Selecciona Edició
Connecta’t

La batuta i l’esvàstica

Josep Maria Pou interpreta el polèmic director d'orquestra Wilhem Furtwängler en una intensa funció sobre la responsabilitat de l'artista

El director i actor Josep Maria Pou (assegut) com a Furtwängler, en un moment de 'Prendre partit'.
El director i actor Josep Maria Pou (assegut) com a Furtwängler, en un moment de 'Prendre partit'.

“L'únic director d'orquestra els gestos del qual no tenen una mímica ridícula és Furtwängler. Els seus gestos parteixen de la seva part més íntima. A ell es deu el mèrit d'haver fet de l'Orquestra Filharmònica de Berlín un conjunt molt superior al de Viena”. És agradable que algú parli així de bé de tu, però fa menys gràcia que qui ho faci sigui Adolf Hitler.

El líder del III Reich va fer aquests comentaris elogiosos del famós director d'orquestra Wilhem Furtwängler, pel qual tenia una debilitat, durant un sopar al Berghof l'abril del 1942 (vegeu la gran font d'informació que són Las conversaciones privadas de Hitler, Crítica, 2004). El dictador havia aconseguit convertir el músic en una icona de la política cultural del seu règim, amb tot el benefici propagandístic que això representava per a un sistema que en l'apartat artístic, per dir-ho suaument, coixejava una mica (i no vegeu en això només una referència poc piadosa a Goebbels).

Vaja, que a Furtwängler li van venir molt bé els nazis. I —probablement— també a l'inrevés.

Home d'enorme prestigi internacional, a diferència d'altres artistes alemanys talentosos, va decidir romandre a Alemanya i conviure (els seus detractors dirien contemporitzar) amb el pitjor règim assassí que ha vist la història. A diferència d'altres creadors, Furtwängler va creure que podia fer-ho sense esquitxar-se, mantenint la seva integritat artística i moral, que, home en absolut modest, considerava grans.

L'obra transcorre durant el procés de desnazificació del músic

La qüestió de si és possible continuar aferrat al teu art en un context com el de l'Alemanya nazi, si la fidelitat a les muses (i interpretar molt bé Beethoven) et permet travessar intacte el pantà d'una dictadura criminal, així com l'etern debat de les relacions entre cultura i poder, art i política, són al fons de Taking sides (1995), de Ronald Harwood, una obra de teatre centrada en el cas Furtwängler. L'obra s'estrena avui al Teatre Goya de Barcelona en versió catalana d'Ernest Riera, Prendre partit, amb direcció de Josep Maria Pou, que a més interpreta ell mateix el director d'orquestra (només per això, per veure Pou en la pell de Furtwängler, ja paga la pena l'espectacle). La peça transcorre al 1946 i se centra en el procés de desnazificació al qual va ser sotmès Furtwängler, acusat de col·laboracionisme, després de la guerra. El públic assisteix als preparatius i investigacions prèvies al judici al director d'orquestra que li va fer la comissió antinazi per als artistes (i que el va declarar innocent). El nucli de la funció és l'interrogatori del músic per part d'un fictici oficial nord-americà a qui la música li importa un rave i Euterpe encara menys, el gran Steve Arnold (Andrés Herrera). “Aquest enfrontament entre el geni i l'home vulgar, que inicialment el troba un pedant i un tros de nazi, que ignora qui és Bruckner i fins i tot què és una simfonia, és el millor de l'obra”, assenyala Pou. Comparteixen escena amb ells un tinent d'origen jueu (Pepo Blasco), una mecanògrafa alemanya (Anna Alarcón) que guarda un secret, i dos testimonis (Pepo Blasco i Sandra Monclús). Durant la representació se senten enregistraments originals de concerts de Furtwängler, sobretot de la 5a simfonia de Beethoven, la 9a, i l'adagi de la 7a de Bruckner (“que va ser la música amb la qual es va anunciar per ràdio la mort de Hitler”, indica Pou).

“És una d'aquelles funcions que escullo perquè remou coses en la consciència de l'espectador”, explica l'actor i director. “D'aquelles funcions d'on se surt amb les butxaques plenes de preguntes. I que, com diu Furtwängler de la música, ofereixen una mica de teràpia i consol per a temps difícils”.

Pou destaca que Taking sides és una obra que es munta molt i que fins i tot hi ha una pel·lícula, de Itsván Szabó, amb Harvey Keitel, que precisament ara projectarà la Filmoteca de Catalunya en sintonia amb l'estrena. Recorda que Harwood (1934) és un autor que va col·laborar amb Harold Pinter i en una de les obres de la qual es va basar El pianista, de Polanski.

“A Furtwängles se'l va declarar innocent i va tornar a dirigir la Filharmònica de Berlín, però no es va poder evitar que planegés sobre ell una ombra de dubte”, continua Pou. “Preguntes com si sabia tot el que passava amb els jueus, si es va quedar a Alemanya per la seva carrera o si l'artista està per sobre del bé i el mal”.

Furtwängler (1886-1954), els assajos del qual ha publicat Acantilado, estava considerat el millor director d'orquestra del seu temps, i la seva reputació rivalitzava amb la de Toscanini. Personalment, apunta Pou, tenia una vida privada una mica disbauxada i va deixar una reguera de fills il·legítims. “La seva actitud amb el règim nazi li va costar una campanya brutal en contra seva als EUA i un boicot, que va continuar en la postguerra”, diu Pou. “El seu nom continua tenyit de culpabilitat. Era un divo, altiu i egòlatra. Però va haver-hi gent que va atestar al seu favor i és cert que va salvar músics jueus; va aconseguir que escapessin jueus de la seva orquestra, feia el que podia per ells aprofitant el seu accés directe al poder. Va ajudar-ne molts, com Victor Klemperer,  Max Reinhardt...”. De fet va tenir una topada puntual amb Hitler perquè va donar suport a Paul Hindemith, considerat autor de música degenerada pels nazis.

“La funció no dóna respostes definitives", adverteix Pou. "És l'espectador qui ha de decidir i prendre partit. ¿Estem d'acord amb la seva afirmació que volia demostrar que l'art és més important que la política, o que "una sola interpretació d'una obra mestra és una negació més important d'Auschwitz que qualsevol paraula"? Furtwängler deia que "els éssers humans són lliures on s'interpreta Bach o Beethoven". Segurament no sabia de la profusió d'orquestres en els camps nazis, inclòs Treblinka.

Josep Maria Pou no interpreta de manera naturalista el compositor. “No tinc res a veure físicament amb ell, que era molt alt i prim, i tampoc no pretenc imitar-lo, i a la funció no aparec mai dirigint, ja que Furtwängler estava inhabilitat fins que acabés el judici”.

Pou no vol decantar-se a favor o en contra de Wilhelm Furtwängeler. Però subratlla algunes coses bones: el fet que busqués un subterfugi per no haver de fer la salutació nazi en un concert en presència de Hitler (va sortir a escena amb la batuta a la mà) o que discretament es netegés la mà amb un mocador després d'estrènyer la de Goebbels, que ja és un gest.

Contrapunt cinematogràfic

Hi ha una pel·lícula que és gairebé el revers de l'obra Prendre partit. A Counterpoint (Ralph Nelson, 1968), que a Espanya es va titular amb el menys musical títol d'Una tumba al amanecer, un prestigiós director d'orquestra dels EUA té un estira-i-arronsa dialèctic amb el general alemany que el té presoner i que, vés per on, prefereix Beethoven al Panzerlied. En aquest cas, a diferència del gran Arnold de l'obra teatral, el general Schiller (!) és, a més del comandant de tropes cuirassades favorit de Hitler, un melòman compulsiu que vol convèncer el director Lionel Evans (Charlton Heston), caigut en poder dels alemanys amb tota la seva orquestra durant una ofensiva alemanya el 1944 mentre estaven de gira al front, perquè toqui per a ell. Heston va ser durant tres mesos alumne de Zubin Mehta per preparar el seu paper. I després de gaudir les seves escenes davant del faristol (amb el so real de la Filharmònica de Los Angeles), va afirmar: “Amazing, what a sense of power it gifts a guy!”.