La guerra de Déu

“Moriran tots els primogènits d'Egipte, des del primogènit del faraó fins al de la serva que atén el molí (...) perquè sapigueu que el senyor distingeix entre egipcis i israelians” (Èxode, 11.5). És probable que la majoria de comentaris al voltant d'Exodus: dioses y reyes —acostament de Ridley Scott al relat bíblic del camí físic i moral d'alliberament del poble hebreu des de l'esclavitud a Egipte fins a l'arribada a la Terra Promesa— estiguin assentats en el caràcter de superproducció en tres dimensions, l'epopeia, l'aventura, el drama filial o la major o menor espectacularitat, salvant les distàncies dels temps, entre la seva escena de l'obertura de les aigües del mar Roig, d'objectius més realistes que màgics, i la creada per Cecil B. De Mille per a Els deu manaments (1956). No obstant això, el que més sorprèn de la pel·lícula és sens dubte el seu caràcter polític: l'accentuació, més que mai, de la mà de ferro de Déu, el seu caràcter de guia ferri de Moisès en el seu camí i que, malgrat la seva representació virginal, les seves accions i mandats continguin un caràcter tan revolucionari que limita perillosament amb la més fosca de les venjances.

En l'aspecte tècnic, Scott s'aplica en les preses zenitals imponents i imposa la seva experiència per conformar una obra cinematogràficament irreprotxable, en la línia d'alguns dels seus últims treballs, elegants en la forma però mai sorprenents i únics, com sí que ho van ser les seves primeres pel·lícules. En l'organigrama narratiu, a les deu plagues no li haguessin vingut gens malament ser només tres o quatre perquè, encara que comencen amb l'espectacular escena dels cocodrils, es fan més reiteratives que doloroses i al final amb prou feines queda temps per a un dels temes més interessants del relat: els dubtes del poble amb Moisès en la seva extenuant peregrinació, representades en l'episodi del vedell d'or, que amb prou feines dura 20 segons.

De manera que el més demolidor a Exodus, amb diferència, resulta ser el seu vessant polític, que obre la veda a múltiples interpretacions i paral·lelismes. Així, Déu, fins i tot representat per Scott i els seus guionistes com una criatura, és un personatge iracund i salvatge, d'un excés proper al fanatisme en els seus divins actes d'alliberament del poble hebreu; un Déu a qui ni tan sols li importen els danys col·laterals a l'innocent poble egipci aliè a la lluentor corrupta dels seus governants. Una actitud, en fi, extrapolable a variades situacions i actituds absolutament contemporànies d'un i altre extrems de l'arc geopolític i religiós de la zona.