T. S. Eliot
Poeta missaire, va barrejar la llum amb les tenebres de la història contemporània
Recordo una història narrada per Julio Cortázar en un dels seus llibres, potser La vuelta al día en ochenta mundos: un artista suposadament desequilibrat rep a la cel·la en què es troba, en una institució per a malalts mentals, la visita d’un inspector; a la paret hi ha un gargot que no representa res de res; l’inspector li pregunta: “I això, què significa?”; l’artista agafa un full de paper, en fa una mena de trompeta, bufa, fa un so, i després li respon. “Representa això”. És a dir: entre allò no directament significant a la paret de la cel·la i allò no directament significant en el so de la trompeta de paper, no hi ha cap diferència: el sentit continua verge, immaculat, no trobat; i és cosa de l’intèrpret —l’inspector en el cas de la història— buscar el significat d’una obra d’art entre les escletxes del dibuix, del so o de la paraula. (Per cert: mai no es demana a la música instrumental que tingui un sentit clar; com a molt, això se li demana a una cançó o a una òpera, com si el regne de la paraula fos l’únic en què pogués aflorar la significació.)
En agafar per quarta o cinquena vegada el poema, en sis seccions, Ash Wednesday (Dimecres de cendra), a propòsit d’una nova edició que recomano als lectors —T.S. Eliot, Poemes 1925-1930. Els homes espantall / Dimecres de Cendra / Poemes d’Ariel, traducció i notes d’Alfred Sargatal, Barcelona, Adesiara, 2014—, m’ha vingut al cap aquella anècdota de l’artista “inefable”: perquè mai la bona poesia no ha accedit al sentit d’una manera immediata, i calen moltes lectures, o molta d’exegesi, per fer-se una idea del sentit que amaguen aquesta i altres composicions de T. S. Eliot.
Un no triga a concloure que, llevat el cas de la poesia circumstancial o propagandística (Brecht, tot sovint; Espriu gairebé sempre; Auden al poema Spain, del qual va renegar), tot poema té unes arrels d’ordre religiós o metafísic difícils de desenterrar. Potser sense aquests elements, que semblen un a priori en tota la poesia moderna i contemporània del continent, seria inconcebible parlar de poesia i d’un poeta. Repasso el panorama de la poesia europea del XIX i XX i veig com s’alcen, en aquest sentit, tres gegants: Baudelaire, Rilke i T. S. Eliot. Baudelaire és un poeta cristià en què la pietat sempre resulta temperada per una fúria tardoromàntica més evident que cap altra cosa en el seu poemari; Rilke és un poeta metafísic de primera classe, però amb una religió molt vaga, que no suposa cap altra jerarquia que la d’uns àngels inconcrets, més amunt dels quals es trobaria una espècie de Déu que només és aproximadament cristià; Eliot, a diferència dels altres dos, va ser un poeta missaire —en especial després de la seva conversió a l’anglocatolicisme, abans dels poemes de Dimecres de Cendra—, i va ser l’únic que va barrejar aquesta llum amb les ombres o tenebres que diposita en el món la història contemporània: no cal ni esmentar el caràcter secular, a més de metafísic, que té el gran poemari d’Eliot, La terra gastada: Post tenebras spero lucem (Job, 17,12, en versió vulgata), podria ser el lema del poema d’avui, tant com de l’altre.
Però hi ha un altre element que el diferencia dels altres dos gegants que hem dit: Eliot posseïa una cultura literària extraordinària, asfixiant i tot. No solament queda clar que el poema central del llibre d’avui remet a un dia de purificació i a un memento mori, sinó que, endemés, el poema és ple de referències adés bíbliques, adés dantesques, adés trobadoresques, adés stilnovistes. Tot el poema sembla una ascensió a l’estil de la mística espanyola si no fos que acaba amb el valor i la sobirania de la Paraula i no del silenci —el Verb de Joan Evangelista—; tot el poema sembla un recorregut, com ho és l’escala en la Commedia de Dante, cap a una visió no tan absoluta com la de l’italià, però igualment religiosa: cap a la serenitat de Maria, sobirana en aquell jardí que sempre representa el contrari, en el cas d’Eliot, del bullici del món i el frenesí de la ciutat dels homes.
Un dia van preguntar-li a Eliot quin sentit tenien els “tres lleopards blancs” (millor sense epítet) de la secció II del poema. Ell es va mirar l’interrogador i es va limitar a recitar el vers: “Lady, three white leopards sat under a juniper-tree”. Ara, interpretem-ho.
