Selecciona Edició
Connecta’t

Sales i Dostoievski, buscant la fe

Apareix una edició revisada de la traducció d'‘Els germans Karamàzov’ feta per Joan Sales

Fotograma de la pel·lícula 'Els germans Karamàzov'
Fotograma de la pel·lícula 'Els germans Karamàzov'

Convençut que la pregunta d'on venim i cap a on anem? i la seva germana, què és el bé i què és el mal?, se les formula tothom, fins al més descregut dels lectors, i persuadit que no és tan important conèixer una llengua com que el traductor s'identifiqui amb l'esperit i l'estil de l'obra, Joan Sales va decidir afrontar entre el 1959 i el 1961 la traducció al català d'Els germans Karamàzov, un dels títols sense parió de Fiodor Dostoievski i al qual el pare d'Incerta glòria qualificava d'“obra màxima de la novel·la cristiana universal”. La versió, no exempta d'alguna controvèrsia tant en el vessant literari com en l'ideològic, reapareix, amb revisió d'Arnau Barios, en el segell que Sales va crear i que la seva néta Maria Bohigas dirigeix avui, Club Editor.

Els germans Karamàzov (1880), amb aquests tres germans tan diferents i el seu germanastre, tots sota el jou del determinant pare, del qual també penja l'amant, tots i tot en una atmosfera de dubtes ètics, religiosos i metafísics angoixants, és un desafiament: per alguna cosa l'última obra de Dostoievski és també, malgrat la seva importància, l'última de l'autor rus que s'ha traduït sempre en totes la llengües. El repte no va ser atzarós. Sales va anar a buscar el cos a cos. D'entrada es va encarregar la traducció, malgrat que a la nota dels editors catalans que obria el volum (i que es manté ara) es deia que El Club dels Novel·listes (col·lecció que el mateix Sales havia fundat amb Xavier Benguerel el 1955) era qui l'hi havia sol·licitat.

El moment és molt especial per a Sales: té 50 anys, “falta poc perquè la seva única filla marxi a França per no tornar”; fa poc més d'una dècada que ha tornat de l'exili i “Espanya no sembla moure's ni un mil·límetre” sota el plom de la dictadura; a més Incerta glòria (1956) ha tingut “un impacte ambivalent a Catalunya”, fixa Bohigas. En aquest brou de cultiu, Sales està treballant la versió francesa de la seva pròpia novel·la, cosa que li permet reescriure-la i ampliar-la sense pensar en la censura. Té, doncs, frescos els ponts amb l'obra de Dostoievski, perquè n'hi ha. “Sales i Dostoievski comparteixen la fe i el dubte: la fe com a únic refugi; el dubte com a fonament de tota vida espiritual i intel·lectual. Tots dos vénen a preguntar-se: què passa quan, malgrat ser conscients del màxim sofriment, això no destrueix la fe?; De quina fe parlem, llavors?... És el dubte com a motor de la fe, la fe com a últim refugi encara que no ens protegeixi de res… I això és a les dues novel·les”, sosté l'editora.

“L'únic escriptor català que podia traduir aquest Dostoievski és Sales”, manté Barios, fixant-se ja en aspectes tècnics. Així, “tots dos descriuen els seus personatges a través del diàlegs, posant-los als peus de l'abisme, de la maldat i l'absurd i fa que un acorrali l'altre contra les cordes, que en part es deixa torturar: això passa entre Ivan i Alioixa com passa a Incerta glòria entre Soleràs i Cruells”. El traductor català i professor de castellà a Moscou també apunta a “la desaparició de la coma en Sales per donar-li més fluïdesa”, recurs semblant al que empra Dostoievski, així com la seva famosa polifonia que en Sales també passa per la convivència de personatges en registre molt diferents, les novel·les de tots dos són com un òrgan”.

Els personatges de Dostoievski diuen paraulotes o parlen de manera contundent; el diàleg és important i Sales ho conserva

El traductor també destaca l'estratagema de tots dos de la repetició de paraules, que transmet cadència musical a la frase i coherència entre personatges i circumstàncies. Bohigas afegeix una debilitat de tots dos per les dones de la mala vida i pels borratxos (“el meu avi deia que faltaven borratxos en la literatura catalana”), potser una conseqüència de la seva “tendresa sense límits” pel que tots dos anomenaven “els sensuals, els qui, per passió, cremen massa de pressa a la vida”.

Per aquesta edició, Barios ha retocat els criteris de transliteració dels noms russos, que Sales va adoptar del gran traductor que va ser Andreu Nin. Una altra intervenció menor ha estat localitzar errors de comprensió que plasmava la versió francesa amb la qual bàsicament va treballar Sales com a traducció-pont. L'escriptor català es va basar en la translació que el 1923 van dur a terme Henri Mongault i Marc Laval, així com la que el 1959 va fer per al castellà Rafael Cansinos Assens. De la primera s'arrossegava una dotzena d'errors de comprensió que Sales, òbviament, va reproduir sense saber-ho. Són casos com la similitud entre color (tsvet) i llum (svet), que pintava de dos colors una habitació que en realitat tenia dues entrades de llum. O el d'un personatge que semblava que en un episodi “s'apoderava del seu esperit” (“zakhvàtivaiet dukh”), quan en realitat era un molt més simple i físic “li talla la respiració”.

Sales i Dostoievski, buscant la fe

Una cosa més seriosa ha estat l'intent de Barios de “restaurar l'aspecte més salvatge i aspre de l'original que la versió francesa va passar pel sedàs del seu estil”, la qual cosa va provocar que s'anessin eliminant o canviant a partir de sinònims algunes redundàncies buscades. “Els personatges de Dostoievski diuen paraulotes o parlen de manera contundent; són molt col·loquials: el diàleg és important i Sales ho conserva”, manté Barios, que ha reintroduït les repeticions, retorns d'incisos que Sales no va poder veure perquè la traducció francesa ja els havia suprimit o diminutius que havien desaparegut. La traducció-pont, doncs, va anar batejant al llarg de l'obra amb noms de bestioles diferents (xinxa, centpeus verinós…) les passions desbocades dels protagonistes que als ulls de Dostoievski no només animalitzen sinó que converteixen els homes en insectes. En la versió actual catalana cada vegada que això succeeix l'ésser humà és només una “xinxa”.

Tant Bohigas com Barios es mostren sorpresos, no obstant això, per la “intuïció literària” de Sales, que el va portar a crear les seves pròpies ressonàncies (extravagant, trinxeraire) i a córrer el risc de recrear alguna situació. Així, per evitar que l'escena final de la novel·la adopti un aire de “colònia infantil d'estiu” (segons Barios), Sales rebaixa l'exaltació fent que Alioixa (el més espiritual dels tres germans) lamenti la “cursileria” del moment, un perdó que no és a l'original rus. “És un invent i una traïció, sí, però a mi em sembla brillant i fa que tota l'escena i la novel·la guanyi”, defensa Barios.

També editora i traductor treuen ferro a algunes pinzellades amb les quals Sales intenta diluir aspectes ideològics de l'obra i filtrar les seves pròpies creences, com l'animadversió de Dostoievski cap als jesuïtes o els dubtes en el tracte de senyora o senyoreta a l'amant del patriarca Karamàzov (ara ja “senyora” sempre). Sales, potser més ortodox, sobretot va resoldre aquests greuges en el cos de les notes, 177 en la primera traducció: 52 eren de Mongault, 13 de Cansinos Assens i només 16 de seves. S'han mantingut gairebé totes i, especialment, les de Sales, que les va fer amb l'ajuda de l'eslavista August Vidal, de la mateixa manera que quan l'escriptor va traduir una altra novel·la cabdal de la literatura cristiana, El Crist de nou crucificat, del grec Nicos Kazantzakis, va tenir el suport de l'helenista Carles Riba. “Tota la novel·la que li interessava era cristiana: fins i tot a Madame Bovary, que també va traduir, veia la redempció”, comenta Bohigas.

“Tots som culpables o tots som responsables tant dels nostres actes com dels actes dels altres”, creu que és el missatge d'aquesta novel·la el catedràtic de la Universitat de Barcelona i traductor del rus Ricardo Sant Vicent, com escriu a l'epíleg d'un llibre de gairebé 1.000 pàgines, que Barios tanca: “Els germans Karamàzov en traducció de Sales tenen la fúria de l'original”. Clàssic, doncs, doblement actual.

MÉS INFORMACIÓ