Selecciona Edició
Connecta’t
EDITORIAL

Una altra política econòmica

La recuperació espanyola i europea requereix decisions monetàries i fiscals més expansives

L'evolució recent de l'economia espanyola permet alimentar unes dosis moderades d'optimisme sobre la consolidació de la incipient recuperació del 2015. La taxa de creixement acabarà l'exercici en l'1,3% anual i és possible que aconsegueixi l'1,4%; l'ocupació continua creixent, tot i que a ritme lent i basat en bona mesura en els contractes precaris; les exportacions no semblen afectades, de moment, per l'estancament europeu; i la prima de risc cau als nivells previs a la crisi. Tal millora és coherent amb la iniciativa d'allargar en el temps l'ajuda de 400 euros als aturats de llarga durada, com negocien activament el Govern central i els agents socials; i permet suggerir un altre tipus de propostes, com la que s'ampliï la cobertura de l’assegurança de desocupació, que ha caigut en picat durant la recessió.

Aquests paràmetres macroeconòmics millorats dels de l’any 2011 (també perquè es relacionen amb la fase més aguda de la recessió) coexisteixen amb incerteses que en alguns casos tendeixen a agreujar-se o enquistar-se. La més preocupant, sens dubte, és el risc deflacionista, una tendència que afecta la zona euro com a conseqüència de les polítiques restrictives practicades des de l’any 2010, però que pot ser especialment nociu a Espanya (més de tres bilions d'euros de deute total).

No és l'única amenaça. El creixement baix de l'àrea euro pesarà sobre el comerç exterior espanyol i pot frenar un dels pilars del creixement; la recuperació de la demanda exigeix que el mercat laboral recuperi la contractació estable i uns salaris millors; i el creixement del deute públic contraresta l'estalvi en servei del deute. Espanya paga menys interessos, però el volum de deute pel qual paga és més gran.

Hi ha solucions per a aquest creixement amb una feble creació d'ocupació, amenaçat per una inflació baixa i un deute que pot convertir-se en un problema gravíssim en cas de desconfiança dels mercats. Però requereixen l'esforç coordinat de Brussel·les, el Banc Central Europeu i els governs de tots els països de l'àrea. Una de les decisions crucials és flexibilitzar les exigències de dèficit, per acabar amb una política econòmica procíclica que ha agreujat les conseqüències de la recessió; una altra, coordinar polítiques econòmiques expansives als països amb una capacitat tractora més gran (el cas d’Alemanya). Una tercera seria activar plenament les anomenades mesures no convencionals del BCE: que el Banc compri deute sobirà (una solució que ha tornat a ajornar-se fins al gener almenys) no només com un instrument eficaç per corregir l'amenaça deflacionista sinó també com una manera de finançar el pla d’inversió de Juncker, insuficient en diversos aspectes.

Aquestes són les decisions que han de meditar (millor amb rapidesa) les autoritats europees; acompanyades, esclar, de canvis en les polítiques fiscals nacionals. La qüestió és si el govern de l'eurozona accepta que aquest canvi és necessari, i si està en condicions polítiques d'aplicar-ho.