Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

L’art de perdre’s

Rebecca Solnit reivindica el fet de passejar com a metàfora d'una nova forma d'estar al món

Un documental de propera aparició recorre els escenaris vitals del filòsof alemany d'origen coreà, Byung Chul Han, en un viatge de Berlín a Seül que acaba sent un retrat demolidor de la vida quotidiana de la metròpolis sud-coreana i una magnífica síntesi de la tesi del seu llibre La sociedad del cansancio. Persones dormint a causa de la fatiga als espais públics o joves submergits en les pantalles a tota hora són algunes de les imatges que caracteritzen els escenaris especialment sorollosos, accelerats i distòpics d'aquesta gran ciutat.

Sota el guiatge de Han, el documental explica els efectes de la sobreexposició informativa i l'ansietat provocada per la doctrina de la productivitat extrema que ha portat el subjecte contemporani al col·lapse sota la capa d'una llibertat aparent. L'anomia de Seül té poc a veure amb la vida d'unes ciutats europees de dimensions molt més humanes, però apunta algunes tendències comunes de les quals convindria ser més conscients.

La primera i la principal és el predomini dels valors de l'eficiència, la productivitat i la seguretat que són propis del sistema econòmic actual, però que s'han acabat imposant en tots els àmbits de l'experiència. Per sort o per desgràcia, la vida humana és plena de subtileses, desitjos, impulsos, vincles i sorpreses que no poden ser dissenyats, controlats ni venuts. El llenguatge econòmic, que tot ho impregna, és incapaç de captar aquesta complexitat perquè es limita a perseguir un objectiu sense percebre els matisos ni els camins inesperats.

Caminar no fa ningú més intel·ligent, però permet que estiguem més disponibles a noves idees

A aquest mantra economicista s'afegeix el discurs de la innovació i de les noves tecnologies aplicat a la gestió de la ciutat. Que el progrés tecnològic és un bon instrument està fora de dubte, però el relat de la smart city no planteja la complexitat de la vida col·lectiva com una virtut, ni tan sols com una realitat, sinó com un problema al qual cal oferir solucions. Sobre el paper, millorar l'eficiència dels serveis urbans és positiu, la qüestió és saber quin paper s'atribueix a aquest objectiu en les prioritats del govern de la ciutat.

Els processos urbans vinculats a la mobilitat o el reciclatge sempre podran ser més eficients i avui ja és possible traçar, quantificar i controlar totes les activitats humanes. El problema de fons és que el discurs tecnològic despolititza la vida urbana perquè nega a la ciutat alguns dels seus trets essencials: imprevisibilitat, imperfecció, pluralitat, capacitat de sorpresa i anonimat.

En aquest context, resulta especialment reconfortant llegir la gran autora nord-americana Rebecca Solnit, que en el seu llibre A Field Guide to Getting Lost reivindica l'art de passejar i de perdre's com a aventura personal i com a acte de resistència política. Inspirada en l'ara redescobert Henry D. Thoreau, però també en George Orwell, Virginia Woolf i Susan Sontag, Solnit reclama una presència més conscient al món, profundament compromesa i política i que alhora no renuncia al cultiu de la dimensió estètica de l'experiència humana. És un cant als plaers de la vida i una defensa de l'ambigüitat i la incertesa com a forma de llibertat.

Solnit se suma així a la proliferació d'autors que aquests últims temps reivindiquen el fet de passejar com a metàfora d'una nova forma d'estar al món. Davant l'acceleració de la vida moderna, caminar sintetitzaria alguns dels valors que possibilitarien una relació més harmoniosa amb el nostre entorn, amb els altres i amb nosaltres mateixos.

En primer lloc, permet recuperar la lentitud com a forma d'escapar de la velocitat de la vida actual. Caminar, a la ciutat o al camp, és la millor forma d'anar a poc a poc, i aquest ritme lent és el que requereix la sedimentació del coneixement i de l'experiència que finalment dota de sentit l'existència humana.

En segon lloc, caminar dóna valor a la presència, a l'experimentació d'allò real, davant d'un ambient digitalitzat que amaga el cos i el nosaltres darrere de múltiples pantalles. Caminar permet reafirmar la vivència de l'aquí i l'ara, gaudir de la bellesa del paisatge i patir-ne les inclemències, arrelar-se i relacionar-se amb el món sense intermediaris, posant també de manifest els límits i la fragilitat dels nostres cossos.

Finalment, passejar pot convertir-se en un acte de resistència política, perquè s'oposa al productivisme i perquè la lentitud que li va associada crea espais per a l'imprevisible i perquè sorgeixin nous horitzons que no poden ser explicats, controlats ni venuts. Caminar no fa ningú més intel·ligent, però permet que estiguem més disponibles a noves idees perquè el ritme quan es camina el marca el pensament. No es tracta en cap cas de promoure una vida antimoderna, sinó d'alertar de la preeminència de l'economicisme i la hipertecnificació, que comporten el risc de despolititzar-nos i de fer-nos perdre l'ànima pel camí. La revolució, diu Solnit, consisteix també a salvar la poesia.

Judit Carrera és politòloga.