Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

De quinze a un

Aquella Girona que va ser brillant aparador d'un PSC pletòric i proteic és avui el mirall trencat del seu enfonsament

El maig de 1983, les segones eleccions municipals després del franquisme van donar al PSC 15 regidors a la ciutat de Girona i, amb ells, una més que confortable majoria absoluta. De fet, el partit governava l'urbs des dels comicis inaugurals del 1979, però l'alcalde Joaquim Nadal havia necessitat durant el seu primer quadrienni el suport del PSUC. Després ja no. Des del 1983 Nadal va enfilar dues dècades —cinc mandats gairebé complets— de granítiques majories, amb una mitjana de 14 regidors sobre 25.

El cap de setmana passat, els set regidors que el PSC va obtenir a Girona el maig del 2011 —i que el van desplaçar a l'oposició després de 32 anys d'hegemonia— es van reduir a un. La regidora Glòria Plana ja havia abandonat la militància mesos enrere, per sumar-se a Avancem. Ara ho han fet l'última cap de llista, Pia Bosch, i els regidors Xavier Amores, Àngel Quintana, Amèlia Barbero i Quim Bonaventura, que s'incorporen a MES, el nou partit que aglutina bona part del socialisme sobiranista català. Així, doncs, al PSC de Miquel Iceta li queda al Consistori gironí una sola representant, la regidor Sílvia Paneque (número 6 el 2011), que exerceix també la primera secretaria local del partit i que n'és la futura alcaldable.

Aquella Girona que va ser, en les últimes dues dècades del segle XX, brillant aparador d'un PSC pletòric i proteic, és avui el mirall trencat del seu enfonsament. Sí, és clar que hi va intervenir, al principi del declivi, la usura natural de tants anys en el poder; i la dificultat d'omplir el buit deixat per l'anorreadora personalitat de Quim Nadal. Però, sobretot, és la mutació del marc ideològic-polític català, és l'eclosió sobiranista, cosa que ha provocat el col·lapse del PSC històric. A la ciutat de Girona, a les comarques de la seva demarcació, a les de Lleida, a les de Tarragona... a tota la Catalunya no metropolitana.

I fins i tot a la metropolitana. En un llibre aparegut a final d'aquest estiu (Estirant el fil. Quan el PSC va abandonar el catalanisme), qui va ser alcaldessa de Mollet del Vallès entre el 1987 i el 2003, Montserrat Tura, explica les seves successives decepcions davant el rumb del partit que va sorgir del 12è congrés, encapçalat per Pere Navarro. I, després de la reveladora experiència d'assistir a Mollet, el març d'aquest any, a un acte del PSC sobre la relació Catalunya-Espanya del qual van ser ponents Ramón Jáuregui i Joaquim Coll —sí, l'omnipresent portaveu de Societat Civil Catalana—, qui havia estat també consellera en els governs de Maragall i Montilla conclou que “el nou PSC és una escissió d'aquell ideari compartit que va guiar l'acció dels socialistes catalans durant gairebé quatre dècades”. Imagino que per això Montse Tura estava, diumenge passat, entre els fundadors del Moviment d'Esquerres (MES).

Miquel Iceta ha cridat a refer el partit. Però, amb quina estratègia, amb quin programa, per captar a quins segments de l'electorat?

Davant la cascada de baixes i l'atmosfera de naufragi, l'actual primer secretari, Miquel Iceta, ha cridat a “refer de dalt a baix” les bases i el projecte del partit. Encomiable propòsit, sens dubte. Però, amb quina estratègia, sobre quins fonaments programàtics, per captar a quins segments de l'electorat?

Recentment, el senador Carles Martí ha reclamat a Iceta que presenti una moció de censura contra Mas per forçar eleccions de les quals surti un govern d'"aliança progressista" a la Generalitat. Una moció de censura, tenint 18 diputats sobre 135? Un Govern de “la majoria progressista”, entre el PSC i qui més? Iniciativa, la CUP, potser Podem...? Perquè no sembla que Esquerra Republicana contempli avui un escenari com els del 2003 o el 2006... Miquel Iceta no és home d'aventures. Però em temo que, per reconstruir el projecte polític, tampoc no en tindrà prou amb repetir —amb més enginy i cintura que Pere Navarro, això està garantit— el mantra de la reforma federal de la Constitució. Una reforma que el PSOE de Pedro Sánchez aborda amb extrema cautela i sense cap pressa —aquí està, vigilant, Susana Díaz, i aquí esperen les procel·loses eleccions autonòmiques de maig—; una reforma que el PP ja ha menyspreat i ridiculitzat del dret i del revés.

Llavors? Els amics de les solucions simples diran: doncs que el PSC es converteixi en la federació catalana del PSOE i s'ha acabat. Però ni tan sols això no és tan senzill com sembla. No només pels escrúpols que una part dels quadres i militants encara al corrent de les quotes poguessin sentir. Sobretot, perquè l'electorat metropolità d'aquest hipotètic PSOE català ha estat adoctrinat al llarg de les últimes dues dècades en el rebuig visceral al PP (si no ho recordeu, pregunteu-ho a Pepe Zaragoza...), i l'eventual PSOE-PSC es convertiria en un company de trinxera del PP català. Això, mentre a l'horitzó polític espanyol guanya versemblança cada dia un escenari que seria letal a l'Hospitalet o Santa Coloma: el Govern de gran coalició entre PP i PSOE per salvar el règim del 1978 de la irrupció de Podem.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.