Una espia anomenada Coco Chanel

Hi ha genis que amaguen un costat fosc. Coco Chanel n’és un. La dona que va fundar l'imperi que porta el seu nom, la mateixa que va transformar la manera de vestir de milions de dones i que va comercialitzar el perfum més prestigiós i conegut (el Núm. 5), va treballar clandestinament per als serveis secrets alemanys durant l'ocupació francesa (1940-1944). Un llibre biogràfic del mig centenar publicats sobre el perfil d'aquest emblema de França va convertir en certesa fa dos anys el que fins aleshores era una sospita: Coco Chanel va ser reclutada per l'espionatge germànic. Aquesta setmana, per vegada primera, un mitjà nacional —France 3— ha investigat en les profunditats d'un episodi de la història que França sovint prefereix ignorar: el col·laboracionisme d'un dels seus grans mites contemporanis.

Quan els alemanys van ocupar París, el maig del 1940, Coco Chanel tenia 57 anys. Aleshores ja era una referència mundial en l'univers de la moda i una empresària de prestigi amb 4.000 empleats als seus tallers. Ella, com altres celebritats de l'època, va fugir, espantada, al sud del país per tornar poc després a París. Els alemanys volien mantenir la fama de la ciutat com a capital de les arts i l'entreteniment i van aconseguir que hi tornessin Chanel, l'actor Jean Gabin o la ballarina i cantant Joséphine Baker, convertida secretament també en espia, però en aquest cas al servei dels aliats.

Durant dues hores d'emissió, el programa mensual de France 3 L’ombra d'un dubte va desgranar dilluns passat, en el capítol titulat "Els artistes sota l'ocupació", el destí d'un bon grapat de celebritats durant l'ocupació alemanya. El de Chanel resulta especialment dolorós. La gran dissenyadora no només va retornar a París, sinó que va tornar a la vida luxosa a l'hotel Ritz i es va enamorar de Hans Günther von Dincklage, un diplomàtic alemany que dominava el francès i que era un reclutador nazi d'espies. A través d'ell Chanel va aconseguir alliberar el seu nebot Gabriel, del qual sempre es va sospitar que era fill de la dissenyadora.

Les dades i els documents difosos al programa de France 3 són incontestables. Poc després de l'ocupació, Coco Chanel, aprofitant les noves normes antisemites, va intentar prendre al seu soci, el jueu Pierre Wertheimer, l'empresa Bourjois que comercialitzava Chanel Núm. 5. No ho va aconseguir. Wertheimer, conscient dels perills que l’esperaven, prèviament havia posat les seves accions a nom de Felix Amiot, que les hi va retornar al final de la guerra. A fi de presentar una empresa renovada, Chanel, una dona altiva i poc empàtica, va acomiadar bona part del seu personal; en realitat, una venjança per la vaga que els empleats havien secundat mesos abans.

El tren de vida de Chanel durant els anys d'ocupació sempre va generar sospites en la societat francesa. Hal Vaughan, un vell periodista americà, veterà de la guerra, va publicar el 2012 les dades que confirmaven aquesta sospita tan incòmoda. Gabrielle Bonheur Chanel, més coneguda com a Coco Chanel, figurava en els serveis alemanys com l'agent F-7124. France 3 ha rescatat ara documents inèdits del Ministeri de Defensa francès, de la Prefectura de Policia i de l’Arxiu Nacional de França, que confirmen aquesta versió. De fet, el viatge que Coco Chanel va fer a Espanya el 1943 va ser un intent d'utilitzar els seus enllaços indirectes amb qui aleshores era el primer ministre britànic, Winston Churchill, per intentar que Londres s'avingués a signar la pau unilateralment amb Berlín. Una missió que va fracassar.

El final de l'ocupació de París, l'agost del 1944, va donar pas, els primers dies, a la cruel persecució de tots els col·laboracionistes. Mentre les multituds rapaven i apallissaven les dones, Coco Chanel era detinguda i presentada davant un comitè de depuració que la va interrogar durant un parell d'hores abans de deixar-la marxar. Mai més no la van molestar. Ningú no ho va investigar. Cap tribunal va interrogar aquesta propietària d'un imperi de la moda, la joieria i la perfumeria que mantenia esplèndides relacions amb l'aristocràcia i l'art de tot el continent. Malgrat això, va optar per un exili daurat a Suïssa que va durar deu anys. Allà es va fer l'última foto que se’n conserva, que data del 1949, al costat del seu ben plantat amant alemany.

Coco Chanel va tornar a París i va recuperar les luxoses estades al Ritz. Allà va morir la milionària, el 1971, després de trobar-se malament de manera sobtada, estirada al llit, vestida perfectament, pentinada i maquillada, als 88 anys. Després, pocs han volgut remoure el costat més tenebrós de la seva biografia. “Ha vist vostè la repercussió que ha tingut el programa?”, pregunta retòricament a EL PAÍS el productor executiu de Martange Production Frédéric Lusa, responsable d'aquest programa, que respon: “En aquesta història només s’hi han interessat els mitjans estrangers”.

La neboda néta de Gabrielle Bonheur Chanel, Gabrielle Palasse, filla de Gabriel —a qui va salvar Hans Günther von Dincklage—, va confessar una vegada públicament que no va gosar preguntar mai a Coco Chanel si en realitat era néta seva. Pierre Wertheimer va acabar convencent el geni de la moda per quedar-se amb la marca, però va mantenir la gran Coco com a sòcia creativa i va cobrir totes les seves despeses fins al final. Els néts de Pierre, Gerard i Alain Wertheimer, són avui els propietaris de l'imperi Chanel, que disposa de gairebé 200 botigues a tot el món. Marca familiar que no cotitza en borsa, Bloomberg ha avaluat no fa gaire la fortuna dels Wertheimer en 5.600 milions d'euros.

El 1983, els nous gestors van fitxar el dissenyador Karl Lagerfeld, l'estrambòtic i genial personatge. Aquesta és la seva opinió sobre Coco Chanel i el seu costat fosc: “La veritat no és cosa nostra. Una llegenda és una llegenda. Prefereixo la meva fantasia que els detalls històrics [...]. El que importa no és la realitat, sinó la idea que tenim de les coses i les persones. Per mi, Chanel és una idea i això és el que jo desenvolupo”.