_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

La ‘barcelonitat’

No passa dia que no tinguem un funeral o altre, però no descarteu que siguin els enterradors els qui morin

La primera vegada que vaig venir tot sol a Barcelona va ser l'agost del 1987. Tenia quinze anys i vaig passar una setmana allotjat a l'hostal Marítima, el més barat que vaig trobar, ple de putes i camells. Vaig tenir sort, el propietari va veure que al meu DNI hi posava Francisco José i li vaig dir que el meu tercer nom, que no hi apareix, és Benito. Ja, sí, en fi, a mi també em faria gràcia, però quina millor carta de presentació per a l'amo d'una pensió que tenia penjats els retrats del Caudillo, José Antonio i Mussolini.

Quina setmana! Vaig visitar museus, vaig anar als Encants i a les llibreries de vell i la meva sorpresa va ser majúscula quan vaig arribar a Gràcia i vaig veure que acabaven de decorar els carrers. Etcètera. Barcelona era una festa, sí, però més que Barcelona, la festa era jo, que tenia quinze anys i era immune als juraments de l'amo, que repetia el que haureu sentit milers de vegades: que aquesta Barcelona era una porqueria i que la bona era la de feia vint anys. Va ser la primera vegada que ho vaig sentir i des de llavors, fins avui.

Vaig arribar per quedar-me a Barcelona l'octubre del 1991. La ciutat i jo estàvem cap per avall. Vaig ser molt feliç, però no patiu, no us parlaré de la meva Barcelona meravellosa. Mirar-se el melic s'aguanta als dinou, però a partir dels quaranta hi ha melics més atractius que el propi.

Les ciutats barregen temps de decadència i creixement, per això sona tan buida l'apel·lació a la decadència de Barcelona

Hi ha Barcelones mítiques per a tots els gustos, la dels anys deu, vint i trenta, la dels seixanta i setanta. N'hi ha, com el propietari de la pensió, que troben meravellosa la Barcelona del franquisme, que era un luxe d'intel·lectualitat i obertura. Ja. D'altres, la de fa vint anys o l'arxiu de cortesia del Quixot, cadascú troba la seva excusa per injuriar un present que no van imaginar així fa vint anys. Tan importants com havien estat ells.

Tenim alguns metres de llibres a les prestatgeries sobre què ha passat a Barcelona i moltíssims quilòmetres de carrer. I no, no estem per tirar coets, però quan els nostres pensadors es queixen de la situació de Nou Barris i l'assenyalen com un símptoma inequívoc de decadència, em temo que no van passejar pels seus carrers fa deu, vint o trenta anys. De fet, els qui més afectadament es queixen de l'ocàs de la ciutat són, en moltes ocasions, els qui menys la coneixen. Canyelles, la Bordeta, carrer Bolívia? Eh? On? Què?

És cert, la distància entre els símbols del turisme al centre de la ciutat i la situació econòmica en alguns barris supera la ironia i fins i tot el sarcasme per arribar a l'escarni, per calibrar possibles conseqüències n'hi ha prou amb recordar Can Vies. Però tot això, d'on ve? Quan van començar a posar-se les bases d'aquest tipus de desenvolupament? En els temps de la primera moda Gaudí a finals dels vuitanta? Després dels Jocs Olímpics? Ha estat el mateix esdevenir de la relació de la ciutat amb el món? I ha estat tot negatiu?

Les ciutats barregen temps de decadència i creixement que, a més, no solen afectar els mateixos grups socials, per això sona tan buida l'apel·lació a la decadència de Barcelona. Una cosa és assenyalar problemes i l'altra descriure la ciutat com un desastre només quan i en allò que ens interessa.

El ciutadanisme dels vuitanta, que va intentar oposar la barcelonitat a la catalanitat, té alguna responsabilitat en els canvis a pitjor de la ciutat? Ara es lamenten dels aparadors d'algunes botigues de renda antiga, que es tornen clònics. No van estar apostant pel cosmopolitisme? De què es queixen? No van callar quan es va produir la brillant idea de el Fòrum de las Cultures, de tan trist record?

El turisme va i ve, però qui dotava Barcelona de cert contingut, a més d'Espanya i el món, era Catalunya. Què hagués estat de Barcelona sense Catalunya? Marsella? València? Gènova? És clar, és clar, les comarques feien mala olor. El monopoli del sofriment se'l quedava el Besòs i el Berguedà era terra incògnita. Una Barcelona “absolutament cosmopolita, perfectament espanyola”, recorda Félix de Azúa, per descriure una Barcelona-Catalunya nacionalista que mira els espanyols com a “lletjos, baixos, amb espardenyes i boina”, i amb els qui els barcelonins no volen barrejar-se. Jo crec que clava el retrat de l'aristocràcia cultural barcelonina quan veu que perd el control del seu feu, que Déu n'hi do quina tabarra els claven les comarques.

No sé si Barcelona està en decadència, qui ho sap. Però si aquestes són les raons que s'addueixen, del turisme al nacionalisme, diria que gaudeix d'una salut de ferro. Dolenta, com totes les ciutats, però de ferro. Una altra cosa és la barcelonitat, que no mor però que avorreix i és que quan es descriu l'apocalipsi durant tres dècades, fins i tot l'apocalipsi cansa. Mentre uns diuen que Barcelona s'acaba, altres s'acomiaden de la cultura, l'assaig, la novel·la, el periodisme, la universitat o la política. No passa dia que no tinguem un funeral o un altre, però no descarteu que siguin els enterradors els qui morin.

No em feu gaire cas, però jo mai no l'havia vist tan viva, ni quan sortia de l'hostal Marítima.

Francesc Serés és escriptor.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_