Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Pressupostos polítics, retallades socials

Els comptes retallats conviuen amb 16.000 milions de frau fiscal al qual no són aliens alguns patriotes

Els pressupostos són l'eina per excel·lència de fer política. Per això és sorprenentment reiterativa l'afirmació del conseller d'Economia de la Generalitat, Andreu Mas-Colell, quan, en presentar fa uns dies els comptes de l'Administració catalana corresponents a 2015, els qualificava d'“altament polítics”. No poden ser una altra cosa. Però Mas-Colell, acostumat a la matemàtica del quadrar caixa al cèntim, quan parla d'“altament polítics” es refereix als 2.183 milions d'euros d'ingressos que ha deixat en suspens en els comptes, a la mercè d'aquesta divina providència que encarna a la terra el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro. El conseller d'Economia, que fins fa dos anys presumia de ficar als pressupostos només els diners efectius, fia ara la quadratura del cercle al fet que el Govern central corregeixi a l'alça l'objectiu de dèficit per a Catalunya. És a dir, es tracta d'uns comptes que es faran realitat si hi ha voluntat política —i no hi ha res que sembli indicar-ho— per part del ministeri de Montoro. De moment, el Govern central, en un repartiment insolidari, només permet que les autonomies consumeixin una sisena part de l'objectiu de dèficit, mentre que són les que desemborsen un terç de la despesa que més afecta els ciutadans: el de l'Estat del benestar. I en aquest terreny Catalunya continua en els nivells de fa 10 anys.

Aquests pressupostos “altament polítics” són considerats d'entrada part del tercer sector i els agents socials com altament decebedors. Suposen 2.033 euros per habitant, per sota del nivell de 2004, tenint en compte la inflació. En Salut, per exemple, la inversió creix un 1,5%, però si s'hi dedueix la recuperació de la paga extra dels funcionaris —un esquer electoralista també “altament polític”— recula 300.000 euros respecte a 2014. En la llei d'acompanyament d'aquests pressupostos, la Generalitat ha aprofitat per incloure-hi que els alts càrrecs de l'Institut Català de la Salut puguin tenir més d'un càrrec i compatibilitzar la seva gestió en l'organisme públic —que controla vuit grans hospitals i el 80% de l'atenció primària— amb més funcions de direcció en altres centres aliens a l'ICS. L'exemplaritat s'ha convertit en un bé escàs, ja que mentre es consoliden les retallades al personal sanitari, segons assegura el sindicat Metges de Catalunya, hi ha nou gerents de consorcis i empreses públiques sanitàries que cobren més que un conseller i, fins i tot, un d'ells més que el president de la Generalitat. La renda mínima d'inserció, per contra, manté el mateix pressupost que el 2014. I les variacions del pressupost en Ensenyament —paga al marge— són insignificants.

Quan CiU va arribar al poder amb el seu business-friendly el primer objectiu va ser fer desaparèixer l'impost de successions. Artur Mas assegurava el 2011:“Totes les persones que rebin una herència a Catalunya tindran un tracte fiscal tan bo com Madrid o València”, dos grans referents impositius. I va ser així. Aquesta política d'abandó de la pressió fiscal en aquest front i d'altres —com el dels dipòsits bancaris— ha fet perdre ingressos, segons l'Auditoria Ciutadana del Deute, de més de 3.300 milions d'euros.

Resulta paradoxal que amb aquestes pràctiques recents s'afirmi que el camí cap a la independència s'emprèn, en bona mesura, per construir un estat del benestar eficaç. CiU només ha alterat la seva política fiscal quan s'ha vist obligada parlamentàriament en virtut dels seus pactes amb Esquerra. Catalunya té un frau fiscal estimat d'entre 16.000 i 18.000 milions d'euros anuals (equivalent a la franja alta del dèficit fiscal), tal com va posar de manifest fa uns dies al Parlament Miguel Ángel Mayo, coordinador a Catalunya del sindicat de Tècnics d'Hisenda. Un 24,6% del PIB català es volatilitza i no hi són aliens alguns patriotes: hi ha fonts que asseguren que més de la meitat dels dipòsits bancaris andorrans procedeixen de Catalunya. Precisament la compareixença de Mayo es va produir en el marc de la comissió que investiga el frau fiscal, la corrupció política, així com els negocis de la família Pujol, el paradigma andorrà de la qual resulta més il·lustratiu que edificant. Marta Ferrusola i les seves filles van extreure 227.000 euros en metàl·lic dels seus comptes de la Banca Privada d'Andorra entre 2011 i 2014, abans que la família transferís 3,1 milions a una entitat financera espanyola per regularitzar la seva fortuna oculta. Aquest mateix any Hisenda, agraïda, li ha retornat a l'esposa de Pujol 2.137 euros a la seva declaració de la renda.

Els Pujol no són un cas aïllat. La Generalitat hauria d'emprendre una campanya —com les que ara apareixen als mitjans— explicant que pagar impostos no només no és una activitat delictiva ni una maledicència, sinó que fins i tot resulta èticament, moralment i socialment rendible. El Govern hauria de prendre nota del fet que practicar la solidaritat és una tasca que s'ha d'emprendre urgentment. D'una altra manera resulta poc creïble que els qui administren el present hagin de canviar en el futur, per feliç, redistributiu i independent que el prometin.