Selecciona Edició
Connecta’t
Corredisses

Blaugrana ratllat

Es podria fer un gran estenedor amb les segones i terceres samarretes que han vestit els esportistes del Barcelona

Les ratlles de la primera samarreta que portarà el Barça la temporada vinent seran horitzontals i no verticals, com era costum des del 24 de desembre de 1899, quan l’equip va jugar el seu segon partit, onze dies després que el consell directiu escollís els símbols del club i, molt especialment, els colors blau i grana i l’escut, inicialment vinculat a la ciutat de Barcelona. Aquells acords van quedar sacralitzats, ja que no hi ha gaire constància de l’equipació que es va fer servir a l’estrena blaugrana, el 8 de desembre al Velòdrom de la Bonanova, de manera que qualsevol retoc acostuma a provocar un sidral monumental, res d’estrany si parlem dels signes que donen identitat al Barça.

A vegades, per qüestions polítiques, com va passar amb el nom del club durant la dictadura, i d’altres per assumptes comercials, normals perquè Meyba no és el mateix que Kappa ni té res a veure amb Nike, ja fa temps que es remena amb la iconografia del Barça. Avui es podria fer un gran estenedor amb les segones i terceres samarretes que han vestit els últims anys els esportistes del Barcelona. Hi veurem tots els colors, també el groc, prohibit durant un temps per entendre que portava mala sort, fins que Laporta s’hi va embolicar a les eleccions del 2003. El Barça també ha vestit de negre i fins i tot de blanc, que no és un color, perquè només funciona per oposició, paraula de Cruyff.

El Llagostera ja porta les ratlles horitzontals com poden ser les del Barça.
El Llagostera ja porta les ratlles horitzontals com poden ser les del Barça.

No s’hauria d’oblidar que es va incloure una fina ratlla blanca a la samarreta del Dream Team, ni que hi va haver molt d’enrenou al voltant de la indumentària del centenari, finalment molt elogiada, i ja no diguem quan els pantalons van passar de blaus a vermells, simplement perquè quan les coses van bé i l’equip és reconeixible, els futbolistes podrien jugar despullats o a les fosques, segurs com estarien tots els aficionats de poder reconèixer els seus ídols només pel soroll de la pilota, molt perceptible en el silenciós Camp Nou. Acostumats que els toquin els colors, als seguidors els costa més acceptar ara que els vulguin canviar les ratlles de la samarreta del FC Barcelona.

Tot i que la decisió encara no és ferma, més que res perquè falta el vistiplau de la junta, es dóna gairebé per feta des que l’anuncià el diari Sport. Ja fa temps que Nike prova que les franges passin de ser verticals a horitzontals, segurament perquè és la millor manera de vendre samarretes, i pel que sembla Bartomeu podria acceptar el que va rebutjar Rosell per respecte a la tradició o per evitar que es pogués interpretar com una vulgarització, ja que la nova indumentària equipararia l’equip de futbol amb la secció de rugbi o amb el Llagostera, dit sigui sense faltar el respecte, sinó amb l’ànim de destacar la singularitat d’un Barça que, a més a més, té la senyera com a indumentària els dies de festa a Catalunya.

Ara mateix fa la sensació que el club s’ho deixa fer tot, com si s’hagués venut l’ànima al diable

Ara mateix fa la sensació que el club s’ho deixa fer tot, com si s’hagués venut l’ànima al diable. Els 50 milions d’euros que ingressa en concepte de socis i abonats són poca cosa si es comparen amb els 60 que paga Nike per decidir si les samarretes seran de color festuc o taronja o portaran les ratlles de tort o de dret; amb els 150 milions que cobra de la televisió a canvi que puguin posar els partits a l’hora que els doni la gana; i els més de 30 que percep de Qatar per empastifar si fa falta el Museu. La dita és que qui paga mana, i més quan es necessiten molts calés, fins i tot per finançar els advocats que defensen els mil i un plets en què està ficat el Barça.

Arribats fins aquí, seria bo preguntar-se quin és el marge d’actuació que li queda a una directiva que, quan ha tingut la iniciativa, no sempre l’ha encertat, ben al contrari, tal com s’ha vist, sense anar més lluny, amb la manera com ha portat l’acció de responsabilitat contra Laporta. L’expresident va seguir precisament un full de ruta oposat al de Rosell i Bartomeu, tot i necessitar també els calés dels patrocinadors. Qui no recorda la nit del gaspatxo al Camp Nou per protestar contra la dictadura televisiva; o el contracte amb Unicef com a alternativa als acords més mercantils; o l’aposta per la Masia davant l’àlbum de cromos dels clubs rics del futbol; o el paper d’agent actiu del país sense tenir por del que diran els poders fàctics de l’Estat.

A l’actual directiva sovint li falta imaginació per mantenir la singularitat en la globalitat davant les empreses que se les empesquen totes per fer caixa, com Nike. Què por fer la junta? Què passarà si accepta? Hi ha aficionats que encara es fan del Barça pels colors i les ratlles de la samarreta? Molta gent hi està en contra, i també n’hi ha d’altres a favor, de manera que la decisió portarà cua, sobretot perquè va en la direcció contrària a la que es visualitza en l’escut i també al sentit del joc de l’equip: mai no havia estat tan vertical com ara, res a veure amb l’horitzontalitat dels temps de Guardiola.

Al Barça li fa falta lideratge i ideari futbolístic per defensar mesures com la de les samarretes, un debat que, d’altra banda, ja se li va escapar de les mans a l’Athletic quan va desdir-se de portar l’equipatge que convertia les ratlles en clapes, obra del pintor Dario Urzay l’any 2004. La identitat i el sentit de pertinença es debiliten quan l’entitat es torna vulnerable, fràgil i s’entrega sense esma ni força als amos del tinglado futbolístic. No hi ha decisió que no porti enrenou quan s’està pendent del marcador de cada partit després de no parar de comptar copes, cosa que em porta a rellegir els clàssics per intentar desxifrar la situació.

A l’actual directiva sovint li falta imaginació per mantenir la singularitat en la globalitat davant les empreses que se les empesquen totes per fer caixa

Ara mateix m’ha vingut al cap un article que va publicar Manuel Ibáñez Escofet a La Vanguardia el 9 de juny de 1984, i que es titulava “Parlem del Barça”. Assegurava el periodista que els clubs començaven a ser víctimes d’un gegantisme antinatural i es preguntava sobre el paper del Barcelona: “Ni cal la seva utilització patriòtica. Ni té cap altra finalitat, que Déu sigui lloat, que no sigui la de guanyar uns títols que no guanya. I que viu envoltat per la neurosi del vedetisme delirant i de la frustració”. A vegades convé rellegir el passat per repensar el futur, i més en un cas com el del Barça.

Jo, posats a fer i per ser conseqüent amb la política del club, preguntaria a Messi com vol que siguin les ratlles de la samarreta, si verticals o horitzontals. Al cap i a la fi, els contractes amb Nike, Qatar i la televisió es fan imprescindibles per poder pagar el davanter argentí de Rosario. El Barça viu dels gols de Messi; el dia que no en faci, tururut viola, no hi haurà samarreta que valgui per fer passar el fred dels culers.