El fiscal veu la Infanta indefensa i implicada sobre la base d’una sospita
Pedro Horrach no reconeix cap prova objectiva de la participació de Cristina de Borbó
En el seu escrit d'acusació, el fiscal Pedro Horrach arriba a la conclusió que la Infanta, imputada, quedaria en el banc dels acusats en una posició d'indefensió, tractada de manera desigual i implicada sobre la base d'una mera sospita. Segons el fiscal, l'Audiència de Palma es basa en un “presumptament podia haver sabut”, que inverteix la càrrega de la prova i perverteix el principi de presumpció d'innocència. Aquest és el to de les afirmacions del fiscal, que especifica, en un annex, les raons per les quals considera que Cristina de Borbó és innocent i que no l'han de jutjar per dos delictes fiscals.
Horrach creu que els magistrats de l'Audiència la mantenen imputada amb arguments raquítics i suposicions, donant la raó al jutge Castro i negant-l'hi a ell. Segons el fiscal, sostenir que la germana del Rei va saber o va emparar “d'alguna manera” els delictes fiscals del seu marit, en l'àmbit penal, equival a una simple conjectura.
L'anomenada doctrina Botín, per la qual no es pot obrir judici oral contra Cristina de Borbó només a instàncies de l'acusació popular, flota en moltes pàgines. Pedro Horrach subratlla que si l'Advocacia de l'Estat i el Ministeri Fiscal, que són titulars del bé jurídic suposadament lesionat, no exerceixen l'acció penal contra la Infanta perquè consideren que no se li poden imputar delictes, aquest paper no pot usurpar-lo un tercer no perjudicat, en clara referència al sindicat Manos Limpias, que sí que vol asseure al banc dels acusats a Cristina de Borbó.
L'acusador públic no reconeix l'existència d'una mínima prova de càrrec indiciària i objectiva de la participació de Cristina de Borbó en els presumptes delictes contra la Hisenda pública atribuïts al seu marit Iñaki Urdangarin. Creu innegable que, a banda de la dada de la participació societària de la Infanta a la societat Aizoon, no es descriu un mínim relat indiciari de cooperació amb el frau del seu marit. Centenars de socis no administradors d'empreses defraudadores inspeccionades per Hisenda queden sense sanció a Espanya, recorda.
En l'escrit de qualificació, el fiscal demana l'arxiu per a la germana del Rei i es mostra contra l'obertura de judici contra ella amb una sola acusació popular.
Hi ha incongruències i quatre hipòtesis diferents i incompatibles entre si, diu el fiscal sobre la Infanta
Horrach afirma que l'Audiència, per respecte al principi d'igualtat, ha d'impedir que els criteris interpretatius de les lleis penals i processals es converteixin en "calaixos de sastre", en els quals “tot s'hi val”.
En comparar les actuacions de l'Audiència en les quals s'esmenta la Infanta detecta incongruències i quatre hipòtesis diferents, incompatibles entre si, sobre la seva implicació. Pedro Horrach sosté que els escrits de la sala constitueixen la demostració palpable que les mateixes dades i circumstàncies poden utilitzar-se per fer interpretacions radicalment diferents.
Segons l'acusador, la Infanta és una sòcia irrellevant a Aizoon
Els magistrats neguen la imputació el juliol del 2012 i el novembre del 2014 es manté, amb les mateixes dades, després d'aprofundir sense resultats en l'examen de la caixa única d'Aizoon, la relació de la Infanta amb la contractació del personal domèstic, l'assistència a les juntes generals, les seves despeses personals i el volum d'ingressos i despeses.
El frau, la voluntat maliciosa, és incompatible amb la seva negació “no havia de conèixer necessàriament” o la simple sospita “presumptament podia haver sabut”, destaca el fiscal. L'Audiència passa del “sense complexos” del “desconeixement” a l'“hauria de saber”. Del “no havia de conèixer necessàriament” al “presumptament podia haver sabut”.
De simple figurant o element decoratiu, passa sense solució de continuïtat a “imputada”, considera Horrach
La Fiscalia Anticorrupció es pregunta, a més, que si la Infanta “no havia de conèixer necessàriament” que l'empresa familiar Aizoon era una societat instrumental, pantalla, utilitzada per Iñaki Urdangarin, sobre la base de les declaracions i indicis obtinguts, per apoderar-se de fons públics, ¿per què havia de saber que era una societat instrumental per defraudar la hisenda pública?
Cristina de Borbó està a Aizoon, en la constitució el 2003 i els delictes fiscals atribuïts són del 2007 i el 2008. Si existia un entramat societari i la Infanta desconeixia el caràcter instrumental de les societats del grup Nóos, no és coherent afirmar que coneixia, malgrat tot, el caràcter fictici i els propòsits criminals d'Aizoon, considera el fiscal.
El ministeri públic destaca que en la interlocutòria final de l'Audiència no es diu res que justifiqui la doble condició que es dóna a Cristina de Borbó, que de simple figurant o element decoratiu, passa sense solució de continuïtat a “imputada” com a conseqüència d'una suposada posició de “garant” a l'entitat Aizoon.
La Infanta a Aizoon és un soci irrellevant, segons l'acusador, que creu que és impossible concretar la contribució de la Infanta en la defraudació fiscal de l'IRPF del seu marit.
Despeses ridícules, només 352 euros, carregades a la targeta d'Aizoon
La Fiscalia observa que les despeses personals de la Infanta a través de la targeta de crèdit d'Aizoon són "ridícules". Destaca que hi ha només un comprovant dels pagaments amb càrrec a aquesta targeta: la factura del restaurant L'Escarabat Negre per import de 352 euros del 21 d'agost del 2007.
Amb aquest exemple, refuta afirmacions, com que “portava els comptes” de l'entitat en carregar-hi les despeses de les seves targetes bancàries. Creu que és una afirmació una mica aventurada la “gestió” dels comptes perquè el concepte jurídic, comptable i social d'una entitat societària té poc a veure amb l'acte de “gastar” i lliurar comprovants.
