Selecciona Edició
Connecta’t
tribuna

“Ja li vaig dir que no la violava perquè no s’ho mereix”

L'insult d'un diputat brasiler a una de les seves companyes fa reflexionar sobre el fet que les paraules també poden matar la democràcia

Vista general de la Cambra de Diputats del Parlament brasiler.
Vista general de la Cambra de Diputats del Parlament brasiler. EFE

El diputat de dretes Jair Bolsonaro ha ofès amb summa gravetat, al Congrés Nacional, la seva companya d'escó, la també diputada i exministra de Drets Humans, Maria del Rosario, per haver culpat la dictadura militar brasilera (1964-1985) d'assassinats i tortures. “Ja li vaig dir que no la violava perquè no s'ho mereix”, li va etzibar, insolent i provocador.

Bolsonaro, el diputat més votat a l'estat de Rio de Janeiro, es confessa un fervorós creient en Déu i en Brasil i es declara un convençut que els drets humans “defensen només els criminals, els violadors, els marginals i els corruptes”.

Hi ha el perill que el llenguatge groller del diputat contra els valors democràtics adquirits amb tantes lluites socials es consideri només com “una gracieta” o “una excentricitat”. És perillós que les seves paraules no es prenguin amb importància, fins i tot pels seus col·legues diputats, que en els 20 anys que Bolsonaro ha treballat en el poder legislatiu, mai han estat prou valents per processar-lo en la comissió d'ètica del Parlament.

La defensa de la llibertat d'expressió ha de ser el cor de qualsevol carta constitucional d'un règim democràtic

Més greu encara és que els ciutadans, malgrat que coneixen la llarga trajectòria feixista i racista del militar que es declara sense embuts en contra dels drets dels homosexuals, defensa la tortura i creu que els pares han de pegar els seus fills “per evitar que es tornin gais”, el segueixin votant i que hagi obtingut el seu sisè mandat amb molta comoditat.

Aquesta riuada de vots a un diputat que defensa els antivalors que haurien d'avergonyir qualsevol demòcrata, hauria de fer-nos reflexionar sobre la salut de la nostra democràcia.

Qui, com jo, va viure de nen i d'adult una dura dictadura militar com la franquista, que ens col·locava un censor dins del diari per decidir sobre els nostres escrits i idees, esdevé potser més sensible al dret a la llibertat d'expressió que no pas els que mai van patir la repressió d'aquest dret. Després de 50 anys d'exercir periodisme, em mantinc com un al·lèrgic a qualsevol tipus de censura verbal. La defensa de la llibertat d'expressió ha de ser el cor de qualsevol carta constitucional d'un règim democràtic. Atemptar-hi en contra, obertament o d'amagat, és una ferida greu a la llibertat no només d'expressió, sinó també de pensament.

L'insult de Bolsonaro podria ser un símptoma alarmant que la democràcia comença a vendre's al mercat de rebaixes

Malgrat això, i potser per això, perquè ja vaig viure els horrors d'una dictadura militar, així com l'aire pur de la llibertat d'expressió, em sento autoritzat a dir que també les paraules poden matar la democràcia.

Així com en la convivència, ja sigui familiar o amistosa, tan al carrer com a la feina, no tot li està permès al llenguatge, que pot ser tan mortal com un arma, i tampoc en una democràcia de debò s'ha de suportar que les paraules puguin matar. Com matar l'honra o els valors més sagrats de la convivència civil, que són l'escut que ens protegeix contra la indignitat i l'arbitri.

El cas Bolsonaro, que ofèn els drets humans més elementals en ple Congrés brasiler, quan el Brasil acaba de fer el seu examen de consciència contra els crims de la dictadura, davant del silenci còmplice o complaent de molts, és més que una anècdota. Podria ser un símptoma alarmant que la democràcia comença a vendre's al mercat de rebaixes.

La democràcia és una flor delicada que, exposada a la desídia o la nostàlgia de l'autoritarisme, es pot pansir fàcilment

La democràcia és una flor delicada que, exposada a la desídia o la nostàlgia de l'autoritarisme, es pot pansir fàcilment. Tots els que confessen el credo de l'amor a la llibertat han de ser els primers a no caure en la temptació de ferir els drets humans.

He dit tots perquè, si bé és cert que els insults de Bolsonaro a la seva col·lega Maria del Rosario m'han produït nàusea i vergonya, també m'han preocupat altres casos. Com el de Gilberto Carvalho, actual ministre de la Secretaria General de la presidència de Brasil, que enmig de la tensió provocada per les eleccions presidencials, en lloc de donar un exemple de moderació, va deixar anar: “Em moria de por que guanyés el playboyzinho

El playboyzinho és el digne senador Aécio Neves, líder de l'oposició, que havien votat 51 milions de ciutadans.

Hi ha un adagi llatí que diu així: “Corruptio optimi, pessima” (la corrupció dels millors és la pitjor de totes), una sentència que es podria traduir lliurement: “Com més responsabilitat, més greu és la culpa”.

La democràcia cal defensar-la i acaronar-la també amb les paraules que poden ser una mina d'or o una pila de discòrdia.