Selecciona Edició
Connecta’t
CARTES A AMICS CATALANS

La difícil ‘conllevancia’

Així com es va propugnar la separació de la religió i l'Estat, s'hauria de propugnar la separació de la nació i l'Estat

Estimat JV,

Ja he llegit la conferència que vas fer a Madrid fa uns mesos.

Ets bastant persuasiu en argumentar que, com que totes les altres alternatives (recentralització constitucional, federalisme…) són políticament inviables, ateses les opinions públiques existents, la “conllevancia” és l'única previsió possible que seria més o menys pacífica. M'ha agradat la definició de la conllevancia: "una incomoditat crònica, recíproca i insoluble", i també l'alarma de la "progressiva erosió de la inviabilitat" de la fórmula.

A vegades em sembla que Catalunya és encara més lluny d’Europa que la major part d’Espanya

Al final, deies (fa sis mesos) que una consulta ajudaria a trobar una sortida a la tensió actual. Però ara ja s'ha fet una mena de cosa així i es faran unes eleccions que alguns pretendran que també siguin una mena de cosa així..., però no veig que la tensió baixi, al contrari.

Per mi, el més important és el que al·ludeixes a l'últim paràgraf: el "derrumbe" europeu, que jo anomeno una reestructuració de l'espai europeu. Recordo sempre una expressió que vas dir en un acte públic, deu fer fa vint anys, que Catalunya és un país perifèric d'un Estat perifèric d'un continent perifèric. De fet, darrerament em sembla que ja no és gaire clar que Catalunya sigui "més a prop" d'Europa que la resta d'Espanya; la geografia ja no compta tant com abans (malgrat les manies de l’amic Enric Juliana), com a conseqüència dels canvis tecnològics, i a vegades em sembla que Catalunya és encara més lluny d'Europa que la major part d'Espanya, ja que hi augmenten les opinions contra l'euro, "l'austeritat" de la UE, l'OTAN... Al revés que a Escòcia, per exemple.

Parlant d'ideals, m'agrada la proposta que, així com es va propugnar en el seu moment la separació de la religió i l'Estat, s'hauria de propugnar la separació de la nació i l'Estat; és a dir, declarar el sentiment nacional, com el religiós, una cosa privada, i discutir només les fórmules institucionals per a la conllevancia. Vaig estar mirant fa poc les constitucions dels Estats europeus i, de fet, la sobirania nacional (ni la sobirania de cap tipus) no és esmentada ni un sol cop, evidentment, com sabem, a la constitució dels Estats Units, però tampoc a la compilació constitucional del Regne Unit ni a les constitucions d'Alemanya, Àustria, Bèlgica, Holanda, Suècia, Noruega, Dinamarca, o sigui, els països ideals, ni tan sols en la d'Itàlia. Als altres països, la majoria dels quals són democràcies més recents, s'esmenta la "sobirania popular" com a sinònim de democràcia. Espanya és l'únic país europeu en què la constitució no només consagra la sobirania nacional, sinó que se'n fan garants les Forces Armades!

Un altre ideal seria la proposta recent de Carles Casajuana: separació de l'Estat i els partits polítics. El "derrumbe" europeu hi pot ajudar.

Ben cordialment,

Josep M. Colomer és professor d’Economia Política a la Universitat de Georgetown, a Washington. Acaba de publicar el llibre How Global Institutions Rule the World (Palgrave-Macmillan), que sortirà aviat en castellà amb el títol El gobierno mundial de los expertos (Anagrama).