Selecciona Edició
Connecta’t
Cas Urdangarin

El fiscal demana que Urdangarin pagui una multa de 3,5 milions

Horrach exculpa la Infanta, però li demana 600.000 euros i que sigui testimoni en el judici

Iñaki Urdangarin a punt d'entrar a la Ciutat de la Justícia de Barcelona.
Iñaki Urdangarin a punt d'entrar a la Ciutat de la Justícia de Barcelona.

Desviava i s'apoderava dels fons públics que rebia sense cap mena de contraprestació des de l'Institut Nóos. Així retrata el fiscal Pedro Horrach Iñaki Urdangarin, marit de la infanta Cristina, al qual reclama una pena de fins a 19 anys i mig de presó i una multa de 3,5 milions, per la seva suposada responsabilitat, en vuit delictes, en la trama del cas Nóos, de suposada malversació de fons públics de Balears, la Comunitat Valenciana i Madrid. Jaume Matas, l'expresident balear i exlíder del PP, pres i reincident, rep una petició d'onze anys pel fiscal que acaba de presentar el seu escrit de qualificació davant el jutge José Castro.

El fiscal ha elaborat un al·legat acusador que és una radiografia minuciosa de l'escàndol de gairebé 600 folis, i aporta dos annexos d'anàlisis perquè s'arxivi la causa contra la Infanta per inexistència d'indicis de delicte i que no s'obri cap judici contra ella. Sí que reclama que declari com a testimoni (sol·licita la presència de més de 300 testimonis) i, a més, el pagament d'una indemnització de 600.000 euros, per lucrar-se dels diners il·legals obtinguts pel seu marit, Iñaki Urdangarin, fins i tot sense conèixer la trama delictiva, apunta el fiscal. L'Advocacia de l'Estat no acusa la germana del Rei, a la qual els ultres de Manos Limpias demanen 8 anys de presó, per dos suposats delictes fiscals.

La causa del també anomenat cas Urdangarin es va obrir el 2010 quan el jutge Castro i el fiscal Horrach van entrar a investigar la suposada malversació de més de sis milions de fons públics a l'Institut Nóos, d'Iñaki Urdangrin i Diego Torres, mentre escrutaven el suposat enriquiment i desviaments milionaris en obres de l'expresident de Balears Jaume Matas (PP) en el cas Palma Arena.

Els dos socis de Nóos, Torres i Urdangarin, es van concertar a la fi de l'any 2002 per dedicar-se conjuntament a la consultoria i l'organització d'esdeveniments. Torres, que s'enfronta a una petició de 16,5 anys de presó, és l'autor intel·lectual i Urdangarin el ganxo ideal per a les relacions comercials de prestigi, que obria portes i alçava la cotització dels honoraris milionaris. La tasca d'intermediació d'Iñaki Urdangarin no era altruista, exigia contraprestacions en les seves gestions directes amb els presidents autonòmics. Una cita de negocis la va fer a la Zarzuela i una altra a Marivent.

Els caps de Nóos van teixir una trama organitzada per al suposat frau, una xarxa de societats amb la qual van canalitzar les partides cobrades pels esdeveniments que Nóos va celebrar: dos Illes Balears Forum (2,3 milions), del Govern de Balears, tres edicions dels Valencia Summit i els Jocs Europeus (més de 3 milions) de la Comunitat Valenciana i un contracte anual de 120.000 euros per a la candidatura Madrid 2016.

Nóos presentava fum per generar confiança, segons el fiscal, amb aparença d'ONG, simulant que era altruista, amb una retòrica buida i finalitats d'interès social i general que brillaven per la seva absència, podia accedir a fons públics sense sotmetre's a concurs. Nóos es va buidar patrimonialment amb un funcionament extravagant i una sorprenent absència de vida interna: no va celebrar cap assemblea d'associats.

Segons l'acusador públic, Nóos pretenia obtenir fons públics sense cap contraprestació i les diverses Administracions van abonar factures sense cap control, mitjançant contractacions que considera il·legals.

Diego Torres i Iñaki Urdangarin, els caps o líders, assumien la direcció i gestió efectiva del seu negoci de Nóos. Així van organitzar un entramat societari a través de les quals desviaven i s'apoderaven dels fons públics que rebien.

Els preus facturats eren totalment desproporcionats pels serveis que prestava a l'Administració, se simulava la contractació de serveis ficticis a les entitats de la trama. S'emetien internament factures per serveis irreals, de manera que els fons públics acabaven en mans de companyia mercantils controlades per Torres i Urdangarin.

La infanta Cristina va assistir el 2003 a la primera junta de Nóos, però segons el fiscal, això tenia per finalitat dotar d'aparença exterior de solvència, atesa la seva posició social i institucional. Ni ella ni el secretari de les infantes, Carlos García Revenga, van intervenir en la gestió de Nóos ni van desenvolupar cap tasca per a l'Institut. La companyia Aizoon, la societat familiar dels ducs de Palma, segons Horrach, Cristina de Borbó, serviria per donar impunitat operativa davant de qualsevol eventual incidència il·lícita que realitzés sota la cobertura de la mercantil.

Horrach assegura que la Infanta va accedir a participar a Aizoon, atesa la garantia i confiança que li oferien el seu cònjuge i l'assessor fiscal, sense ser conscient de l'objectiu últim de la seva presència.