Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

L’Estat imaginari

A Catalunya, més que en un Estat de dret estem en un Estat imaginari

A Catalunya estem travessant una època de moltes emocions. Amb freqüència em pregunten: “Què passarà?” Se suposa que els qui escrivim als mitjans tenim més informació que el ciutadà del carrer i podem opinar amb un criteri més ben fonamentat. En els últims temps, que ja es comencen a mesurar per anys, acostumo a respondre: “No sé el què passarà, és més, no en tinc ni idea, últimament he deixat d'entendre la política catalana, una política que no es mou per raons sinó per emocions. No sóc psiquiatre”.

Ramón de España va publicar l'any passat El manicomio catalán i fa unes setmanes El derecho a delirar, amb enfocaments de ciència política adequats per al seu objecte d'estudi. Llibres indispensables. Potser ell sabrà desxifrar el futur. A mi, un antiquat racionalista, m'és més difícil. Perquè, efectivament, penetrar en el món dels sentiments i les emocions no és una tasca senzilla. Però en aquest món estem els catalans des de fa molts anys, ara potser de manera més aguda.

Com bé sabeu, l'eslògan la imaginació al poder va ser el més conegut dels molts que es van inventar en aquells emocionants dies de maig del París del 1968. El general De Gaulle es va entrevistar amb el general Massu, antic torturador a Algèria que anava al capdavant de les tropes franceses estacionades a Alemanya, i –permeteu-me el canvi de tema– “es va acabar la diversió, va arribar el comandant i va manar cessar”. Es va acabar el Maig del 68, la revolució dels estudiants.

Als primers sis mesos d’aquest any, a Madrid s’han invertit 1.403 milions i a Catalunya, 235. Madrid ens roba… inversions?

Aquí, afortunadament, no hi ha generals torturadors a qui consultar, ni tan sols, de moment, hi ha comandants que manin cessar. Però la frase agafa sentit a Catalunya, la imaginació està al poder: més que en un Estat de dret estem en un Estat imaginari. Primer, una majoria del Parlament de Catalunya va decidir que érem un poble sobirà, després el president de la Generalitat va convocar un referèndum d'autodeterminació sense garanties democràtiques, dies més tard va impulsar un estrany “procés de participació política” que s'assemblava dissimuladament al referèndum anterior.

Ara el mateix imaginatiu president proposa que s'uneixin tots els partits independentistes en una llista electoral única composta per membres d'aquests partits i de la societat civil –aquest concepte d'un sol ús– per proclamar d'aquí a 18 mesos la independència de Catalunya.

La imaginació al poder es queda curta a Catalunya, fins i tot l'eslògan més poètic del maig parisenc, aquell que diu sota les llambordes, platja, és més veritat que tot el que proposa Artur Mas. I, malgrat això, l'establishment català el té per un home prudent, responsable i preparat. La setmana passada Josep Cuní el va entrevistar a la televisió i en començar es va produir el següent diàleg: “Bé, el 9 de novembre va ser un èxit…”, va dir Cuní. “Sí, va ser un gran èxit…”, li va contestar Mas. Tots dos semblaven convençuts i satisfets dels resultats. Malgrat tot, les dades, els nombres, indiquen el contrari.

En un moment en què tots els partidaris de la independència –a més de molts altres– van acudir a les urnes, només un terç es van mostrar partidaris de la independència. Només un terç! I això va ser un èxit, un gran èxit… Així van, de victòria en victòria. Amb fe, amb molta fe. A Catalunya la imaginació està al poder, el deliri també.

Però jo volia parlar-vos de nombres, de dades, d'avorrits percentatges. Volia allunyar-me dels sentiments i aterrar a les realitats. I em sap greu, tan bonic com és emocionar-se, donar carta blanca a la imaginació, cantar nadales, menjar torrons, creure en els Reis Mags. Però us volia parlar d'un article del professor Ferran Brunet que porta per títol "La competitivitat de Catalunya", publicat el 25 de novembre a El Economista. Prescindeixo de les seves opinions però utilitzo les dades principals, extretes de fonts solvents: el registre d'inversions del Ministeri d'Economia i el Joint Research Centre de la Comissió de la Unió Europea.

Segons aquests estudis, entre el 2011 i el primer quadrimestre del 2014, la Comunitat de Madrid ha rebut 36.600 milions d'euros en inversió estrangera productiva (és a dir, excloses les operacions financeres) i Catalunya 9.894, tres vegades menys. I si ens cenyim als primers sis mesos d'aquest any, a Madrid s'han invertit 1.403 milions i a Catalunya 235, sis vegades menys. Madrid ens roba… inversions?

Quant a la competitivitat global, un estudi sobre 262 regions de la UE, sobre la base de 13 paràmetres, la Comunitat de Madrid se situa en el lloc 57 i Catalunya en el 142. Certament, totes dues  –i les altres regions espanyoles– estan molt allunyades dels primers llocs, però Madrid supera Catalunya en tots els paràmetres estudiats. Aquests són les dades, les fredes dades.

Però tornem a la imaginació, a les emocions, als sentiments. Que meravellosos som, quant ens estimen i ens admiren més enllà de les nostres fronteres! Llàstima que no inverteixin.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.