Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Del balancí al ‘Dragon Khan’

En els seus dos primers anys de govern, Mas va ser l'executor de les retallades amb el PP. La resta del temps, no ha governat

Molts lectors deuen recordar el terme Dragon Khan amb què periodistes i polítics titllaven els governs tripartits de la Generalitat. Pretenien exemplificar l'agitació permanent, el xivarri continuat, en què semblava que vivien aquests governs. Doncs bé, veient la cosa amb perspectiva, caldria dir que aquesta situació se'ns mostra avui més aviat com un plàcid balancí d'un conte de Txékhov comparat amb la dinàmica crispada que ha introduït Artur Mas en la vida política catalana.

Admeto sense enrojolar-me que formo part de l'abundant contingent de persones que no va aconseguir entendre del tot la proposta presentada pel President en la seva conferència multitudinària del passat 25 de novembre. En aquest grup s'hi inclouen també un bon nombre d'analistes polítics, algun dels quals, alineat inequívocament amb el sobiranisme, ha reconegut que va tenir força dificultats per cobrir la informació de l'acte perquè no aconseguia aclarir-se amb l'enrevessat contingut de la proposta.

En realitat, fins i tot la munió d'aduladors d'Artur Mas —predisposats sempre a considerar com a jugada mestra la més irrellevant de les seves iniciatives— el que en van destacar va ser la incòmoda situació en què havia deixat Oriol Junqueras, forçat a acceptar l'envit sota pena de quedar davant la posteritat com qui, per raons partidistes, va impedir que Catalunya accedís per fi a la tan anhelada independència. Amb altres paraules, van elogiar l'habilitat tàctica de la proposta, deixant en segon pla l'anàlisi del contingut.

En efecte, la lletra petita de la conferència sembla farcida d'una infinitat de picades d'ullet d'ull al líder d'ERC, que subratllen la idea que en realitat era aquest el destinatari del missatge o, més ben dit, a qui es volia sotmetre una enorme pressió pública perquè no pogués rebutjar l'oferta. Per confirmar-ho hi tenim el llenguatge utilitzat per Mas, ara sí que ja decididament independentista, o la promesa que, complerts els objectius anunciats en el full de ruta, es retiraria de la política deixant expedit el camí de la presidència de la Generalitat a Junqueras.

S'ha utilitzat molt l'expressió “fer surf sobre l'ona sobiranista” per descriure el sentit dels moviments del líder de CiU en els últims anys. Probablement l'expressió en descrigui bé les intencions, el seu incansable tacticisme (que a ell li agrada denominar-ho astúcia), però no estic segur que reti comptes de la realitat. Potser seria més precís parlar de corrents que d'ones, i de transatlàntics en comptes de taules de surf. Amb aquestes imatges, potser ens aproximaríem en millors condicions al que està passant.

Sens dubte, amb la proposta de l'altre dia Mas pretenia guanyar la partida a Junqueras (tot i que hem vist que no sembla gaire disposat a deixar-se entabanar), aconseguint amb això l'hegemonia del bloc independentista, i convertint-se per fi el seu líder. El preu que aquesta operació ja li està suposant és clar: perdre la centralitat de la política catalana, desentendre's del tot de dos terços de la ciutadania d'aquest país, que de cap manera el podran arribar a veure com a president de tots els catalans.

A hores d'ara, resulta gairebé impossible discernir si, ocupat a temps complet com es troba Mas per buscar una sortida decorosa a la seva carrera política, qualsevol altre tema li sembla menor o, directament, tant l'hi fa. Però seria convenient recordar que, si es compleixen els seus plans, dels sis anys que hauria estat al capdavant de la Generalitat, els dos primers hauria governat, convertit en l'executor de les retallades, amb el PP i els quatre següents, senzillament no hauria governat en absolut, perquè els divuit mesos que ara vindrien estarien consagrats al mateix que a l'actual legislatura: al procés. I si algú en té dubtes, la millor prova que la paràlisi de govern estaria assegurada és la inexistència de programa per part de la llista unitària, que, si es compleix el que Mas va exposar en un primer moment, tindria com a únic punt programàtic la consecució de la independència.

Es tracta, és clar, de mantenir mobilitzat i en tensió un sector dels ciutadans. Amb un objectiu que tenim dret a sospitar que, fins i tot més enllà de la tacticitat o el partidisme, és fonamentalment personal. Recordo haver llegit en aquest mateix diari, bastant abans que aconseguís el poder de la Generalitat, un article que considerava peronista la deriva adoptada per Mas al capdavant de Convergència. El temps ha donat la raó a l'autor del text. Per la seva banda, López Burniol ha assenyalat que el que es va proposar el 25 de novembre a les forces polítiques catalanes va ser una “suspensió temporal del funcionament normal de la democràcia representativa”. Si fos cert el seu judici, hauríem sobrepassat Perón i estaríem assistint a una espècie de materialització postmoderna de les idees de Carl Schmitt sobre el sobirà i l'estat d'excepció. És com per inquietar-se severament...