estar dos mesos a la presó. I que estava en llibertat, cosa que em va alegrar. Vaig pensar moltes vegades a anar a buscar-lo, a dir-li sota quines circumstàncies el vaig delatar, a parlar-li de les amenaces. Però sempre que ho intentava tornava enrere, paralitzada pel pànic. Em comprendria? Em perdonaria? No podia aguantar la tristesa… (…) Hi ha moltes maneres de dir que un va resistir, hi ha moltes expressions per descriure l’orgull i l’honor, i aquestes mateixes expressions amaguen una acusació implícita pels que no van resistir, per als que pateixen un dolor que els altres ignoren”.

"Quan vaig tornar a casa, en la primera setmana, vaig intentar matar-me"

Karen Keilt, víctima de la dictadura

La Comissió de la Veritat ha localitzat 11 locals sinistres, dependències amb aspecte d'habitatges particulars, on es torturava indiscriminadament, com l’anomenada Casa dels Horrors de Rio Grande do Sul. Allí van introduir el febrer del 1973 Benedito Becerril, el van despullar i el van fer enfilar en equilibri sobre dues llaunes mentre li aplicaven descàrregues elèctriques as testicles. El van torturar, durant tot el dia, des de les sis del matí a l'inici de la nit, com relata ell mateix amb una precisió aterridora.

De vegades, l'horror no consistia en els cops, ni en les humiliacions. N’hi havia prou amb veure's separada dels fills, sense saber molt bé la destinació de ningú. Ilda Martins da Silva va ser arrestada el 30 de setembre del 1969, un dia després que assassinessin el seu marit. Va estar quatre mesos arrestada en una presó. Durant aquest temps va aconseguir que algú li portés els fills perquè la veiessin des del carrer. “La finestra de la cel·la era petita i estada tapada amb una xapa. Però la xapa estava doblegada, i pel buit jo podia veure una cantonada del carrer. Així que els vaig dir que posessin els meus fills allà. Jo els podia veure, però ells no em podien veure a mi. Amb un paper de diari vaig fer un canó i el vaig passar per la ranura. El vaig moure perquè sabessin que els estava mirant. Ells van començar a saludar-me amb la mà”.

MÉS INFORMACIÓ