Selecciona Edició
Connecta’t
GEMMA SENDRA | Directora de la Fundació Catalunya Cultura

“La cultura ha perdut valor i reconeixement social”

L'experta cultural diu que la crisi ha provocat una actitud conservadora en les institucions

Gemma Sendra, directora de la Fundació Catalunya Cultura. Ampliar foto
Gemma Sendra, directora de la Fundació Catalunya Cultura.

Fa 30 anys que maquina projectes culturals a Barcelona, Catalunya i també a Madrid. Gemma Sendra (Barcelona, 1960) és un nom que sempre surt a les travesses cada vegada que es produeix un buit en equipaments culturals importants. Ha estat gerent del Macba i del Liceu, i va ser directora del Recinte Històric de Sant Pau i una de les impulsores del pla estratègic del Museo Reina Sofía. Va ocupar la secretaria general del Departament de Cultura de la Generalitat en l’època del tripartit, primer amb Caterina Mieras i després amb Ferran Mascarell, que manté en ella una confiança a prova de (els seus) canvis polítics. Ara torna a confiar-hi —també és membre del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA)— per dirigir la Fundació Catalunya Cultura.

Pregunta. Quin és l’objectiu de la Fundació?

Resposta. Tenim la clara percepció que el pressupost de cultura baixa any rere any. Ara estem en el 0,2%. Les prioritats del Govern són tota l’àrea de benestar social, educació i salut. Sembla bastant evident que s’ha de fer alguna cosa i buscar una cultura col·laborativa.

P. I què és una cultura col·laborativa?

S’han de crear les

condicions perquè les

iniciatives culturals

tinguin finançament

R. La cultura col·laborativa que demanem no és només d’institucions i d’administracions en què cadascú fa la seva. Hem d’entrar en un espai de compartir projectes, espais, i l’empresa ha de jugar a això. La fundació es crea perquè sigui un instrument que pugui permetre a les empreses formar lobby, per reclamar la llei de mecenatge i preparar-la per desenvolupar-la dins de Catalunya. I si d’aquí un any i mig Catalunya és independent, doncs que tingui la seva llei de mecenatge.

P. És una estructura d’Estat?

R. Sí, es podria considerar així. És una eina que pretén posar en valor la cultura en un nou Estat en el qual les empreses s’impliquin més per crear més oportunitats culturals. A Europa es treballa en lleis de mecenatge serioses, i a Catalunya el teixit empresarial sempre ha estat al voltant de la cultura, tot i que no té els avantatges fiscals de França, per exemple, que desgraven un 65% davant d’un 15% a Espanya. A més, estem en un moment de debat d’Estat propi del futur del país.

P. A quin tipus de projectes culturals donarà suport a la Fundació?

R. L’objectiu principal són els espais de creativitat, innovació i tecnologia, que són àmbits en què el mecenatge és més complicat. La Fundació i les vuit empreses —Havas Media Group, Fluidra, Fundació Banc Sabadell, Gramona, Grup Damm, Grup Planeta, Hewlett Packard i Fundació Lluís Bassat— que de moment la constitueixen no neixen per suplir el mecenes que està al Liceu o al Palau. El nostre objectiu és crear un espai de trobada i vèncer les desconfiances.

De 8 a 20 empreses

La Fundació Catalunya Cultura està integrada de moment per vuit empreses, i cadascuna d’elles hi ha posat 10.000 euros. “El nostre objectiu és que, al llarg del 2015, arribem a la vintena, especialment en el camp de la tecnologia i la comunicació aplicades a l’art, que és un dels camps que cal desenvolupar. Ens hem proposat arribar als 800.000 euros el 2016 i aprofitar bé les connexions internacionals que ja tenim”.

“M’agrada pensar i impulsar els projectes. Fins que funcionen, i després passo a una altra cosa. Crec que això és el que vaig fer amb el que avui anomenaríem les estructures de ciutat, el pla de les biblioteques i el de centres cívics de Barcelona a la dècada dels vuitanta i noranta. També va passar el mateix amb el Macba i el recinte de Sant Pau, i ara estic amb el projecte que em va encarregar la Fira per a l’anella d’equipaments culturals de Montjuïc”.

P. Per part de qui?

R. De tothom. Des de la cultura no hi ha la percepció positiva que les empreses col·laborin. Potser per la sensació, insisteixo en sensació, que si una empresa col·labora amb la cultura és per influir en els seus continguts o bé utilitzar la seva imatge. I el sector empresarial tampoc se’n refia, perquè creu que el sector cultural està mal gestionat, que no té la consciència d’utilitzar bé els diners. A més, la cultura ha perdut reconeixement i valor social. L’atenció s’ha anat desplaçant cap a l’àmbit social.

P. Per la crisi econòmica, o hi ha alguna cosa més?

R. Pot ser. Però, per exemple, els temes de medi ambient tenen més reconeixement que els culturals. La cultura no ha sabut crear cohesió social. La crisi ha provocat una actitud conservadora a nivell de programació artística. Anem cap enrere, i això és perillós. És contradictori, a més, perquè tenim escoles de molta qualitat, com ara l’Escac o l’Esmuc. I no obstant això, els artistes se’n van. Cal crear les condicions perquè tinguin finançament.

P. La cultura s’ha instrumentalitzat políticament?

R. Pot ser. Per descomptat, no ha concitat esforços com la ciència, un camp en el qual, en 10 anys, hem passat a ser referents. La ciència ha aconseguit que la societat en tingui una percepció positiva. En la cultura més aviat va cadascú a la seva.

P. Què vol dir, que cadascú va a la seva?

R. No es poden pensar les coses només per a l’autoconsum, i que cada institució o equipament es limiti estrictament a les seves coses. En un moment de crisi, les institucions haurien d’estar fusionant les seves estructures, el MNAC i la Fundació Miró, o el Macba i el CCCB, per exemple. La mirada ha de ser amb qui puc col·laborar, i no com m’he de diferenciar. Per això hi ha tantes coses que es dupliquen, com ara temes de formació i captació de mecenatge. No hi ha espais comuns, cadascú té les seves auditories, les seves bases de dades. En un moment com aquest, en què tot hauria de ser més fluid, no es comparteixen ni els guàrdies de seguretat.