Selecciona Edició
Connecta’t

Del carrer a la vitrina

Uns 70.000 objectes quotidians omplen el Museu del Disseny de Barcelona, que obre diumenge

El nou Museu del Disseny de Barcelona.
El nou Museu del Disseny de Barcelona.

La història de Barcelona es podria explicar a partir dels seus museus. Les col·leccions conservades en aquests equipaments culturals expliquen el passat llunyà i recent de la ciutat a través d’obres d’art, documents i objectes quotidians. Però la història dels museus barcelonins és plena de trasllats, obertures i tancaments provisionals o definitius. Cap, però, com el Museu del Disseny de Barcelona, que després de recórrer diversos edificis de la ciutat obre aquest diumenge les seves portes a l’enorme edifici construït pels arquitectes de MBM conegut popularment com “la grapadora”, a la plaça de les Glòries, que ha tingut un cost final de 101 milions d’euros. Al costat del Foment de les Arts i el Disseny (FAD), el Barcelona Centre de Disseny (BCD) i la biblioteca del Clot, formen el Disseny Hub Barcelona.

El Museu del Disseny de Barcelona converteix BCN en capital del disseny. ampliar foto
El Museu del Disseny de Barcelona converteix BCN en capital del disseny.

El Museu del Disseny és un quatre per un, ja que sota un mateix sostre acull les col·leccions de quatre museus: els d’Arts Decoratives, Ceràmica, Tèxtil i de la Indumentària i Gabinet d’Arts Gràfiques. En total, 70.000 peces, de les quals s’exposen només 2.071. La resta continua a les sales de reserva. “És el primer cop que es crea expressament un edifici per a aquestes col·leccions”, assegura Pilar Vélez, la directora del museu, que des de maig del 2012 ha treballat en el trasllat i la nova presentació. “En aquest museu el protagonista és l’objecte, tot el que significa o ha significat i aportat”, assegura, convençuda que el nou museu es convertirà aviat en referent del disseny. Fins a finals de gener l’entrada és gratuïta.

Si el Museu del Disseny de Barcelona fossin uns grans magatzems —les seves quatre plantes estan unides per enormes escales mecàniques que ho recorden— i es poguessin comprar els objectes que s’hi exposen, aviat s’acabarien les existències, perquè poques vegades es poden veure a la vitrina d’un museu objectes tan propers i quotidians, que segueixen funcionant en moltes cuines o decoren el saló de casa. “Són objectes que han ajudat l’home a viure millor”, assegura Pilar Vélez, directora del Museu del Disseny. Objectes que van ajudar en el passat i que continuen ajudant avui dia: batedores, llums, cadires, catifes i taules; pantalons, faldilles o vestits, o fins i tot un parell de motocicletes Montesa i un automòbil Seat Ibiza, un model dels que segueixen circulant i que ara, casualment, fa els 30 anys de vida, són algunes de les estrelles del nou museu. La sorpresa està garantida durant tota la visita.

Ordenar aquest paradís de l’objecte no ha estat fàcil. “Fins a 200 persones han col·laborat d’una manera o altra en la posada a punt”, assegura Vélez. Per sort, les quatre plantes de l’edifici —més la planta baixa, en la qual hi ha una sala d’exposicions temporals de 2.000 metres quadrats i el soterrani, on estan situats el Centre de Documentació i les seus del FAD i el BCD— han permès que cada un dels quatre museus se situï en una planta diferent. Com a presentació s’han programat quatre exposicions que aporten noves lectures de les col·leccions. Seran exposicions permanents del seu patrimoni d’uns cinc anys de durada. Després d’un primer recorregut per les quatre exposicions, aquestes són algunes de les seves característiques i una selecció de cinc peces de cadascuna d’elles:

La moto Impala y la silla BKF. ampliar foto
La moto Impala y la silla BKF.

1a planta. Del món al museu. En gairebé tot el que fem diàriament utilitzem objectes que han anat canviant a mesura que el món ho feia. La pregunta que sura durant la visita és: què fa que determinats objectes que tenim a casa, el despatx o la fàbrica, entrin a formar part del patrimoni cultural i passin al museu? Les 238 peces exposades (d’una col·lecció de 2.000, reunides des de 1930, totes dissenyades o produïdes a Catalunya) responen a tres criteris: per ser referents d’un temps, per la seva aportació pel que fa a materials i tècniques de fabricació, i per la seva ressonància social, la seva acceptació i pervivència en el mercat. Des d’una aixeta i un vàter a un rostidor o una cadira, un cotxe o una batedora i una nevera.

La primera peça que rep el visitant és una de reconeixible per tots: les setrilleres antidegoteig, netes, modernes i elegants, que Rafael Marquina va crear el 1961 i que han estat copiades fins a la sacietat. També hi és, dins una vitrina, la batedora Minipimer, creada per Gabriel Lluelles, que va ser el primer, el 1959, que va treure l’hèlix del vas i va incorporar-hi un braç, “el tercer braç” segons la publicitat, tot canviant per sempre el disseny de les batedores, al costat del llum de làmines de fusta creada per Coderch el 1957, en què va treballar gairebé dues dècades per perfeccionar-lo contínuament. És “el llum modern més bonic del món”, va dir Picasso. La motocicleta Impala de Leopoldo Milà de 1962 se segueix mantenint jove malgrat els seus 52 anys. Entre les peces més innovadores que han abandonat la cuina per saltar al museu, hi ha la graella al vapor de silicona de Lékué de 2011. El futur a les nostres mans.

- Silla BKF, Bonet Castellana (1938)
- Llum, José Antonio Coderch
(1957)

Arquemesa de Joan Busquets, Barcelona 1898. ampliar foto
Arquemesa de Joan Busquets, Barcelona 1898.
- Batedora Minipimer, Gabriel Lluelles (1959)
- Setrilleres,
Rafael Marquina, (1961)
- Motocicleta Impala
, de Leopoldo Milà (1962).


Vestido de Charles Frederick Worth, París. Acanalado de seda, donación Manuel Rocamora, 1969. ampliar foto
Vestido de Charles Frederick Worth, París. Acanalado de seda, donación Manuel Rocamora, 1969.

2a planta. Extraordinàries! És l’exposició pròpiament dita de les col·leccions d’arts decoratives històriques, dels “objectes per viure” propis de la vida quotidiana en el passat. Des dels teixits coptes del segle III fins als esmalts i les joies del segle XX. 1.200 peces variades, des de ceràmiques musulmanes o la col·lecció de l’Alcorà, vidre català i mobiliari, com la magnífica col·lecció d’arquimeses i la d’arques de núvia, passant per teixits d’indianes, la primera indústria internacional barcelonina després del desastre de 1714. A més de rellotges, ventalls, papers pintats i col·leccions d’autor, com les ceràmiques creades i donades a la ciutat per Josep Llorens Artigas, Pablo Picasso o Joan Miró. La intenció, explica Vélez, és posar en valor aquestes peces i mostrar la història del col·leccionisme, amb noms propis com Cabot, Bosch Catarineu, Gómez Novella, Plandiura, Rocamora, Muntadas, Roviralta o Amades, entre d’altres, a més de donar a conèixer la gestió dels responsables dels museus barcelonins durant dècades per adquirir obres i col·leccions i augmentar els fons municipals.

De forma perimetral s’han instal·lat una trentena de peces singulars, perquè són úniques o no se’n coneixen altres d’equivalents o semblants, tretes del fons de les col·leccions, moltes d’ells emmagatzemades i no exposades durant dècades. Instal·lades de forma cronològica, es pot veure el penó de Sant Ot, el brodat medieval més important de Catalunya —després del Tapís de la Creació de Girona—, datat al voltant de 1095, amb la misteriosa inscripció: “Elisava me fecit” o l’enorme tinell o aparador de 1574 propietat dels comtes de Bell-lloc a Dosrius, a més d’un carruatge de mitjan segle XVIII realitzat a Mallorca (és l’únic que ha viatjat des de Pedralbes, ja que la resta de carrosses ho faran al llarg de 2015, segons va explicar Vélez), el magnífic panell ceràmic de La xocolatada i la seva bessona, i políticament incorrecta, Correguda de bous, les dues de 1710; un tocador modernista creat per Joan Busquets el 1902; un llit Imperi en forma de carro que no es veia des de 1936; el vitrall de finals del segle XIX al·legòric de l’Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona que fins ara era al magatzem del MNAC, o el paravent La Creació de Ramon Sarsanedas, una de les peces més destacades l’art decó concebuda a Barcelona.

- Estendard de Sant Ot, la Seu d’Urgell, 1095.

Aspecto general de la exposición del diseño gráfico. ampliar foto
Aspecto general de la exposición del diseño gráfico.
- La xocolatada, Barcelona 1710.
- Tinell de Can Bos, de Jaume Roig, Dosrius, 1574
- Tocador de Joan Busquets, 1902
- Paravent La Creació,
de Ramon Sarsanedas, 1929.


Una història complexa

La història del Museu del Disseny té un llarg i convuls recorregut al llarg de tot el segle XX.

-1902. L’Ajuntament impulsa la creació del Museu Decoratiu a l’arsenal de la Ciutadella.

-1932. La instal·lació del Parlament obliga a traslladar les peces a Pedralbes.

-1949. Nou trasllat al Palau de la Virreina.

-1966. El Museu de la Ceràmica obre el Palau Nacional. 1968. Nou museu de puntes a la Virreina. 1969. Obre les seves portes el Museu de la Indumentària. 1970. Es crea el Museu de Carruatges a Pedralbes.

-1995. Es reobre a Pedralbes el Museu de les Arts Decoratives.

-2000. Es produeix la compactació de tots els museus a Pedralbes.

-2008. Disseny Hub Barcelona (DHUB).

-2012. S’inicia l’etapa actual que el 2013 va donar pas al Museu del Disseny.

-2014. Inauguració a l’edifici de les Glòries.

3a planta. El cos vestit. Si espectaculars són les dues primeres exposicions del nou Museu del Disseny, la tercera, dedicada a la relació entre cos i vestit, ho és més. Fugint de la presentació cronològica, les 111 peces exposades, la gran majoria femenines, expliquen com les peces de vestir (també pentinats, joies i tatuatges) han modificat l’aspecte de les persones al llarg de la història. I ho fa d’una manera molt pedagògica. Des del segle XVI fins a l’actualitat, el vestit comprimeix o allibera, estilitza o confereix volum de forma constant i alternativa des del segle XVI fins a l’actualitat. En cada àmbit els diferents vestits s’exposen al costat d’un maniquí, en què s’aprecia com es realça el pit, es comprimeix la cintura o s’eixamplen els malucs, al costat de les estructures i peces amb quà s’aconsegueixa: mirinyacs (impressionant la mitja dotzena d’aquestes estructures exposades, que semblen gàbies), enagos i polissons o cotilles, gipons o sostenidors. Al costat d’ells, un disseny actual, del segle XX o XXI, que recorda o s’inspira en un dels models antics, com un gest de complicitat entre passat i present, deixant clar que les modes són cícliques. Els vestits més recents fan un repàs per l’alta costura catalana i espanyola, amb vestits de Balenciaga, sempre actuals i elegants, de Pedro Rodríguez, Manuel Pertegaz o Elio Berhanyer, a més d’una de les peces metàl·liques de Paco Rabanne i les austeres creacions d’Antonio Miró, entre moltes altres. La majoria de peces van ser donades pels mateixos dissenyadors després de la desfilada que les va donar a conèixer.

- Vestit francès de cort, de 1760.
- Vestit túnica Delphos,
de Marià Fortuny, 1871
- Vestit de núvia de Caroline Montagne, Barcelona 1905.
- Vestit de tul de cotó amb cua, de Cristóbal Balenciaga, 1958.
- Granota de pantalons, de Paco Rabanne, 1966.


4a planta. El disseny gràfic: d’ofici a professió. L’última exposició —encara que els responsables del nou museu asseguren que l’ordre el tria el visitant i que el millor és tornar tantes vegades com sigui necessari— reuneix més de mig centenar de cartells, envasos, portades de llibres i packaging realitzats entre 1940 i 1980, amb els quals es mostra el treball dels pioners del disseny gràfic. Un moment en el qual tots van anar passant del dibuix publicitari al grafisme i, després, al disseny gràfic. D’exercir un ofici a ser uns professionals del disseny.

Vius i directes, en aquesta sala multiús del quart pis, que pot esdevenir un espai per a altres esdeveniments després de pujar els panells fins al sostre, es pot veure la influència a Catalunya dels dissenys suís, francès o britànic en aquests pioners, i com van actuar de motor per a la creació en la celebració de fires a Barcelona (Sonimag, Saló de l’Automòbil, Expoquimia), el sector editorial (Austral o les portades de la col·lecció La Cua de Palla) o la indústria farmacèutica, com els innovadors envasos i cartells publicitaris creats pels responsables dels laboratoris Uriach.

Com si es tractés d’un cercle, el visitant torna a trobar en aquesta última planta imatges que la seva retina manté per haver format part de la seva vida quotidiana. S’activa el record davant els embolcalls de Tintes Iberia (1950) o el personatge perforat de Polil creat per vendre antiarnes per Cruz Verda el 1948, les bosses supermodernes de Pilma o de Vinçon, el logotip de l’empresa d’autopistes Acesa o el sempre reconeixible Toro d’Osborne, present, encara en moltes de les carreteres espanyoles.

- Pots de cuina, de Josep Baqués, 1931
- Display Polil.
Cruz Verde, 1948.
- Cartell combinació perfecta Nescafé i La lechera,
1962.
- Coberta de llibre de la colección La Cua de Palla, 1968.
- Packaking del sabó Lagarto
, de 1968.