Selecciona Edició
Connecta’t

El ‘Twitterleaks’ que intriga el Marroc

Un ‘hacker’ revela des de fa dos mesos papers secrets del Govern

El ministre d'Exteriors marroquí, Salahedin Mezouar.
El ministre d'Exteriors marroquí, Salahedin Mezouar.

El cas Chris Coleman s'està convertint al Marroc en un intrigant escàndol de revelacions de secrets compromesos per a l’Estat, però que no ha generat cap mena de posició oficial, ni una querella, ni tan sols una paraula a la premsa local. En un país on el control policial és intens, un tuiter revela des de començaments d'octubre al compte @chris_coleman24 —anomenat Le Makhzen amb referència al poderós aparell de l’Estat marroquí— documents de ministeris, ambaixades, i fins i tot suborns a periodistes per comprar el seu suport en casos tan delicats com la disputa sobre el Sàhara.

Aquest Twitterleaks marroquí ha estat comparat al cas Wikileaks, i Coleman, a Edward Snowden. El compte de Le Makhzen s'ha convertit en matèria de conversa al país, tot i que poc més de 3.000 persones s'identifiquen com a seguidors seus. Les seves publicacions combinen algunes veritats demostrades (papers, gestions i pressions internacionals que no es coneixien), diverses mitges veritats i moltes incògnites. Quan es pregunta sobre l'escàndol als responsables d'algun dels departaments afectats, per exemple al Ministeri d'Afers exteriors, només responen que és un tema delicat i que el hacker ha piratejat algun dels seus comptes de correu.

L'única personalitat que ha parlat públicament del cas ha estat la ministra delegada d'Afers Exteriors, Mbarka Bouaida, perquè el compte va arribar a publicar fotografies privades irrellevants amb el seu marit. Bouaida va acusar Coleman de "ser un element del Polisari al servei d’Argèlia" i va avançar que s’hi querellaria. Mai més se’n va saber res.

El compte barreja informes genuïns de ministeris amb acusacions sense base

El ministre d’Exteriors, Salahedin Mezouar, ha estat un dels blancs principals dels atacs. Mezouar, que no ha volgut oferir la seva versió a EL PAÍS, és un dels polítics amb més projecció davant les properes eleccions i el secretari general del Reagrupament Nacional dels Independents (RNI), una formació de centredreta. El compte denuncia que va incórrer en tràfic d'influències quan va concedir diversos milions de dòlars a la consultora nord-americana McKinsey per elaborar un estudi sobre el rellançament de l'economia marroquina a canvi de contractar la seva filla. La filla treballa per a McKinsey, però el ministre sosté que ho fa pels seus propis mèrits.

Des del 3 d'octubre el compte també publica escrits i cartes d'alts càrrecs d’Exteriors, ambaixadors a Washington, Ginebra o a l’ONU fent la seva feina, és a dir, recaptant suports per defensar la posició del Marroc, particularment sobre el Sàhara i contra Argèlia i el Polisari. No obstant això, el to d'alguna d'aquestes xerrades és incisiu i denigrant, per exemple contra Christopher Ross, l'enviat especial del secretari general de l’ONU per al Sàhara, al qual s’acusa d'alcohòlic, malgrat que en el seu dia va donar suport al pla d'autonomia que el Marroc va oferir al Sàhara.

La diplomàcia queda al descobert mitjançant correus d'ambaixadors

La difusió d'aquests documents desvela una fuga de seguretat greu al Ministeri d’Exteriors. Una de les grans revelacions de Coleman té a veure amb l'acord secret aconseguit el novembre del 2013 al Despatx Oval de la Casa Blanca durant la visita del rei Mohamed VI a Barack Obama. L’aleshores president nord-americà va donar el seu suport al pla d'autonomia previst pel Marroc per al Sàhara, i els Estats Units no van incloure la vigilància dels drets humans entre els objectius de la Minurso, la missió de l’ONU sobre el terreny. Un èxit per al Marroc. El pacte descobert ara per Coleman, i que ningú no ha desmentit, afegeix més condicions: un pla de visites a la zona d'alts càrrecs, posar fi als judicis a civils als tribunals militars i legalitzar ONG sahrauís independentistes. El Marroc ja ha complert les dues primeres promeses.

Un altre aspecte escabrós de l'escàndol és el dels suborns a periodistes internacionals perquè escriguin a favor de les tesis marroquines sobre el Sàhara. El presumpte mediador d'aquestes prebendes seria el periodista marroquí Ahmed Charai, director del setmanari L'Observateur, un personatge influent a qui es relaciona amb els serveis secrets marroquins, amb una afinitat que no amaga pel rei, el Govern i contactes en think tanks nord-americans i jueus.

Les piulades de Coleman aporten com a prova un certificat de recepció d'un periodista nord-americà, Richard Miniter, vinculat amb l’American Media Institute, amb una transferència de 60.000 dòlars. Miniter i Charai han facilitat cartes dels seus bancs en què s'afirma que aquesta operació no es va fer mai.

Charai sosté que tot és fals, i que un hacker instigat per Argèlia i el Polisaro va piratejar el correu del seu ordinador amb els seus contactes just quan va ingressar a la fi de setembre en un hospital per sotmetre's a una operació. Lamenta que el Govern marroquí ni investigui ni denunciï la situació, que ell ha posat en mans dels seus advocats a Nova York i Espanya per interposar diverses querelles.