Selecciona Edició
Connecta’t

Nafrats de resplendor

Apareixen els diaris i la correspondència inèdita que la poetessa Maria-Mercè Marçal va escriure poc abans de morir

Maria-Mercè Marçal, el 1995.
Maria-Mercè Marçal, el 1995.

La vida, moltes vegades, sembla que es penedeix d'haver estat mínimament generosa amb un i obliga, de forma cruel, com a demanar perdó. Tanta felicitat no és possible. D'això se'n va adonar la poetessa Maria-Mercè Marçal. El 1989 havia aparegut Llengua abolida, que recollia els seus fins llavors cinc poemaris publicats; el 1994, la seva única novel·la, La passió segons Renée Vivien, rebia tants premis (quatre) com elogis. Estava, a més, a les portes del nou pis que havia d'acollir més espaiosament i de manera estable la seva filla Heura Marçal i el seu “amor-diamant” des de feia més de 12 anys, Fina Birulés… “Tot plegat era com temptar els déus, excés (…) les perspectives de felicitat que ja són felicitat”, escriu en la primera entrada del diari que l'agost del 1996 reprèn després que pocs mesos abans li haguessin detectat un càncer que va acabar sent mortal. Aquest diari inèdit, juntament amb les també fins ara desconegudes cartes que va enviar entre aquell mateix any i fins que va morir el juliol del 1998 a l'especialista francès Vivien Jean-Paul Goujon, veuen ara la llum a El senyal de la pèrdua (Empúries), títol fill d'un vers del propi dietari.

Poema 'Aquest estrany', de Maria-Mercè Marçal. ampliar foto
Poema 'Aquest estrany', de Maria-Mercè Marçal.

“Teníem dubtes de si publicar-lo pel contingut íntim, però tampoc és un dietari kleenex, com ella en definia alguns: hi ha una voluntat literària i de reflexionar sobre la vida i l'escriptura”, justifica la filla la decisió, que permet veure la imatge “riquíssima, matisada i la lucidesa de l'autora en mirar-se a si mateixa”, segons complementa l'editor del Grup 62, Jordi Cornudella.

El dietari és un reflex fidel de la malmesa grandesa literària de Marçal. El que comença com una decisió per dotar-se d'“una disciplina en l'escriptura” en una fitxa d'arxivador datada el 16 de febrer del 1989 i incorporada en una llibreteta d'espiral de tapes vermelles que acollirà la resta de dietari es converteix ja en el primer full de set anys després a la pissarra de la vida: “Avui és el tercer dia que visc amb la mort enganxada, arrapada al costat dret”. Ja en aquesta primera entrada, un vers escrit uns mesos abans, amb el primer avís de la mort; és un solo: “Covo l’ou minúscul de la mort, arran de pit, sota l’aixella”. Ho retoca ara: “La Vida cova l’ou minúscul de la mort / ran del meu pit, la meva aixella”. Però, admet, no sap continuar en vers, encara que el breu dietari (tot just 70 pàgines) és, entre altres coses, una escletxa excel·lent per delectar-se amb el seu taller d'escriptura, en el qual, de cop, els versos interrompen sense més la prosa; com a màxim, són enquadrats en un marge.

La Vida cova l’ou minúscul de la mort / ran del meu pit, la meva aixella”, escriu al diari

Com que “escriure també és fer vida”, apareix el terror per la malaltia, que va i torna, especialment amb les anàlisis i sessions de quimioteràpia: “[...] altre cop els fantasmes –apaivagats durant una setmana– surten en desbandada”. Les proves mèdiques són “[…] cada cop petites morts, petites resurreccions: no encara; però potser demà?”. “Lluitar amb la bèstia de cara”, esclar.

Escrits de Maria-Mercè Marçal del 2 d'agost del 1996. ampliar foto
Escrits de Maria-Mercè Marçal del 2 d'agost del 1996.

En aquestes circumstàncies, Marçal desconfia del seu cos perquè és “un territori d'emboscades”, “un camp de mines”: “Terror del cos/ que m’ha traït / i malda per / usurpar tot / l’espai desert — el sentit / a contrallei”, deixa anar en un poema sense ratllades que acabarà al llibre pòstum Raó del cos (2000). L'enemic és potent i deixa, dit amb tota sinceritat, el seu sexe “mig calb”. I en alguns moments treu fins i tot el sentit a la literatura, com quan recorda un poema de Clementina Arderiu en el qual suggereix afrontar la mort fent-se amiga seva (“llesca-li del teu pa…”) i que li parli sovint perquè “així no et sobtarà”, recorda en una nit d'insomni Marçal. No, no serveix: “Consells de cop inútils. Fan companyia, almenys”, anota.

Malgrat totes les pors, les lògiques (“L'obsessió de la mort se m'ha arrapat al ventre”; “obrir el sobre del resultat de les anàlisis i constatar que els temors eren certs: perllongació del terror, embriaguesa del terror, irrealitat, no em passa a mi, és una altra…”), les il·lògiques (“Les proves semblen apuntar a l'opció més favorable, però em fa massa por l'esperança desbocada que això em suscita”) i les literàries (el pànic rau en els llibres que no llegirà i en el fet que li “queden coses per dir, per escriure (i em semblava que no!)”, Marçal manté una serenitat exemplar. Troba, fins i tot, cert respir espiritual no tant en la fe catòlica com en la figura de la Verge com a mare a través d'una lectura, per exemple, de Teresina de Lisieux (“dóna'm la força d'acceptar-me feble [...] Resa per mi”). “Volia tenir fe, però no la catòlica estricta, sempre va tenir un vessant místic notable”, contextualitzen alhora Heura i Cornudella. Però la salva, tant o més, la seva capacitat de raciocini, que li permetrà escriure i veure que “Viure no és durar” i aprendre que “[...] no he d'estar a l'altura de res. Tot plegat és una cura d'humilitat fortíssima”.

El pànic de Marçal rau en els llibres que no llegirà i que li “queden coses per dir, per escriure (i em semblava que no!)”

Per això mateix, mentre va a “Cercar perles de dol” pot mantenir una correspondència lúcida amb el gran biògraf de la poetessa francesa d'origen anglès Vivien, professor a més a la Universitat de Sevilla. Amb Goujon, Marçal manté en francès (“encara veig la mare al menjador de casa, fent l'esborrany de la carta i rematant les paraules dubtoses en un diccionari”) una correspondència que permet resseguir les seves passions literàries (Sylvia Plath o Tsvetaieva, de la versió traduïda de les quals només ha venut… cinc exemplars), la seva postura social sobre el feminisme (“jo sempre m'identifico com a feminista”, escriu, mentre Goujon admet: “Jo no crec en la literatura femenina o feminista i discutíem sobre això”). També destaca que bé que li va anar fer la novel·la sobre Vivien i els seus poemes sàfics per a la seva escriptura, en allunyar-la d'una tragèdia que reflectien els seus propis versos, que “residien més aviat en el meu imaginari més que en la vida real”.

Escrits de Maria-Mercè Marçal del 15 de gener de 1998. ampliar foto
Escrits de Maria-Mercè Marçal del 15 de gener de 1998.

Birulés, catedràtica de Filosofia de la Universitat de Barcelona i que ja es va encarregar d'un primer ordenament dels papers de la seva companya (una vintena d'arxivadors que van anar a la Biblioteca de Catalunya), no creu que apareguin poemes inèdits o altres textos més (entre les llibretes i cartes que encara conserva la família i que sumarien una altra trentena d'aquestes caixes). “Però cal mirar-ho tot perquè era capaç d'escriure un poema fins i tot al sobre del correu comercial del banc”, recorda.

En qualsevol cas, a través de Labutxaca, el Grup 62 recuperarà el febrer que ve Llengua abolida, al qual incorporarà el pòstum Raó del cos. Una bona manera per ajudar que Marçal reneixi, com diu Pere Gimferrer en un poema pòrtic per a aquesta edició. “Als arcs partits de l’encesor del vespre, / boscos enllà, Maria-Mercè viu: / l’aigua marçal respon al gran silenci / d’un mes de juliol emmordassat”. Qui la llegeixi podrà dir, com el poeta acadèmic: “Jo vaig conèixer la foguera viva / i em va deixar nafrat de resplendor”.