Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Balada trista de Ciutat Meridiana

Hem fixat l'imaginari del Raval com a zona zero, però estic segura que aquí ho passen pitjor

Torno a Ciutat Meridiana: amb tren, perquè el trajecte és més ràpid, això ja connota suburbi. Hi vaig venir quan es va començar a parlar de Villa Deshaucio, fa uns anys, i coincidia amb una campanya electoral però només hi havia un míting d'ICV, els altres partits s'havien esfumat. Ara sóc a la plaça Roja, una plaça rara, tancada pels blocs altíssims, amb jocs infantils correctes. Es diu així per voluntat dels veïns, que estaven pensant en Moscú, i va ser batejada el 1991, perquè es va arreglar amb l'embranzida dels Jocs Olímpics, aquesta ona benèfica que va passar per la ciutat. Uns anys abans, el 1987, quan Barcelona se'n va proclamar guanyadora, a Ciutat Vella va hi començar una campanya que va dir: “Aquí hi ha gana”. Va ser una bufetada. Barcelona encarava el projecte més important i una gent llançava un crit d'alerta: o tots o cap, deien.

Això va fer enfadar tant Pasqual Maragall que a les seves memòries, molts anys després, va deixar escrit que la campanya va ser una falòrnia convergent, aprofitant la inseguretat motivada per la droga, que els 80 corria desfermada pels barris vells. No és cert: en aquella Barcelona hi havia molta gent amb gana, pobresa enquistada, fins i tot tuberculosi. Hi va haver solidaritat immediata —recordo Pilar Mercader inventant empreses per als pobres— i després la febre ascendent va fer la resta. La solució és posar a la ciutat en marxa. Ciutat Vella va encarar la seva reforma integral, que es va traduir en gentrificació amb les bombolles immobiliàries i turístiques, però va ser precisament al nucli antic, on va començar la campanya, que va quedar a mig fer. El Forat de la Vergonya, un hort vergonyant, en fi.

Resulta que repassant els índexs de Ciutat Meridiana topem amb la pobresa perfecta. La immigració més recent, menys estudis, més desordres familiars —embarassos adolescents, per exemple—, més pirmis, més inestabilitat. Nou Barris és el districte més castigat de la ciutat. Hi ha un excedent brutal de treballadors no qualificats. La solidaritat hi ajuda, és clar que sí, i les entitats que no paren de reclamar i l'administració no hi és absent, però la solució continua sent posar en marxa la ciutat. De vegades pensem que la pobresa, o l'escassetat, és al Raval, però al Raval s'hi concentra més presència de gent que ajuda els altres. Hem fixat l'imaginari del Raval com a zona zero, però estic segura que a Ciutat Meridiana ho passen pitjor. Em va dir una vegada un dirigent de la comunitat musulmana: no ens importa l'euro per recepta —era aquest moment— perquè un no està sempre malalt, però si retallen les ajudes socials tindran un problema. Estan habituats a tenir suport en tot, el Raval és així.

Camino per Ciutat Meridiana. Hi busco llums de Nadal: n'hi ha, comptadíssimes, sobre la via principal, Rasos de Peguera, una espècie de cinturó que va pujant pel turó. El barri és com una favela, però amb blocs de deu pisos, alineats en poc espai. Han posat escales mecàniques i ascensors pertot arreu. La llegenda diu que va costar instal·lar les escales perquè de nit robaven les peces i l'endemà calia tornar a començar. Ara tot funciona. L'ascensor parla en català, té gràcia. Passa veloç un conductor temerari, d'aquests que troben en el cotxe la seva única identitat. Un cartell reivindica els encausats per les destrosses en el local de serveis socials, fa un mes; busquen la impunitat de què gaudeixen els bancs, aquest és el discurs. Miro la foto i aquests homes, envestint com un toro, fan por. Quan arribo al límit del barri, em trobo amb sis autopistes, sis comptant-hi el carril VAO que jeu mut i inútil com un cadàver exquisit. Al fons em sembla endevinar els llums de la fàbrica de ciment de Montcada.

El barri està solitari, però no hi ha cap sensació de perill. Deu haver-hi alguna baralla, fins i tot alguna navalla, però aquí no hi ha hagut mai població conflictiva. Hi ha una població adolorida que és com qualsevol de nosaltres. Som iguals. Això és la cohesió social: que cap tros de la ciutat es despengi, que hi hagi una continuïtat delicada entre els més pobres i els menys pobres i els següents en l'escala. És el que s'està trencant. Em miro la biblioteca, esplèndida, sobre el turó: no té nom de cap personatge. Durant molts anys, cada any, es va confondre la dignificació amb els equipaments, la mobilitat i l'espai públic. La pedra. Es va deixar de costat preparar les persones per aprofitar la primera oportunitat, això ja ho feia el mercat. Ara se'n paguen les conseqüències perquè el mercat ha deixat d'existir.

Hi ha solidaritat, hi ha entitats, hi ha serveis socials, però hi falta el ciment que manté unida la ciutat, que és la riquesa més o menys compartida. Torno a casa amb metro, un metro profundíssim, insondable. Jaume Collboni demana que l'Estat enviï el Senat a Barcelona. Ah, vaja.

Patricia Gabancho és escriptora