Selecciona Edició
Connecta’t
QUADERN/ART

El kitsch de la presó

Weiwei a La Virreina revela la penosa política expositiva de l’Ajuntament

Una de les polèmiques obres d’Ai Weiwei exposades a La Virreina, a Barcelona. Ampliar foto
Una de les polèmiques obres d’Ai Weiwei exposades a La Virreina, a Barcelona.

Un equip d’investigadors de dues universitats nord-americanes ha dut a terme un estudi pilot que demostraria el poder de l’arquitectura sobre les nostres emocions. Els exploradors de la psicologia arquitectònica intentarien esbrinar si les persones que visiten museus i monuments experimenten una activitat cerebral similar a les que practiquen la meditació. Si és així, els beneficis d’alliberar la nostra ment es podrien aconseguir no només per mètodes interns induïts, sinó també a través de l’observació d’edificis bells, singulars o anòmals (deformes?), com ara la catedral de Chartres, l’Alhambra, el Panteó, la Pedrera o la capella Ronchamp. L’informe, publicat recentment per la revista The Atlantic, conclou que, en efecte, hi ha respostes neurològiques “marcadament diferents" del cervell quan es visita o s’observa un espai contemplatiu en comparació amb un de no contemplatiu. En concret, en els individus sotmesos a examen descendien els nivells d’ansietat i augmentava la capacitat imaginativa i relacional. La hiperactivitat dels neurotransmissors justificaria la proliferació d’aquestes catedrals de l’art pel seu benefici espiritual. D’aquesta manera, el cost d’edificis tan sofisticats com el Guggenheim de Bilbao o de les successives ampliacions de MoMA estaria més que amortitzat.

SOBRE LA TAULA

Ai Weiwei

La Virreina Centre de la Imatge. La Rambla, 99. Barcelona.

Fins a l’1 de febrer

L’estudi no esmenta què passa davant dels edificis de dubtós valor estètic (el Palau de les Arts de València, de Santiago Calatrava?), si activarien negativament les regions corticals que controlen les nostres emocions i impulsos. Una cosa així devia passar-li a l’activista xinès Ai Weiwei (1957), objecte aquests dies d’una retrospectiva al Palau de la Virreina.

La mostra té interès més enllà de la informació que qualsevol curiós pot trobar a la xarxa, i inclou alguns dels seus treballs més coneguts, d’un to kitsch (gerros i gerros de colors, empaperats, pipes de gira-sol, projectes arquitectònics), a més de les fotografies dels seus anys a Nova York, entre 1983 i 1993, preses molt abans que la revista britànica Art Review el situés en l’elit de la indústria de l’art com l’artista més influent del món. Llucià Homs, director de l’ICUB, fa temps que està convençut que aquesta és l’exposició que es mereix Barcelona, i que només el nom de Weiwei és prou reclam per atreure ramats de públic. Estem com a Tele 5.

Però tornem a tota aquella arquitectura simpàtica. Ai Weiwei, eficaç activista, dissenyador i arquitecte xinès, ha repetit, des de 1995, un mateix gest despectiu en una sèrie de fotografies irònicament titulada Study of Perspective. En elles veiem el seu braç amb la mà fent el gest del dit mitjà (fuck!) —la peineta— davant de la Sagrada Família (!). Sí, però també al mig de les places de Tiananmen i de Sant Marc, al Louvre, a la Tate Modern o al Pavelló Mies van der Rohe. Tot és qüestió de perspectiva.

S’està més pendent

de l’espectacularització

que del buit d’artistes

locals al Macba o al MNAC

Per als que no ho sàpiguen, el 2011 Weiwei va ser empresonat i declarat pel govern del seu país “enemic del poble” després d’haver estat acusat d’evasió fiscal i pornografia. Des de llavors viu permanentment vigilat i se li ha retirat el passaport. Tot això ha augmentat la seva popularitat i el valor de les seves peces. Els crítics més exigents opinen que la seva credibilitat i valentia política són inversament proporcionals a la qualitat dels seus treballs, sempre derivatius, en la línia minimalista i d’objectes trobats, que distorsiona o transforma. “La meva feina és sempre un ready made, que pot ser cultural, polític o social; també podria ser art”, argumenta.

Aquesta mostra és també un exemple de la penosa política d’exposicions de l’Ajuntament de Barcelona, més pendent de l’espectacularització de l’art (d’aquí uns mesos s’instal·larà una enorme escultura que surt de l’aigua, obra de Jaume Plensa) que de compensar el buit d’artistes locals que deixen els dos grans centres de Barcelona: el Macba i el MNAC. I ens preguntem pel sentit de la publicació d’un catàleg (editat per La Fàbrica, un segell abonat amb força regularitat a les publicacions de La Virreina, i caldria esbrinar per què) que no aporta res a la literatura artística. En la política i en la gestió cultural, sempre s’han de posar les cartes sobre la taula.