Selecciona Edició
Connecta’t

Què queda dels exploradors romàntics?

El biòleg marí Sergio Rossi tanca al CCCB el cicle 'Elogi de l’aventura’ explicant, arran de la seva experiència a l’Antàrtida, com ha canviat l’exploració del planeta

Un iceberg a la banquisa antàrtica. Ampliar foto
Un iceberg a la banquisa antàrtica.

Què queda de l’explorador de segles passats? Què queda de Darwin? Què queda d’Amundsen, de Scott, de Shackleton? Aquestes preguntes ha plantejat el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona a Elogi de l’aventura, un cicle de tres conferències de científics que aquest dimecres ha tancat Sergio Rossi, biòleg marí i escriptor de Barcelona resident a Mèxic (ai... les retallades en investigació!), que l’escriptor i periodista Xavi Ayén presenta com un aventurer renaixentista. “No som hereus d’aquells descobridors”, comenta Rossi, al final de la xerrada. “Només podem ser-ho pel que fa a la curiositat, perquè la resta ha canviat tant...”

Els canvis són evidents. Ja no parlem d’aventurers que, amb salacot i matxet, emprenien un viatge incert, molt possiblement sense retorn; ara parlem de científics acreditats, connectats en tot moment a la civilització, disposats a passar temporades en territoris inhòspits però sempre amb bitllet de tornada. Rossi ha participat en tres expedicions antàrtiques des de l’any 2000 (això vol dir que ha passat una mica més de mig any de la seva vida sense veure res que no fos gel).

Qui són els aventurers d’avui? Sembla que hagin de ser els astronautes, o els que dirigeixen una sonda espacial i la fan aterrar (acometar?) en la superfície d’un cometa. Però, més aviat, els exploradors d’avui són els científics que segueixen buscant els límits del planeta. Sergio Rossi ha voltat pels set mars estudiant coralls, meduses, corrents marins... però, sobretot, ha conegut l’Antàrtida, “l’últim territori verge del planeta: només hi ha fred, gel, aigua congelada i vent, aparentment”, diu. És territori hostil.

“Darwin no tindria ni una oportunitat”, diu Sergio Rossi

La ciència. “En un món on imperen les presses, l’ànsia de resultats, la competitivitat, el naturalista tradicional és desprestigiat”, es lamenta el biòleg. “Darwin, que potser va trigar 20 anys a escriure L’origen de les espècies, avui no tindria ni una oportunitat”, sentencia Rossi, que critica que hi hagi tants investigadors que només fan feina de laboratori o de despatx, relegant l’observació a mirar vídeos.

Descobertes. Encara hi ha molt per descobrir a la Terra. Superada la barrera, gairebé física, dels corrents marins que envolten l’Antàrtida, l’explosió de vida submarina que hi han trobat els científics és insospitada. “Ningú no s’esperava trobar el paisatge viu que hi ha sota aigües que estan entre -1,8 i 2 graus centígrads: un bosc animal de gorgònies, de coralls, d’esponges, que no té res a envejar als esculls de coralls”. El fred fa que les partícules en suspensió, aliment d’aquestes espècies, es mantinguin molt de temps en condicions.

Els riscos. “Les expedicions fins al segle passat eren miserables”, subratlla el científic. Ara els investigadors viatgen cap a indrets inhòspits però connectats permanentment a satèl·lits. “Si ens passa qualsevol cosa, ens vindran a buscar”. Anar ara a l’Antàrtida, on el rècord de baixa temperatura registrada és de 89 graus centígrads sota zero, és com un viatge de plaer, si ho comparem amb anys enrere.

Canvi climàtic. No es pot oblidar una qüestió crítica com l’escalfament del planeta. És un problema global que a l’Antàrtida es detecta en tota la seva cruesa, però cal tenir sempre present que cada peça del puzle és important: la desforestació a l’Amazones, la desertització del Sahel, les inundacions al sud-est asiàtic... El desglaçament dels casquets polars és preocupant. Si es descongelés el 100% de l’Antàrtida, el nivell del mar pujaria 70 metres. “No passarà”, ens ‘tranquil·litza’ Rossi, “però pensar que es fongui el 10% del gel antàrtic no sembla tan utòpic. I l’aigua a la Terra pujaria 7 metres. Un país com Bangladesh, per exemple, desapareixeria”.

Agressions (a banda de la humana). Els icebergs són cada cop una amenaça més gran. En les darreres dècades els blocs de gel a la deriva han passat de ser 80.000 o 90.000 a ser-ne uns 250.000 a causa d'un despreniment que cada vegada és més habitual. “Imaginem-nos el que pot arribar a destrossar un bloc de gel de 100 quilòmetres de llarg (com de Barcelona a Tarragona...), i de 150 metres de gruix quan topa amb el fons marí!”, afirma l’escriptor, alarmat. La quarta pertorbació natural al planeta són els icebergs, després de les erupcions volcàniques, els terratrèmols i els huracans, i abans que els incendis.

Tractat Antàrtic. La preservació de l’Antàrtida, autèntic termòstat del planeta, és clau. Hi ha un tractat internacional que recalca que no pertany a ningú... “Però sempre es pot fer la lectura que una cosa que no pertany a ningú és com si fos de tots”, diu Rossi amb preocupació. Els recursos que hi ha sota els quilòmetres de gel són inimaginables. “Algú es pensa que un tractat internacional tindrà algun valor quan l’ésser humà tingui els mitjans tècnics per aprofitar-se'n?”.