Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La lògica alternativa de Mas

Com es finançaria un Estat que la comunitat internacional no reconeix perquè neix de forma il·legal?

Una declaració unilateral d'independència (DUI) a l'estil Kosovo és el que en última instància preveu el full de ruta que Mas va presentar dimarts passat, si bé l'endemà va filar encara més prim en la seva entrevista amb Josep Cuní (8TV) quan va apuntar el que podríem denominar una DUI en grau de temptativa. El concepte té la seva substància. Consisteix, bàsicament, en el següent:

1) La llista unitària independentista que proposa Mas obté en les properes eleccions majoria absoluta; 2) els vencedors converteixen les eleccions en un plebiscit sobre la independència, sense reparar en petiteses com que no és el mateix comptar vots que comptar escons; i 3) es comunica urbi et orbi la intenció de constituir un Estat català i s'inicien les negociacions formals per acordar les condicions per a la creació del nou Estat i la seva entrada immediata a la UE, l'ONU, l'OTAN, etcètera. Passem així del dret a l'autodeterminació al dret a determinar al nostre albir l'ordre mundial en 18 mesos. N'hi ha prou que la llista de Mas obtingui 68 dels 135 diputats del Parlament català. Així, per reformar l'Estatut, una decisió important, es necessiten 90 diputats, mentre que per proclamar la independència, que pel que sembla deu ser una decisió molt més lleugera, amb 68 n'hi ha prou.

Mas sosté que el seu full de ruta permet que fins i tot “gent que no està necessàriament a favor de la independència, fins que arribi aquest punt pugui continuar lluitant per fer que això (sic) pugui arribar”. Vaja, que —sense que quedi gaire clar què diantre és “això”— els catalans podem votar tranquil·lament a favor de la seva llista unitària que, si després vénen mal dades i la comunitat internacional no beneeix “això”, ens retractem en les eleccions següents i en paus. El que s'ha dit, una DUI en grau de temptativa.

A partir d'aquí, Mas amenaça que, si l'Estat espanyol no s'avé a negociar, el proclamat Estat català no assumirà la seva part proporcional del deute espanyol. I es queda tan ample. Però com es finançaria un Estat que la comunitat internacional no reconeix per haver declarat la seva independència unilateral d'un Estat com Espanya, membre de la Unió Europea i, per tant, compromès amb els principis de llibertat, democràcia, respecte dels drets humans i les llibertats fonamentals, així com de l'Estat de dret?

Als inversors no els agrada la inestabilitat, així que el fet de plantejar no pagar el deute resulta si més no inquietant

La pregunta és aquesta i en bona lògica no n'hi ha cap més, però deixem cautelarment a un costat la bona lògica i, endinsant-nos en la lògica alternativa de Mas, valorem la hipòtesi que el flamant Estat català acudeixi als mercats internacionals després de negar-se a assumir el seu propi deute (180.000 milions corresponents al pes de l'economia catalana a Espanya i el valor dels actius que té l'Estat a Catalunya, de 50.000 milions, als quals caldria afegir els 60.000 milions de deute de la Generalitat. En total, 290.000 milions, el 145% del PIB català).

Llavors, la pregunta seria: quins tipus d'interès hauria de pagar per finançar-se als mercats internacionals un Estat que neix d'una declaració d'independència il·legal i que, a més, es nega a assumir el seu deute? Com gairebé tothom sap, als inversors no els agrada la inestabilitat, per la qual cosa el sol fet de plantejar la possibilitat de no pagar el deute, és a dir, de no complir amb els compromisos adquirits, resulta si més no inquietant (i si no, pregunteu-ho als argentins com se'ls va posar el corralito i com ha anat el país des de llavors). Sobretot quan la construcció d'un nou Estat comportaria uns enormes costos de transició (hisenda, diplomàcia, defensa, seguretat, etcètera), lògicament molt superiors als derivats del mer manteniment d'un Estat preexistent, transició que de ben segur requeriria un finançament extern ingent. Per no parlar de l'anomenat “efecte frontera”, que els partidaris de la secessió s'obstinen a minimitzar limitant-se a constatar que “les fronteres han deixat d'existir”, però que a la pràctica continua operant fins i tot dins la UE, on efectivament les fronteres estatals han desaparegut.

No obstant això, qualsevol diria que continuen sent aquí. En cas contrari, com s'explica que sis dels 10 principals socis comercials de Catalunya siguin comunitats autònomes? O que Aragó sigui el principal soci comercial de Catalunya, per sobre de França? En vista d'aquestes estretes relacions comercials, cal, almenys, preguntar-se quin impacte produiria l'aixecament d'una frontera entre Espanya i una Catalunya independent que, a més, quedaria d'entrada fora de la UE.

Pot ser que Mas hagi decidit renunciar a la lògica basada en la realitat i ja només es guiï per la lògica alternativa del wishful thinking. Però, en tot cas, no està de més que recordi aquesta idea de Ferrater Mora: “A diferència de les lleis naturals i de manera semblant a les lleis convencionals dels jocs, les lleis lògiques poden no ser obeïdes. Però anàlogament a les lleis naturals, i a diferència de les lleis merament convencionals, les lleis lògiques s'imposen d'alguna manera, ja que són utilitzades en relació amb el coneixement de la realitat”.

Nacho Martín Blanco és periodista i politòleg.