Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA | MAGIA A LA LUZ DE LA LUNA

Encanteri d’amor

Woody Allen sembla entregat a l'estimulant tasca de desmuntar-se a si mateix

Emma Stone i Colin Firth a 'Magia a la luz de la luna'.
Emma Stone i Colin Firth a 'Magia a la luz de la luna'.

Conocerás al hombre de tus sueños (2010), Woody Allen va construir un ambiciós mosaic de l'autoengany utilitzant com a centre del relat un matrimoni madur en crisi, els membres del qual sucumbien, respectivament, a la seducció de dues mentides de provada eficàcia com a bàlsam espiritual: l'amor intergeneracional i l'esoterisme.

Magia a la luz de la luna proposa un joc diferent a partir d'un substrat temàtic molt proper al d'aquest treball: el marc genèric és, aquí, una comèdia romàntica servida com si fos la desacceleració malenconiosa d'una screwball comedy. Les dues posicions en conflicte són una afectada i agressiva racionalitat, encarnada en un mag que, a la manera de Harry Houdini, ha decidit emprendre la seva croada personal contra xerraires i engalipadors en nom del més enllà, i una efervescent (i només suposada) irracionalitat cenyida en la joventut, i la mirada radiant d'una jove vident en estratègic procés de seducció d'un nen de casa bona.

MAGIA A LA LUZ DE LA LUNA

Direcció: Woody Allen.

Intèrprets: Colin Firth, Emma Stone, Marcia Gay Harden, Simon McBurney, Catherine McCormack, Eileen Atkins, Hamish Linklater.

Gènere: comèdia. EUA, 2014.

Durada: 97 minuts.

En l'últim tram de la seva carrera, Woody Allen sembla entregat a l'estimulant labor de desmuntar-se a si mateix, de tornar sobre vells temes i obsessions, reformular-los no a la recerca de dir l'última paraula sobre el que és particular o obtenir l'obra definitiva —aquesta fase en la seva trajectòria és el terreny d'imperfectes, parcials, però mai menyspreables obres menors—, sinó de proposar un nou matís o, simplement, un joc nou.

Magia a la luz de la luna no només convida a recordar fins a quin punt han estat recurrents en la seva filmografia les escenes de màgia o les irrupcions sobrenaturals, sinó que revela una cosa important sobre aquesta insistència temàtica: per Allen, el que és sobrenatural és una mentida necessària, un placebo per pal·liar aquest silenci de Déu que el seu cinema mai no ha contemplat de manera tràgica. El que és sobrenatural és només el miratge que anticipa aquella força de la irracionalitat que és, en definitiva, l'única cosa que pot convertir tota vida en una cosa imprevisible, única i inoblidable: l'amor.

A Magia a la luz de la luna li sobren molts diàlegs expositius i un bon nombre de reiteracions. A la pel·lícula se li hagués posat més bé la lleugeresa i la precisió, però en la seva encantadora modèstia s'intueix la manera platònica de la comèdia vigorosa i perdurable que podria haver estat. Per descomptat, Allen mai és obvi i, molt més enllà d'un mecànic idil·li entre contraris, la seva pel·lícula proposa un discurs tan lúcid com el que Medianoche en París (2011) va formular a partir dels paranys de la nostàlgia.