Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Barcelona, capital excepcional

Sobta com, davant d’un possible escenari d’independència, la ciutat compta tan poc políticament

Segons alguns experts, l’educació ha de ser bidireccional per poder parlar d’aprenentatge. Si això fos cert, voldria dir que la major part de la meva vida acadèmica ha estat lluny d’aquest ideal, ja que sovint moltes classes consistien en el traspàs d’una sèrie de coneixements des dels apunts del professor als de l’alumne sense que, en cap moment, hi intervingués el cervell de cap de les parts. Però sempre hi ha excepcions.

La darrera ha tingut lloc aquesta mateixa setmana, quan debatia amb un grup d’alumnes sobre el significat de la ciutat en el context de la història de la cultura contemporània. La diversitat de trajectòries vitals i professionals enriqueix l’intercanvi i, sobtadament, l’il·lumina. El debat perd abstracció i aterra en la potent macrocefàlia barcelonina i en la seva relació amb el mateix rerepaís i més enllà. Constatem l’obvi: Barcelona és singular. Subratllem una de les conseqüències: hi rau un dels elements decisius de la resiliència de la identitat catalana. I juguem al joc dels contrastos: quantes nacions malden de no tenir una capital tan potent de la seva banda?

Al recent La formació d’una identitat, Josep Fontana dota de profunditat històrica la hipòtesi: “una capital rica i florent, sense gaire desigualtats socials, oberta al món, plena d’estrangers i de passavolants, amb un govern municipal amb participació de gremis i d’oficis (reflex a escala local d’un sistema polític que es regeix per constitucions votades en Corts). Era la capital d’un país en vies d’integració de les seves activitats econòmiques i de la seva societat, que disposava d’un projecte de futur que anava per les vies del que en aquells moments eren els models més avançats d’Holanda o d’Anglaterra”.

Aquesta preponderància ha estat una constància en la nostra història. Barcelona, la seva economia, institucions, entitats i vicissituds, ha estat la gran carta de Catalunya. Qui no s’ha identificat a l’estranger a partir de la capital catalana? En aquest país, tot s’ha definit en funció (positivament o per oposició) al cap i casal, perquè ha estat caixa de ressonància del país i l’ha projectat més enllà de les pròpies i esquifides fronteres. En trobarem poques excepcions.

Qui no s’ha identificat a l’estranger a partir de la capital catalana?

La més recent ha estat la protagonitzada pel catalanisme conservador representat per CiU. La tesi era exposada per Jordi Amat ara fa uns mesos a La Vanguardia (i represa en un proper llibre a Tusquets): incapaç de lluitar contra l’hegemonia progressista metropolitana tardofranquista, el pujolisme hauria optat per construir un relat simplificador d’oposició entre capital i país durant la Transició. La lectura binària s’imposaria gràcies a l’entusiasme del PSC, que al seu torn renunciaria a projectar un idea de país.

Així, els espais de poder quedaven repartits i els rols fixats, a costa de duplicar les institucions i malbaratar les energies. Els exemples ridículs són infinits, fins provocar la confusió entre partits i institucions, primer pas cap a la partitocràcia i la corrupció. Pasqual Maragall, en la seva doble vessant d’exalcalde i president de la Generalitat, potser hauria pogut retornar la normalitat, però va fer tard. José Montilla, tot i pilotar el moment de màxima acumulació de poder d’un partit, mai va dibuixar un projecte de país.

Que Amat la tocava ho evidencia la ràbia amb què els curadors de les essències –ara postpujolistes– van reaccionar. Però, sobretot, la incapacitat per articular un discurs inclusiu malgrat governar –per incompareixença del contrincant– a ambdós cantons de la plaça Sant Jaume des de fa més de tres anys. Ho constatava fa pocs dies Lluís Bassets. Sobta com davant d’un possible escenari d’independència, Barcelona compti tan poc políticament. Avui, com a molt, s’impulsa un irrellevant i precipitat llibre sobre la capitalitat d’un futur Estat, s’actua com a banquer i palanganer del Govern i s’imaginen les properes eleccions com a pista de proves de nous projectes polítics i sala de convalescència dels vells partits. El buit òbviament atreu. Ho relatava recentment Francesc Serés: davant l’absència d’uns discurs integrador i vinculant de capital i país, molts juguen a posar la falca. Barcelona com a arma llancívola.

Desconec com es resoldrà l’actual procés, desconec si quan s’aturi la música electoral n’hi haurà prou amb les 41 cadires consistorials per asseure tanta candidatura... Desconec si l’anècdota apòcrifa que ens relatava anys enrere Josep Termes sobre el final de la Guerra Civil a Barcelona és certa o no, però era ben significativa i potser avui adient. Segons el desaparegut historiador, un grup de militars franquistes creuava Collserola des del Vallès i, rere una corba, va aparèixer als seus peus la majestuositat del pla barceloní. Davant d’aquella metròpoli mai vista, un dels comandaments va exclamar: “¿quién ha permitido tamaña traición?”. La singularitat de la capital catalana s’imposava als ocupants d’ahir com fascina els estudiants d’avui. La traïció seria no entendre aquesta excepcionalitat en la construcció del nostre demà. Voldria dir que no hem après res.

 Jaume Claret. Historiador i professor a la UOC