Selecciona Edició
Connecta’t

Lluís Homar a la muntanya russa

Verdader 'tour de force' de l'actor a 'Terra Baixa', on interpreta els quatre protagonistes

Lluís Homar, a l'obra 'Terra Baixa'.
Lluís Homar, a l'obra 'Terra Baixa'.

No sé si Terra Baixa,d’Àngel Guimerà, és “l'obra més representativa i universal del teatre català”, com va dir Fabià Puigserver, però per descomptat és la més representada. Curiosament, es va estrenar abans en castellà: el 1896, al Teatro Español, per la companyia de María Guerrero i amb traducció d’Echegaray. L'any següent es va representar en el seu idioma original, al Romea, i el protagonista, el magnífic Enric Borràs, va celebrar el 1908 les mil funcions. Va ser traduïda a incomptables llengües (inclòs l'esperanto), es va muntar tres vegades a Broadway, entre 1903 i 1936, amb el títol de Martha of the Lowlands,i va ser duta al cinema dues vegades i després convertida en òpera.

Terra Baixa, poderós melodrama rural de passions extremes, funcionarà sempre perquè l'innocent pastor Manelic és un gran animal dramàtic, i perquè en Sebastià i la Marta, que completen el triangle fatal, no són el tòpic amo feudal i el seu dret de cuixa: s'estimen, i això complica bastant la situació. Lluís Homar va encapçalar el muntatge de Puigserver el 1990 i ara ha tirat pel dret (amb samarra inclosa) per complir un antic anhel: interpretar, déu n'hi do, en Manelic, la Marta, en Sebastià i la nena Nuri, els quatre protagonistes. Pau Miró dirigeix el tour de force i signa també, mà a mà amb l'actor, una versió que redueix el text a poc més d'una hora condensant les seves línies mestres.

Després de la seva estrena al Temporada Alta, amb producció del festival, on va rebre un acolliment esplèndid, està omplint el Borràs barceloní.

No em resulta fàcil escriure una crítica d'aquesta Terra baixa perquè sovint vaig tenir la sensació de trobar-me en una mena de muntanya russa, amb cims alts i descensos inesperats, o sota els efectes d'aquestes dutxes escoceses que alternen calor i fred. L'escenografia de Lluc Castells recorda, d'entrada, un encreuament entre laboratori i estança onírica, amb parets blanques i cortina de gasa al fons. A un costat, un mirall i una cadira; a l'altre, penjat en una funda de plàstic, el vestit de núvia de la Marta. Entra l'actor, somriu al públic i, a l'instant, sense impostacions (aquí no hi ha “veus rares”, i s'agraeix) és la Nuri, la nena que adora la Marta i en Manelic, i no comprèn com el que ha de ser una font de felicitat, les noces de tots dos, concertades per l'amo Sebastià, els enfonsa en la tristesa i els canvia el caràcter. No gaire més tard, en una escena molt arriscada, però resolta amb misteri i bellesa, Homar acaricia el vestit de núvia i se’l posa uns instants per convertir-se en la Marta; uns minuts després, els ulls com trepants, serà l'amenaçador Sebastià exposant-li les seves raons per casar-la amb el pastor.

La temperatura puja quan aparta la cortina i torna a entrar com a Manelic per evocar la visió somiada de Marta (“era una bruixa o la Mare de Déu?”), i commou plenament a la nit de noces: parla al vestit, li ofereix a la seva esposa la bosseta amb 23 duros, tot el seu capital, i li explica la mort del seu primer llop. Homar és un gran narrador: em va fer pensar en aquella Fedra dirigida per Ollé en la qual es posava el públic a la butxaca fent de Teràmenes, relatant la mort d’Hipòlit amb la força tranquil·la dels vells narradors de llegendes que Peter Brook va trobar a l’Àfrica. També és fantàstica l'escena en la qual la Marta recorda la seva infància, demanant amb la seva mare, i la mort d'aquesta, i el sobtat dolor del seu pare adoptiu, amb el qual es llança a recórrer els camins: l’escolto i veig els personatges de Guimerà com dos oakies d’Steinbeck, com Richard Gere i Brooke Adams a Días del cielo. És un passatge d’alta volada, molt emotiu i alhora molt controlat. Després d'una bella cançó de Silvia Pérez Cruz, arriba el fred de la trobada al molí amb la petita Nuri, quan en Manelic li diu “la Marta no plora, està rient”: tinc una mica la sensació de veure un gran actor passant text en un assaig general, reservant-se l'envestida per a l'estrena. Un altre davallada és l'acarament entre en Manelic i la Marta, cadascun a un extrem de la taula. Aquí no aconsegueixo “veure” la Marta. No és que Homar corri d'un costat a l’altre per mantenir la il·lusió de diàleg (és massa intel·ligent per a això), però els canvis de posició fan que el moment es torni artificial. Tampoc m'acaba de funcionar l'escena de “mata'm, Manelic!”, malgrat una idea conceptual notable: la sang del braç que vincula els amants.

Seria una mica feixuc anar enumerant els alts i baixos de la posada en escena, que s'alternen en la part final, des que cau la cortina blanca i apareix una paret de fulles, emblema de la terra alta, així que citaré solament alguns exemples. Hi ha voltatge quan en Sebastià confessa la seva passió fatal davant la porta tancada de la Marta, i quan la Nuri, des del lateral dret, li proposa el seu pla de fugida, però era molt difícil de resoldre, per raons òbvies, l'enfrontament entre en Manelic i en Sebastià, el xai i el llop. I, a la meva manera de veure (o de sentir) no es resol. Homar i Miró han concebut una mutació molt imaginativa, molt simple; una imatge poderosa, gairebé vampiresca, però que, ai, tampoc em sacseja com esperava. Si li poso pegues és perquè jo vaig veure Homar transfigurar-se en cavaller medieval als peus de Hirst / Pou a Terra de ningú, de Pinter, a les ordres d’Albertí: comprendran que esperés un vol semblant. Aquest espectacle té originalitat, claredat expositiva, força, risc, evidentíssim talent d’actors i de direcció, però hauria volgut sentir més emoció. Rememorant la nit, no puc evitar pensar que Homar i Miró potser tenien una certa por al melodrama. I Terra Baixa és un melodrama com una casa, victorianíssim: és com si King Vidor, per temor a l'excés, hagués decidit rodar Duel al sol a la manera bressoniana. Naturalment, pot ser que m'equivoqui, perquè la funció que vaig veure va acabar amb el públic aplaudint dempeus.

També he vist, al TNC, El somni d’una nit d’estiu, imaginativa, bella, malenconiosa posada en escena del clàssic de Shakespeare a càrrec de Joan Ollé, en una fantàstica versió de Joan Sellent. Gran repartiment d’actors notables, dels quals en destaco Xicu Masó, Lluís Marco, Claudia Benito, Joan Anguera i la revelació (per a mi) de Pau Vinyals en el paper de Puck, que em va recordar un Juanjo Puigcorbé adolescent. De seguida us ho explico.

Terra Baixa. Direcció: Pau Miró. Intèrpret: Lluís Homar. Teatre Borràs. Plaça d’Urquinaona, 9. Barcelona. Fins al 14 de desembre.