Selecciona Edició
Connecta’t
LA CRÒNICA

Fugint de la notícia

No hi ha res més periodístic que resistir la vanitat o l'ira de l'ídol del poble

La redacció d'El 9 Nou, a Vic, vista des d'un forat format amb un diari. Ampliar foto
La redacció d'El 9 Nou, a Vic, vista des d'un forat format amb un diari.

Malparit, te’n penediràs.

Encara que m'havia dit que no seria un periodista com Déu mana fins a rebre una amenaça de mort, potser perquè llavors era un empedreït lector de novel·la negra, molt especialment de Raymond Chandler i Dashiell Hammett, aquella nota anònima que tenia entre mans em va deixar paralitzat, aïllat en la multitud que omplia el Cafè de Mig. Havia anat al bar amb l'esperança que algú em pagaria la copa després de publicar a El 9 Nou que el secretari i l'auxiliar administrativa del poble s'enduien les tres quartes parts del pressupost municipal, i no només ningú no va parar atenció a la notícia, sinó que a la jaqueta que havia deixat penjada al penjador em vaig trobar aquell seriós avís.

Ja me n'anava, fastiguejat perquè ningú no em feia cas, quan en posar les mans en les butxaques vaig notar la presència d'aquell paper que algú va posar mentre jo jugava la partida corresponent de botifarra. Ni l'anònim, ni per descomptat la notícia, eren gran cosa, simplement tenien la seva gràcia i importància. Les dues funcionaven com a mesura de pressió, sobretot en petites poblacions com la meva, dominades en plena transició pels poders fàctics. El 9 Nou (1978) començava a treure informacions que incomodaven els poderosos i els que manaven responien amb amenaces que no necessitaven signatura perquè s'entenien molt bé. Als cacics sempre els va encantar encarregar als seus lacais que espantessin els qui els molestaven.

Els futbolistes s'allunyen de la premsa i els periodistes se'n van del camp de joc per un estrany costum

El que vaig rebre em va fer saber que no tenia futur com a periodista a casa meva. No és que m'espantés, sinó que moltes de les famílies que tenien alguna cosa a veure amb el Consistori van deixar de comprar a la botiga familiar, i la meva carrera i la dels meus germans depenia més dels diners que generava la meva mare darrere del mostrador que del blat que plantava el meu pare. Vaig notar molt rebuig, gens d'afecte, com si hagués vulnerat un codi tribal, així que cada vegada més em vaig anar allunyant de casa i vaig començar a recórrer la comarca, a ensumar els ajuntaments veïns, a trepitjar els camps de futbol i pistes d'hoquei patins de la comarca, a veure món amb una llibreta i un bolígraf a la mà, universitari de dilluns a divendres, periodista els caps de setmana.

Vaig aprendre a l'aula i més al carrer, de la mà de Jordi Pey, Lluís de Planell i Salvador Sala, companys que em van ajudar a moure'm en la premsa comarcal, o de proximitat, com la denominen avui, potser perquè consisteix a saber aguantar la mirada de l'alcalde quan et creues amb ell a la plaça o la bravata del davanter centre en sortir de la pista o l'estic del saguer intimidador en el moment en què s'apropa a la tanca. No hi ha res més periodístic que resistir la vanitat o l'ira de l'ídol del poble després de guanyar o perdre un partit. Cal tenir sang freda i sentit de l'humor a l'hora d'escriure la crònica per no caure en l'adulació o la lapidació.

Anys d'efervescència esportiva, de denúncia social, de democratització dels ajuntaments, temps de grans alegries i també de nits dures a El 9 Nou. Moments de molta familiaritat, tanta que no queda més remei que tornar a fugir, ara de Vic, com abans de Perafita, camí de Barcelona, la terra promesa per a un periodista vocacional del Lluçanès. Poques coses són més agraïdes que la premsa generalista i l'anonimat quan la proximitat provoca asfíxia i es perd perspectiva, abocat el cronista a l'amiguisme o a la crítica, difícil donar amb el punt necessari de distanciament.

Un estudi indica que la premsa comarcal compta amb 136 publicacions, ocupa 690 persones

i ven el 25,3% del total

de diaris a Catalunya

Ningú sap res de tu quan arribes a Barcelona. Tant se val que critiquis Núñez com que elogiïs Maradona, que riguis amb Maguregui o que et posis seriós amb Baró, que procuris parlar amb Maragall o que tinguis el telèfon de Vilaseca. Messi mai no t'esperarà a la porta del Camp Nou. Fins i tot pot ser que mai no arribis a conèixer el número u. Els futbolistes s'allunyen de la premsa i els periodistes se'n van del camp de joc per un estrany costum.

Passa que per apujar-te el sou necessiten canviar-te la gorra, de manera que cada vegada que augmenten els teus ingressos per un ascens t'allunyes una mica més de l'estadi i de la notícia. I arriba un dia en què, per sort o per desgràcia, perquè t'atabales o t'ignoren, necessites fugir també de Barcelona o tornes a tenir nostàlgia de la proximitat i de l'escalf de Perafita. Ja ho deia Pla: la vellesa és un procés de refredament.

M'ha animat en el meu projecte a curt-mitjà termini de tornar a casa saber que la premsa comarcal és la que millor resisteix la crisi. Malgrat que ha notat també una reculada publicitària (7,8%) i una reducció dels ingressos d'explotació, el model de negoci torna a donar beneficis i la seva difusió només ha descendit el 2,7% enfront del 8,9% registrat pels diaris a Catalunya i l'11,9% al total d'Espanya. Un estudi de la consultoria Media Hotline, encarregat per l'Associació Catalana de la Premsa Comarcal, assegura que un total de 136 publicacions ocupen 690 persones, un 56% a la redacció; que la seva difusió aconsegueix els 114.607 exemplars (un de cada dos per subscripció); i que representa el 25,3% de les vendes totals de diaris a Catalunya.

Necessito saber si finalment el Lluçanès serà comarca o no, si el Voltregà pot guanyar la Copa i si el Manlleu haurà de tornar a jugar contra el Vic o aspira novament a batre's en una promoció d'ascens contra un filial del Madrid. Vaig a demanar a Agustí Danés, Dolors Altarriba, Vicenç Bigas i Anna Gorchs que pensin en mi si algun dia dia tenen un buit a El 9 Nou. No els garanteixo cap gran notícia, possiblement no em barallaré amb ningú i tampoc no sé si seré de gaire utilitat per als treballs de camp, el periodisme de carrer, la complicitat amb el lector que demanda la premsa comarcal, ara en què opino més que informo, senyal de retirada. Avui sento que m'acosto novament a El 9 Nou a la mateixa velocitat amb la qual abans en fugia. Ja sé que la botiga de la meva mare està tancada, que no es juga cada dia a la botifarra al Cafè del Mig i que jo ja no vull ser Philip Marlowe, però pagaria tots els diners del món per tornar a sentir aquella por i aquella emoció que vaig tenir de jove quan per una notícia per la qual vaig cobrar 25 pessetes vaig rebre un anònim que deia:

“Malparit, te’n penediràs”.